Una onada de reformes han caigut sobre el mercat laboral a l’Estat espanyol. Primer va ser la Reforma Laboral, posteriorment fa poques setmanes, la de la negociació col·lectiva, i el passat 21 de juliol la de la Seguretat Social. Des de L’ACCENT hem volgut que en Vidal Aragonés, especialista en convenis col·lectius del despatx Col·lectiu Ronda de Barcelona, ens aporti elements per poder analitzar aquesta reforma.
En quin context té lloc la reforma de la negociació col·lectiva?
Hi ha un triple context. El primer i més evident és el de la crisi, en el qual se’ns bombardeja amb un discurs de necessitat de desregularitzar drets socials, i a pesar que respecte a aquesta reforma ni tan sols els empresaris s’han atrevit a argumentar què ens faria sortir de la crisi.
El segon és el context polític, i és evident que el partit del Govern espanyol, el PSOE, ja té assumida la derrota a les properes eleccions, i com a darrer servei presenta al FMI, al Banc Mundial i a la Unió Europea aquesta darrera gran reforma, que intensificarà encara més graus d’explotació.
I finalment hi ha una realitat sindical, on s’ha passat en pocs mesos de la vaga general del setembre de 2010 a l’acceptació de la reforma de les pensions al gener de 2011 per part del sindicalisme oficial. CCOO i UGT han assumit en pocs mesos el discurs de la derrota i la necessita de la negociació per poder-se reclamar com a interlocutors, a pesar d’acceptar retallades impressionants de drets. Aquesta darrera reforma no s’ha pogut pactar, tot i que CCOO i UGT fins al darrer moment han cregut que hi hauria acord amb la patronal.
Quin és el principal punt de la reforma?
El més important és que hi ha la possibilitat real que molts aspectes essencials de la relació laboral (salaris, hores extres, categories professionals,…) es regulin per conveni d’empresa, per sota del que determini el del sector, amb l’excepció que el del sector no ho permeti explícitament, i aquí hi haurà una feina important dels sindicats combatius.
Aquest fet trenca la lògica actual i de les darreres dècades, i tindrà molts efectes. A curt termini veurem treballar per sota de conveni de sector en algunes empreses, però a llarg termini hi haurà un “efecte dominó”, ja que les empreses que treballin per sota de conveni faran competència a les que compleixin el conveni, i molts treballadors es veuran obligats a no complir conveni per mantenir el lloc de treball. L’altre efecte a llarg termini serà la lenta substitució dels convenis de sector pels d’empresa, que poc a poc seran els importants, i deixaran com a subsidiaris els de sector.
I quins altres efectes tindrà?
La nova norma obliga a les parts a pactar una distribució irregular de la jornada, que si no diuen res serà del 5%. Només aquest fet ja és la negació de la negociació col·lectiva, ja que l’Estat obliga als que pacten en favor d’una de les parts, l’empresa, i en detriment de l’altra. És una paradoxa dir-li negociació col·lectiva si les parts no poden negociar, i el pacte està ja marcat a favor d’un d’ells.
L’altra gran reforma és l’arbitratge obligatori després de 8-14 mesos que el conveni hagi finalitzat el seu termini. Aquest arbitratge novament posa un nou element a favor de l’empresa, i s’estableix que com a contingut mínim de tots els nous convenis ha de constar qui farà aquest arbitratge, i si no el portarà a terme el Ministeri de Treball.
Hi havia molta diferència entre les propostes de CCOO i UGT i de la Patronal CEOE?
Com a model entenc que no hi havia gaires diferències, sinó que els diferenciava un aspecte merament d’intensitat, però en el fons eren propostes semblants.
El graciós d’aquest tema és que la negociació d’aquesta reforma és la millor exemplificació de com serà la negociació col·lectiva a partir d’ara. La CEOE primerament va deixar passar el temps al límit, quan ja estava a tocar el termini establert pel govern del juny de 2011. Els sindicats oficials es van veure obligats a presentar una proposta (molt semblant als postulats de la CEOE) perquè el govern no regulés per decret, i la CEOE, una vegada conegut fins a on podien arribar CCOO i UGT, va dir que no, ja que no tenia res a perdre: pocs mesos després el govern del PSOE ha legislat una mica més a favor de la patronal, i d’aquí a deu mesos el nou govern del PP de ben segur encara regularà més al seu favor.
Per tant, cap benefici tenia la CEOE de signar, i molt ha guanyat en negar-se a fer-ho. I d’aquesta manera es comportaran a partir d’ara els empresaris en la negociació col·lectiva, ja que el temps sempre estarà al seu favor, res els impulsarà a negociar, i sempre tindran o un àrbitre o un organisme que tancarà el conflicte final amb una sortida que en gran part segur que els beneficiarà.
