Una història compartida dels Països Catalans ens hauria permès potser una certa anticipació. Corrien els anys 70 del passat segle i un lligam perillós s’havia forjat al País Valencià: el sentit de classe de les organitzacions marxistes de l’època havia quedat indissolublement unit a la reivindicació dels drets nacionals del poble valencià. Drets que, en significar-se precisament nacionals, es deslligaven del fet nacional espanyol i es relligaven a la cultura catalana. Tan potent va ser aquell fenomen que encara hui sobre els docents en vaga al País Valencià ha planejat l’ombra del pancatalanisme com a intent de deslegitimació de les seves reivindicacions.
Llavors el blaverisme va ser l’eina política de la qual es va dotar l’estat espanyol per forjar una identitat valenciana que reivindiqués la seva particularitat a partir de la integració en la lògica nacional espanyola. L’objectiu era clar: la renovació ideològica del feixisme com a eina de confrontació davant les posicions de ruptura de les organitzacions d’esquerra valencianes (sindicats i partits comunistes i nacionalistes valencians fonamentalment) que proposaven l’avenç simultani dels interessos del moviment obrer i les classes populars.
I aquí rau la clau del moviment que presenta Aliança Catalana avui, precisament en la renovació ideològica del feixisme que a partir d’un intent xovinista i barroer de nacionalisme aparent assoleixi l’apropiació del fet nacional català, deslligant-lo del sentit de classe, popular i democratitzador que presentava durant els anys més convulsos del procés per, reduint-lo a una batalla identitària, relligar-lo al fet nacional espanyol per la via dels fets o de la teoria de la salvació de la civilització occidental enfront de la barbàrie de la resta del món.
La socialdemocràcia espanyola es frega les mans: per fi l’excusa per presentar una equidistància entre les necessitats i interessos de nacions opressores i oprimides. I la dreta espanyola encara més, per fi una força política que dretanitza la política catalana, retorna a Junts a la seva versió més unionista i apropa a ERC a la seva versió real, la dels tripartits de l’època. AC és més important pel que provoca que per la quantitat de vots que acumula.
Tothom retorna a la casella de sortida, però el tauler de joc del capitalisme ha canviat radicalment a les últimes dues dècades. El blau d’Aliança Catalana és el blau de la senyera valenciana planejant per tot el País Valencià. Un moviment d’estat alimentat mediàticament i amb suport jurídic i policial per reestabilitzar les posicions de ruptura d’una lluita independentista ara desvirtuada, estigmatitzada i difícilment reivindicada que torna també al seu particular lloc residual, el que ocupen encara i per desgràcia la majoria de les posicions revolucionàries a Europa.
El feixisme és un moviment dels decebuts, i d’aquí la quantitat d’incels, trols i petitburgesos decebuts que han fet seves les posicions d’AC amb el seu racisme renovat que, com la resta de la ultradreta europea, veu en l’estat genocida d’Israel el seu somni humit d’una Europa autoritària, blanca i pels rics. Esforcem-nos per ser tot allò que trau de polleguera a les tiesmaries valencianes i als josepmaries catalans. Més comunistes, més independentistes, més dels Països Catalans, més feministes, i més unides a la nostra veïna negra que a la púrria que s’amaga a Twitter darrere la Creu de Sant Jordi. Orgull de classe i orgull de Països Catalans. Ens veiem als carrers i el 10 de setembre al Fossar!
**Borja García és militant de l’esquerra Independentista de Ponent.
