Han passat quatre dècades des que la globalització neoliberal va començar a remodelar l’ordre mundial. Durant aquest temps, la seva agenda ha delmat els drets laborals, ha imposat límits rígids als dèficits fiscals, ha donat massives rebaixes fiscals i rescats als grans capitals, ha sacrificat la producció local per a cadenes de subministrament multinacionals i ha privatitzat els actius del sector públic a preus de deixalla.
El resultat avui és un règim pervers definit per la lliure circulació de capitals, que es mou de manera relativament senzilla a través de les fronteres internacionals, fins i tot quan la lliure circulació de les persones està controlada despietadament per un fort augment de la desigualtat d’ingressos i per una minva constant de la democràcia. Independentment de qui arribi al poder, siguin quines siguin les promeses que es facin abans de les eleccions, se segueixen les mateixes polítiques econòmiques. Atès que el capital, especialment les finances, pot abandonar un país en massa en un termini extremadament breu, provocant una aguda crisi financera si es soscava la seva “confiança” en aquest país; segueixen polítiques favorables al capital financer i, de fet, exigides per aquest. La sobirania del poble, en definitiva, és substituïda per la sobirania de les finances mundials i les corporacions domèstiques integrades amb elles.
Aquesta reducció de la democràcia sol ser justificada per les elits polítiques i econòmiques, ja que les polítiques econòmiques neoliberals introdueixen un creixement del PIB més elevat, considerat el summum bonum per al qual hauria de dirigir-se tota la política. I, de fet, en molts països, especialment a Àsia, l’era neoliberal ha donat lloc a un creixement sensiblement més ràpid que en el període anterior de dirigisme. Per descomptat, aquest creixement gairebé no beneficia la major part de la gent: de fet, les polítiques neoliberals s’associen encara més amb el creixement de la desigualtat d’ingressos que amb el creixement del PIB. (Fins i tot els economistes del Fons Monetari Internacional Jonathan D. Ostry, Prakash Loungani i Davide Furceri concedeixen aquest punt en el seu article de 2016 “Neoliberalism: Oversold?”). Però els neoliberals han venut una resposta poderosa a aquesta objecció: un augment de la desigualtat d’ingressos s’hauria de considerar un preu acceptable a pagar per un creixement més ràpid, ja que encara podria significar una millora absoluta en les condicions dels més pobres. El concepte ideològic fonamental del neoliberalisme ha estat que el creixement elevarà tots els vaixells, encara que alguns vaixells pugen molt més que altres (Ndt: Argument econòmic de la marea ascendent –raising-tide).
Potser no hi ha un millor contraexemple a aquesta afirmació que l’Índia, on es van introduir polítiques neoliberals el 1991, que van provocar un augment dramàtic de la desigualtat i, al mateix temps, un augment de diverses mesures de pobresa absoluta i una aniquilació de l’agricultura camperola. El 1982, després de més de sis dècades de fort impost sobre la renda, l’1 per cent superior dels assalariats representava només el 6 per cent dels ingressos nacionals, segons Lucas Chancel i Thomas Piketty. El 2014 aquesta xifra havia augmentat fins al 22%, la més alta que mai abans en un segle. Mentrestant, com ha demostrat l’economista Utsa Patnaik en un informe recent al Consell Indi d’Investigacions en Ciències Socials, la pobresa també va augmentar. A l’Índia rural, on la norma per definir la pobresa ha estat la manca d’accés a 2200 calories per persona i dia, la proporció de pobres en la població total va augmentar del 58% el 1993-94 al 68% el 2011-12 (l’últim any per als qual hi ha disponibles grans dades de mostra de l’estadística). El mateix patró es va aplicar a les regions urbanes, on la norma ha estat de 2100 calories per persona i dia: la proporció de pobres va augmentar del 57% al 65% durant el mateix període de temps.
Malgrat aquestes i altres esquerdes de l’argument de la marea ascendent que s’havien fet massa evidents a finals de segle, la narrativa segons la qual el neoliberalisme beneficiava tothom va mantenir-se en circulació fins a principis dels anys 2000, per almenys dues raons. En primer lloc, es va dir que la globalització neoliberal havia contribuït a la sorprenent reducció de la pobresa a la Xina —l’economista Pranab Bardhan ha qüestionat contundentment aquesta història convencional— i per un segment significatiu de la classe mitjana mundial les coses anaven bé: les seves oportunitats es van expandir gràcies a la subcontractació d’una sèrie d’activitats procedents de països avançats i a un augment de la quota d’excedent econòmic, causada pels salaris pansits mentre augmentava la productivitat de la classe treballadora. En segon lloc, fins i tot aquells perjudicats pel règim neoliberal sovint alimentaven l’esperança que un creixement persistent i elevat tard o d’hora els “gotejaria” (Ndt: argument econòmic del degoteig o trickle-down), una esperança alimentada sense parar per un establishment mediàtic dominat per les classes mitjanes i altes.
Marxa de milícies feixistes pro Trump, amb emblemes neoliberals i racistes a Washington, 2020.
Aquesta esperança es va esvair de manera més decisiva, però, a mesura que la fase d’alt creixement del capitalisme neoliberal va acabar el 2008 amb el col·lapse de la bombolla immobiliària dels Estats Units, donant pas a la prolongada crisi i l’estancament de l’economia mundial. A mesura que el vell puntal de l’economia del degoteig perdia la seva credibilitat, calia un nou puntal per sostenir políticament el règim neoliberal. La solució es va produir en forma d’aliança entre capital corporatiu globalment integrat i elements neofeixistes locals.
Aquesta dinàmica s’ha desenvolupat a països de tot el món, des de l’ascens de Narendra Modi a l’Índia i Jair Bolsonaro al Brasil fins a Donald Trump als Estats Units. Per a alguns observadors, aspectes de l’administració Trump —les seves propostes proteccionistes, el seu suport al Brexit— reflecteixen una sortida del neofeixisme del neoliberalisme. Però aquesta anàlisi exagera la importància de les ruptures de Trump respecte a l’ortodòxia neoliberal alhora que descuida el vincle distintiu entre el neofeixisme i el neoliberalisme al món en vies de desenvolupament. Per demostrar la connexió entre el neofeixisme i el neoliberalisme, no hem de mirar més enllà del fet que cap formació política neofeixista no hagi imposat controls sobre els fluxos financers transfronterers. En última instància, és només implementant aquests controls, juntament amb fortes polítiques de benestar nacional, que podem escapar d’aquesta aliança.
Per avaluar les perspectives d’un canvi com aquest, és essencial apreciar els trets distintius del nou feixisme. Els grups neofeixistes existeixen a totes les societats modernes, però normalment només com a elements marginals. Prenen protagonisme en períodes de crisi només amb el suport del capital corporatiu, que proporciona accés a recursos financers massius i control sobre els mitjans de comunicació de propietat empresarial i altres mitjans de creació d’opinió.
Una estratègia característica del neofeixisme, com els seus predecessors clàssics, és demonitzar l ‘”altre”, ja siguin musulmans a l’Índia o minories racials i sexuals als Estats Units i al Brasil. Per descomptat, com es produeix exactament això varia d’un país a un altre. Aquesta denúncia pot adoptar diverses formes: pot no fer cap menció a la crisi econòmica, concentrant-se en la necessitat de la comunitat majoritària de recuperar el seu “respecte per si mateix” que suposadament ha estat danyat per la minoria anteriorment. O pot fer responsable a la minoria dels problemes econòmics, a part del suposat paper que té perjudicar l’autorespecte de la comunitat majoritària. S’acusa als governs no feixistes de ser tous i “consentir” aquesta minoria jugant la política de “conciliació”.
Mobilitzacions contra Bolsonaro a Brasil, Juliol 2021
A més dels seus atacs a l ‘”altre”, el neofeixisme també es fa ressò del feixisme clàssic en atacar tots els seus crítics. Els anomena “antinacionals” equiparant les crítiques al govern amb la traïció a la nació. Al·lega tota mena de malifetes dels partits que se li oposen (considereu el processament de Lula al Brasil, per exemple). Crea una atmosfera omnipresent de por a la societat, posant la gent a la presó sense judici; o bé intimidant o bé convertint en arma el poder judicial; abolint els drets constitucionals de les persones; aterroritzant els polítics de l’oposició perquè desertin cap al partit neofeixista en llocs on perden eleccions; desencadenant bandes de matons als carrers i a les xarxes socials per atacar els opositors; fent càrrecs falsos contra els dissidents; subvertint la independència de les institucions estatals; etcètera. En tot això el neofeixisme disposa de l’ajut de mitjans de comunicació servils i dòcils. I, a través de tot això, utilitza el seu predomini per ajudar el sector empresarial a atacar els drets dels treballadors guanyats durant dècades de lluita.
Tot i que tots aquests elements provenen en el feixisme clàssic, el neofeixisme també s’allunya dels seus predecessors històrics de maneres significatives. El feixisme clàssic va sorgir abans que el capital s’hagués globalitzat, en el sentit que portava més clarament el segell del seu origen nacional: participava en una intensa rivalitat inter-imperialista amb el capital d’altres països avançats, rivalitat en la qual va obtenir el suport dels seus estats propis. L’objectiu feixista era refer el repartiment d’un món ja dividit en territoris econòmics. El neofeixisme actual, per contra, es troba en un règim de finances globalitzades on la rivalitat inter-imperialista queda apagada pel fenomen del lliure flux de capitals. Atès que el capital globalitzat té la intenció de mantenir el món sencer obert per la seva lliure circulació, desincentiva la rivalitat inter-imperialista i la fragmentació del món en zones econòmiques rivals.
L’Índia proporciona una il·lustració ben viva de la relació entre neofeixisme i neoliberalisme. Per una banda, els supremacistes hindús neofeixistes que van arribar al poder el 2014 mai van tenir res a veure amb la lluita anticolonial de l’Índia (de fet, un d’ells fins i tot va assassinar Mahatma Gandhi). En canvi, són arxineoliberals, encara més que els governs neoliberals anteriors; tota la seva posició política, fins i tot durant la pandèmia, se centra a mantenir el dèficit fiscal controlat per por d’ofendre les finances globalitzades, a causa del qual l’Índia ha estat un dels països que ofereix l’assistència governamental més escassa a les persones afectades pel confinament. Actualment, el govern de l’Índia també té més ganes que mai de privatitzar les empreses del sector públic i de servir les grans empreses, especialment algunes escollides. I ha estat més interessat que cap govern anterior assegurar l’usurpació empresarial de l’agricultura camperola i la petita producció.
Massives
Massives mobilitzacions camperoles a l’Índia contra les lleis del govern de Modi.
De fet, des dels primers dies del neoliberalisme a l’Índia, hi ha hagut un augment tràgic dels suïcidis de camperols, més de 300.000 en les dues dècades i mitja posteriors al 1991. Això es deu al creixent endeutament camperol. El deute ha explotat davant els costos més elevats dels serveis essencials privatitzats i una forta caiguda dels beneficis per a l’agricultura camperola després de la retirada del suport governamental de preus en cultius comercials i la reducció d’aquest suport en els grans per a l’alimentació. La pressió sobre l’agricultura camperola, un sector que ocupa gairebé la meitat de la força de treball, ha estat tan dràstica que el nombre de “conreadors” s’ha reduït en 15 milions entre dos censos, el 1991 i el 2011. Alguns es van convertir en treballadors i d’altres van emigrar a les ciutats a la recerca de llocs de treball inexistents, inflant un exèrcit de treballadors aturats o subocupats que va debilitar la posició negociadora dels relativament pocs treballadors sindicats. La taxa de creixement del PIB ha augmentat, però hi ha hagut una reducció (de fet, a la meitat) de la taxa de creixement de llocs de treball, que l’ha portat fins i tot per sota del ritme natural de creixement de la força de treball.
L’agitació camperola massiva que actualment sacseja el país té l’objectiu de fer retrocedir tres lleis agrícoles promulgades l’any passat pel govern de Modi que només amplien aquest règim neoliberal. L’administració dels Estats Units i el Fons Monetari Internacional, tot i que són crítics amb la gestió repressiva que fa el govern indi de l’agitació, donen suport a l’imposició de les tres lleis. El neofeixisme de Modi és, doncs, força inequívoc en la seva defensa i promoció de l’agenda neoliberal.
Quina estabilitat té aquesta aliança global entre neoliberalisme i neofeixisme? Quant de temps podem esperar que el puntal de l’alienació neofeixista afavoreixi un neoliberalisme afectat per la crisi? D’una banda, atès que les finances mundials no toleraran guerres entre grans potències o fins i tot menors potències capitalistes, es podria pensar que el neofeixisme és aquí per quedar-se. Però, d’altra banda, els règims neofeixistes estan ells mateixos sotmesos a les restriccions imposades per l’hegemonia de les finances globalitzades i, en un aspecte, aquesta limitació és fatalment limitadora: vicia la capacitat del neofeixisme per reactivar l’ocupació.
El feixisme clàssic va reactivar l’ocupació a través de despeses d’armament governamentals finançades significativament mitjançant l’endeutament, és a dir, amb un gran dèficit fiscal. Va ser gràcies a aquests esforços que el Japó havia estat el primer país a sortir de la Gran Depressió el 1931 i Alemanya havia estat el primer país europeu a generar un repunt empresarial el 1933 sota el govern nazi. Com a resultat, fins i tot hi havia hagut un breu període, entre el final de l’atur massiu i l’aparició dels horrors de la guerra, quan els governs feixistes havien gaudit d’un important suport massiu.
Supermacisme blanc, fanatisme religiós, adoració del capitalisme neoliberal. masclisme i ultranacionalisme caracteritzen la nova ultradreta dels Estats Units.
Per contra, el neofeixisme contemporani és incapaç d’acabar amb l’atur massiu. No només és que aquest objectiu requereix despeses governamentals més grans, ja objecte de menyspreu entre els neoliberals; aquestes despeses s’han de finançar amb impostos als capitalistes o mitjançant un dèficit fiscal, tots dos descartats pel neoliberalisme. Segons la doctrina neoliberal, se suposa que gravar els capitalistes, ja sigui mitjançant un impost sobre els beneficis o un impost sobre la riquesa, afecta negativament els seus “esperits animals”, com diria Keynes, és a dir, la suma d’actituds que promouen les grans inversions dels capitalistes. Un dèficit fiscal més gran, en canvi, està mal vist per les finances, ja que soscava la legitimitat social dels capitalistes (especialment dels interessos financers que constitueixen el que Keynes anomenava “inversors sense cap funció”).
Aquesta situació suposa un problema per al manteniment del poder del neofeixisme. La seva incapacitat per pal·liar la crisi del neoliberalisme pot conduir a la seva derrota a les eleccions (suposant que no les falseja ni les ignora del tot): sens dubte, això va passar als Estats Units amb la derrota de Trump contra Joe Biden. Però, fins i tot si el neofeixisme perd a curt termini, seguirà sent un fort candidat per tornar al poder mentre els governs successors tornin al negoci neoliberal com sempre, tal com ha estat el patró durant un temps. Per trencar aquest cicle, és essencial que un govern successor no es limiti a reprendre les velles polítiques neoliberals que produeixen una creixent desigualtat, creixent pobresa i atur creixent. Hi ha d’haver un canvi decisiu cap a un estat del benestar robust amb serveis socials públics revifats, béns públics i alta ocupació, precisament les polítiques que l’hegemonia de les finances mundials ha frustrat.
Quantitativament, aquest canvi és perfectament factible. A l’Índia, s’ha estimat que establir cinc drets econòmics universals i legals al país: el dret a l’alimentació, el dret a l’ocupació (o salari complet si no s’ofereix ocupació), el dret a l’assistència sanitària gratuïta a través d’un Servei Nacional de Salut, el dret a una educació gratuïta i finançada amb fons públics (almenys fins a l’etapa d’escolarització) i el dret a una pensió de vellesa de per vida i una prestació d’invalidesa adequada, requeririen un 10 per cent addicional del PIB respecte al que ja s’està gastant en aquests conceptes. A la pràctica, això requeriria recaptar recursos addicionals per un 7% del PIB, ja que l’augment del PIB a causa d’aquestes despeses obtindrà automàticament ingressos addicionals. (Jayati Ghosh i jo mateix hem discutit aquests càlculs en la nostra contribució al recent volum We the People: Establishing Rights and Deepening Democracy, editat per Nikhil Dey, Aruna Roy i Rakshita Swamy.)
Aquest 7 per cent es pot recaptar només amb dos impostos, que només es cobren a l’1 per cent de la població del país: un impost sobre el patrimoni del 2 per cent i un impost sobre successions que s’aplica al mateix grup fins a un terç del que és es transmet cada any. Un impost sobre el patrimoni també ha guanyat terreny en els debats públics als Estats Units després de les propostes de Bernie Sanders i Elizabeth Warren a la cursa electoral del 2020; uns quants multimilionaris nord-americans fins i tot van avalar la proposta de Warren. En resum, hi ha una comprensió generalitzada a tot el món que per escapar de la conjuntura actual cal un pas cap a un enfortiment de les mesures de l’Estat del benestar que han retrocedit durant l’ascens del neoliberalisme.
Políticament, aquest canvi serà un repte, és clar. Els intents de gravar els rics alienaran els inversors i provocaran temors de fugida de capitals o insuficients entrades financeres (inflow) per cobrir l’augment del dèficit comercial que es produiria. Tard o d’hora, la resposta ha de comportar el control de les sortides financeres (ouflow). Tanmateix, aquestes mesures no signifiquen necessàriament un desastre per al món en desenvolupament. Grans economies diversificades poden gestionar les conseqüències: les dificultats a curt termini per gestionar els dèficits comercials —a causa de l’escanyament de les entrades financeres arran d’aquests controls— es poden superar, amb el pas del temps, mitjançant una diversificació de la producció amb l’objectiu de major autosuficiència. Les petites economies poden gestionar-se reunint-se per formar blocs comercials locals. El veritable motiu de preocupació serà si els països avançats, els “guardians” de la globalització, imposen sancions comercials i intervenen d’altres maneres contra els països que intenten fugir del neofeixisme adoptant aquestes polítiques econòmiques favorables a la gent.
L’assalt neofeixista a la democràcia és un esforç d’última generació per part del capitalisme neoliberal per salvar-se de la crisi. Per fugir d’aquest estat de coses, l’opinió pública mundial s’ha de mobilitzar decisivament contra el neoliberalisme i s’ha de guanyar el suport dels moviments democràtics mundials. Només aleshores aquest brou de cultiu per al neofeixisme es desfarà per fi.
* Prahbat Patnaik és un economista marxista indi. Patnaik és autor de diversos llibres, articles de recerca i revistes. Professor del Centre d’Estudis i Planificació Econòmica de l’Escola de Ciències Socials de la Universitat Jawaharlal Nehru de Nova Delhi, des de 1974 fins a la seva jubilació, el 2010. Va ser també vicepresident de la Junta de Planificació Estatal de Kerala. Article publicat a Boston Review el 19 de juliol de 2021. Traducció de l’Accent.
