Joao Pedro Stédile, economista i membre de la coordinació del Moviment de Treballadors Sense Terra (MST) del Brasil, reflexiona sobre la història recent i la situació de Veneçuela en complir-se sis mesos de l’atac dels Estats Units i segrest de Nicolás Maduro i la seva companya Cilia Flores.
“Defensar Veneçuela és una obligació moral i política de totes les forces progressistes i democràtiques del nostre continent”.
La situació política actual a Veneçuela no es pot explicar únicament pels esdeveniments posteriors al 3 de gener de 2026. Cal contextualitzar el que ha estat passant durant les últimes quatre dècades. A la dècada de 1990, hi va haver una hegemonia total dels EUA al continent, que ens va imposar l’acord del TLCAN (Tracta de lliure comerç de Nordamèrica, o NAFTA) i després va intentar imposar l’ALCA (Acord e Lliure Comerç de les Amèriques, o FTAA) com un espai sota el control complet del capital nord-americà. Tots els governs excepte Cuba van donar suport als nord-americans.
Però els pobles d’alguns països es van rebel·lar. A Veneçuela, hi va haver el Caracazo el 1989; després la rebel·lió militar; i finalment, la victòria electoral de Chávez, que va prendre el poder el 1999, trencant l’onada neoliberal i obrint un nou cicle de governs progressistes, continuats per Luiz Inácio Lula da Silva (Brasil), Rafael Correa (Equador), Evo Morales (Bolívia) i Néstor Kirchner (Argentina), que van alterar l’equilibri de forces al continent. Aleshores es va proposar una altra forma d’integració en lloc del FTAA, que va ser formalment derrotat el 2005, nasqué l’ALBA (Aliança Bolivariana per les Amèriques).
L’imperialisme nord-americà, els governs demòcrates i republicans, i la classe dirigent nord-americana mai van perdonar l’audàcia de Chávez i, durant quatre dècades, van utilitzar totes les tàctiques possibles del manual descrit per l’investigador Andrew Korybko, basades en documents oficials de les Forces Armades dels Estats Units, com a noves tàctiques de Guerra Híbrida.
Durant aquest llarg període, van intentar per tots els mitjans possibles derrotar el procés bolivarià a Veneçuela. Recordem el cop d’estat que va destituir Chávez del govern durant dos dies el 2002, on la protesta internacional i la mobilització popular immediata van impedir que els colpistes l’executessin. Recordem que fins i tot el cardenal de Caracas li havia administrat l’extrema església a la presó de l’illa d’Orchila, on estava detingut!
També hi va haver una vaga política dels treballadors del petroli per desmantellar PDVSA, que va causar escassetat de combustible i caos. La situació es va gestionar amb l’ajuda del govern d’aleshores de Fernando Henrique Cardoso al Brasil. Després van venir les guarimbas, distrurbis amb violència extrema als carrers i terrorisme, incloent-hi l’incendi d’escoles i hospitals, escassetat de productes manufacturats i desenes de morts. Molts dels responsables d’aquests atacs van ser empresonats i ara han estat amnistiats.
Després de la mort de Chávez, els EUA van reconèixer immediatament el govern titella de Juan Guaidó, a qui van transferir tots els dipòsits en dòlars i or de l’estat veneçolà, permetent que la lumpenburgesia veneçolana s’enriquís.
Van provocar una inflació desbocada basada en la manipulació del tipus de canvi des de Miami. Van bloquejar tots els comptes a l’estranger del país. Van impedir les inversions petrolieres i la producció va caure per sota del 30%, provocant una caiguda del 90% del PIB. Tot això va causar molts problemes econòmics per a tota la població i va generar una migració sense precedents de treballadors veneçolans.
Van desafiar la reelecció del president Nicolás Maduro, amb el suport i l’engany d’alguns autoproclamats progressistes.
Tot això, combinat amb una campanya mediàtica permanent i consistent que sens dubte va costar milions de dòlars en l’ús de xarxes, ordinadors i els anomenats influencers pagats per la CIA i les seves agències. Una campanya que encara continua.
El cop final va arribar amb el segon govern de Trump, que, assedegat de petroli i perdent l’hegemonia econòmica davant d’Euràsia, va reeditar la Doctrina Monroe i, volent convertir una vegada més el continent en el pati del darrere dels EUA, va imposar el control econòmic, polític i militar.
El 3 de gener, després de mobilitzar tota la seva força militar, va envair el país per via aèria, va segrestar el president Maduro i la congressista Cilia Flores. Hi va haver resistència, combats i més de 100 morts. Només d’aquí a uns anys sabrem quants soldats nord-americans van morir. Tot el que sabem és que eren majoritàriament llatins de l’elit Delta Force, armats amb les millors armes del planeta.
Veneçuela, el seu poble i les Forces Armades van ser derrotats. Van perdre vides i el seu president. Però l’imperi no tenia ningú per posar al lloc de Maduro, ja que la seva agent María Corina Machado i l’oposició capitulacionista proestrangera estan desmoralitzats davant la societat veneçolana.
La sortida, doncs, era mantenir el president segrestat i negociar amb el govern chavista, amb una soga al coll o amb una pistola al cap. Alguns sectors de l’esquerra institucional i els que només segueixen la política a les xarxes socials es van afanyar a qualificar això de traïció. O a dir que no hi va haver resistència. Ara, comencen a difondre que hi ha divisió entre els governs de Veneçuela i Cuba. Aquestes tesis només enforteixen les tàctiques dels EUA, difoses per mitjans de comunicació influenciats per la CIA per dividir l’esquerra i l’opinió pública.
El poble veneçolà, la gran majoria del qual és chavista, continua amb les seves vides, treballant, produint i organitzant les Comunes. Malgrat el dolor, continuen donant suport al govern chavista, conscients de tot el que ha passat.
El nostre moviment, el Moviment Sense Terra del Brasil, té vincles històrics amb el moviment camperol veneçolà, amb les comunes productives i amb el govern chavista. Tenim molts projectes de cooperació en la producció de llavors i aliments i intercanvis en la formació de quadres tècnics.
Estarem eternament agraïts per les beques de l’Escola Llatinoamericana de Medicina Salvador Allende, que permeten a desenes de joves camperols pobres formar-se com a metges. El poble veneçolà continua sent víctima de la guerra híbrida de l’imperi. El govern chavista té el suport del seu poble. El nostre moviment sempre serà solidari amb el poble chavista.
Necessitem un canvi en l’equilibri de forces internacional a favor de la humanitat i la pau. Esperem que l’equilibri de forces intern als EUA canviï, i que les forces progressistes aconsegueixin canviar la seva política exterior, la seva vocació bèl·lica d’agressió contra els pobles, i derrotar la Doctrina Monroe.
Esperem que el govern i el poble chavista trobin les millors maneres d’augmentar la producció de petroli i altres béns que necessiten. Que mantinguin la sobirania sobre el petroli, els minerals i el seu territori.
Defensar Veneçuela i Cuba és una obligació moral i política de totes les forces progressistes i democràtiques del nostre continent. No us deixeu enganyar: si són derrotades, l’imperi augmentarà la seva pressió sobre Mèxic, Brasil, Colòmbia i tot el continent. Abans, utilitzaven l’espectre dels comunistes i l’URSS. Després, van passar als terroristes islàmics, que ells mateixos finançaven. Ara, han creat el titella del narcotràfic, com si no en ells mateixos fossin el mercat més gran, i la repressió dels migrants.
Lluitarem per l’alliberament del president Maduro i la legisladora Cilia Flores, ja que no han comès cap delicte i els Estats Units no tenen ni el dret ni l’autoritat moral per condemnar-los per res. Al contrari, esperem que en el futur, la Cort Penal Internacional de La Haia jutgi i condemni els actuals líders dels EUA per les seves bombes i crims a Gaza, Iran, Síria, Sudan, el Carib, Veneçuela, Cuba i dins del seu propi país, per la persecució dels pobres i els migrants.
La història de la lluita de classes es mou en cicles, té alts i baixos, avenços i retrocessos, però la humanitat sempre avançarà cap a la construcció de societats més justes i igualitàries, amb sobirania popular i pau.
- João Pedro Stédile és membre del Moviment de Treballadors Sense Terra (MST) del Brasil i líder d’ALBA Moviments i de l’Assemblea Popular Internacional. Article publicat el 3 de juny de 2026 a Kawsachun News, traducció de L’Accent.
- Vídeo: Militants del moviment de les Comunes de Veneçuela parlen de com van viure l’atac del 3 de gener: https://www.youtube.com/watch?v=8fx7IPxZT7M
