Fa dos-cents anys, a la petita població de Roncole, va néixer Giuseppe Verdi, el músic italià més popular i el compositor d’òperes més estimat pel gran públic amb el permís de Giacomo Puccini. En la seva llarguíssima carrera (va morir el 1901) va traçar el recorregut que va de les formes més clàssiques del «bel canto» –Nabucco (1842), Ernani (1844), Attila (1846)- a la modernitat d’un llenguatge post-wagnerià –Otello (1887), Falstaff (1893)-. I enmig, l’anomenada «trilogia popular» –Rigoletto (1851), Il trovatore, La traviata (1853)- que, juntament amb Aida (1871), es compten encara avui entre els títols més representats del teatre musical.
Si a Wagner (nascut el mateix any) li correspon el paper de revolucionari, Verdi va ser un reformista pacient. Sense pressa però sense pausa va aconseguir mantenir-se durant cinquanta anys a l’avantguarda de l’òpera italiana i va renovar constantment els seus recursos musico-dramàtics. Amb les primeres obres Verdi va prendre el relleu del bel canto immediatament anterior (Rossini, Bellini, Donizetti). Però les aspiracions literàries de Verdi anaven més enllà i al primer contacte amb l’obra de Shakespeare (Macbeth, 1847) va començar a obrir, encara de manera imperfecta, noves vies d’expressió i una concepció del paper del cant que es començava a allunyar de les funcions decoratives i exhibicionistes predominants. Hi va contraposar la «parola scenica», una escriptura més sòbria que permetia una major comprensió del text i una expressió més directa i realista. Armat amb la «parola scenica» va trencar motlles amb Rigoletto, protagonitzada per un bufó geperut. Assassins a sou, prostitutes i tavernes eren escenaris nous en un gènere acostumat als deliris de l’aristocràcia i a les fonts grecollatines o bíbliques. L’estructura de l’obra (basada en Le roi s’amuse, de Victor Hugo), era d’una flexibilitat inusual i la separació entre números tancats (àries, duets, tercets, etc.) sovint imperceptible.
Una petita regressió -no exempta de genialitat- al romanticisme castellà més tronat (Il trovatore, basat en una obra de García Gutiérrez) va ser només una pausa abans de l’escàndol majúscul de La traviata. Basada en La dama de les camèlies d’Alexandre Dumas, La traviata és una peça singular més enllà de la seva extraordinària bellesa. Per primer cop una obra es situava en la mateixa època que vivia el propi espectador. La protagonista -Violetta Valéry- era una prostituta de luxe, elevada a la categoria d’heroïna moral enfront d’una aristocràcia vana, frívola i mancada d’escrúpols. Violetta és, a més, una construcció psicològica sense precedents en el repertori operístic. Per diversos motius entre els que es compta amb tota seguretat la naturalesa del tema l’estrena a Venècia fou un fracàs estrepitós que només es va començar a redreçar a partir de l’any següent.
Amb la tenacitat que el va caracteritzar sempre, Verdi no es va aturar aquí i va provar de renovar el seu llenguatge. Lamentablement els llibrets de Simon Boccanegra (1857), Un ballo in maschera (1859) i La forza del destino (1862) no estaven a l’alçada de les circumstàncies, cosa que no va impedir a Verdi omplir aquestes obres de pàgines genials. Va haver d’esperar, pel següent salt endavant, al doble contacte amb la Grand Opéra francesa i el Don Carlos de Schiller, basat molt lliurement en fets històrics relacionats amb Felip II i el seu fill l’Infante Carlos. Encara que Don Carlos (1867), un encàrrec de l’Òpera de París, és molt sovint representada en italià l’original és francès i va refermar la fama de Verdi fora d’Itàlia. L’obra de Schiller, molt per sobre de les obres esmentades anteriorment, va permetre a Verdi un retrat molt refinat de determinats personatges i situacions i posar en pràctica una gamma de recursos en el tractament orquestral que, de moment, semblava que només estaven a l’abast d’un Wagner.
Aquesta darrera característica es va mantenir amb la popularíssima Aida que, malgrat la debilitat del seu llibret, continua sent l’òpera més representada al Gran Teatre del Liceu i a moltes altres sales del món. El fet que l’obra s’estrenés a El Caire ens pot donar una idea de la popularitat universal de Verdi en aquell moment. Però el mestre de Roncole encara guardava un parell de rocs a la faixa: Otello i Falstaff.
Després d’Aida, Verdi havia escrit un Requiem excel·lent i va decidir no escriure més òperes. Va ser Arrigo Boito, brillant llibretista, compositor notable i coneixedor de la debilitat de Verdi pels drames de Shakespeare, qui el va convèncer amb una adaptació exemplar d’Otello. Amb aquesta obra i amb Falstaff (també basada en Shakespeare) aquell compositor semi-retirat va ser capaç de deixar als seus hereus (Puccini, Leoncavallo, Giordano) tot l’instrumental necessari pel desenvolupament de l’òpera verista i exhibir -sobretot amb Falstaff– una audàcia que, als vuitanta anys, només és a l’abast dels genis.
* Joan Sebastià Colomer
