He deixat passar uns dies abans d’escriure aquestes línies, preferia fer-ho en fred, quan ja ha passat tota la tempesta, després de l’espectacle oferit aquestes darreres setmanes i de la traca final. Com a militant de l’Esquerra Independentista, considere que hem de ser capaços de fer una anàlisi de tot el que ha passat, i ser crítiques en alguns dels aspectes que hem viscut.
En primer lloc, vull ratificar la sensació agredolça que tinc després de la decisió de la CUP d’investir Carles Puigdemont com a president del Parlament de la C.A de Catalunya. No m’agradà i continuà sense agradar-me l’acord. La CUP ha complit amb la seua paraula i no ha investit Mas, i alhora ha permés que continue el «procés», així doncs ha evitat que hi haguera unes noves eleccions a març. Potser no hi havia gaires alternatives, potser aquest era l’acord menys dolent, però això no vol dir que hem guanyat. Em podreu dir que l’acord és per a 18 mesos i que després, si l’altra part no compleix amb allò pactat, es pot trencar. Si durant aquest període, JxSí no du a terme el full de ruta a què s’han compromés amb el procés constituent, aleshores es palesarà qui realment ha traït el procés i ja no es podrà culpabilitzar la CUP. O potser sí. Però anem a pams…
Aspectes dolços, n’hi han hagut, com el procés assembleari, de consulta i decisió de les bases. Poques organitzacions a hores d’ara, ni als Països Catalans ni al nostre context europeu, poden mostrar una capacitat de mobilització i de funcionament horitzontal com l’oferit per la CUP al llarg de tot el procés de presa de decisions. Tanmateix, cal matisar aquesta afirmació, ja que les negociacions realitzades a última hora no van ser tan transparents i no es van consultar a les bases. Sí, està clar que eren a última hora, que calia prendre una decisió, que no hi havia marge de maniobra… Ja se sap, quan se juga a fer realpolitik has d’assumir-ne les conseqüències i pots eixir escaldat.
També haurem de parlar de la divisió interna que ha generat tot aquest procés (i això encara no ha acabat!), tant dins de les CUP com en el conjunt de l’Esquerra Independentista. Està clar que a les CUP, hi ha diverses sensibilitats, i això pot ser un problema, però també una fortalesa. Tanmateix, l’estat en què ha quedat aquesta organització i el conjunt del moviment és crític, si no ho era ja abans, perquè aquesta situació no és nova. Hi ha hagut dues postures clarament enfrontades durant aquests darrers mesos, i no només responien a si s’havia de pactar amb JxSí, i a quin preu, sinó que reflectien i reflecteixen diferents maneres d’entendre les CUP i el moviment de l’Esquerra Independentista. Són visions que, ara mateix, difereixen no només en la tàctica, sinó en l’estratègia, que parteixen de concepcions diferents. Durant els últims anys la corda ha anat tensant-se, però en els últim anys -i a mesura que la CUP ha crescut i ha guanyat més pes dins del moviment- la corda està tan tibant que es pot trencar.
La CUP ha estat capaç – a última hora, dividida amb una forta pressió interior i exterior- de fer fora Artur Mas, quan ell mateix havia dit que «La Cup té força per a convocar eleccions, però no tanta per a canviar un president». Es pot afirmar que s’ha aconseguit una victòria en fer fora el Mas. El missatge que s’ha traslladat és que determinades polítiques antisocials dutes a terme pel seu govern no els han eixit de bades. Potser l’aposta inicial, la de «Mas NO» era l’aposta fàcil i guanyadora, però tenia el perill que implicava dir «Mas NO, un altre SÍ», i per tant podia quedar-se en un canvi de caretes. De fet, a CDC no li interessava convocar eleccions, hi tenia molt a perdre. S’haguera pogut investir un president un candidat independent o algú d’ERC? Arribats a aquest punt, ens hauríem de plantejar: quin acord s’haguera pogut assolir en cas que la CUP s’haguera mantingut ferma i unida? Probablement s’haguera pogut mostrar més unió i força, i per tant una millor posició a l’hora de negociar. Tanmateix, eixa divisió interna l’ha feta més feble. I entre les nostres files tenim persones i organitzacions responsables: de mostrar les nostres cartes abans de seure a jugar, de voler el pacte a qualsevol preu i dir-ho des del començament, de palesar i agreujar les nostres febleses
Una altra qüestió a analitzar ha estat la comunicació, tant del paper dels mitjans de masses com l’ús de les xarxes socials. Allò que s’ha anomenat #pressingCUP. Hi ha gent que ha descobert la caverna catalunyesca, tal com és: masclista, xenòfoba, barroera… I no té res a envejar a la caverna espanyola, ni al paper que va exercir Maria Consuelo Reyna i Las Provincias durant l’anomenada «batalla de València». Hem comprovat de nou que jugaven en un camp hostil, que feien joc brut i indigne, que feien servir tota l’artilleria, mentre nosaltres disparàvem pedretes amb un tirador. Han volgut mostrar que hi ha dues CUP, una bona que volia pactar, i una dolenta que n’era reticent. De nou s’ha evidenciat que la majoria dels mitjans de comunicació eren la veu del seu amo, i que com a Esquerra Independentista disposem de pocs mitjans de comunicació realment populars. Alguna cosa haurem de fer, no? Allò més greu, però, al meu parer, és el que foc no venia només de fora, també hem patit «foc amic». Hem patit els atacs des de dins del moviment per part dels que proposaven pactar des del primer dia amb JxS a qualsevol preu i investir Mas des del primer dia. D’aquells que estaven disposats a menjar-s’ho tot, amb patates o sense. I s’han sumat al #pressingCUP sense escrúpols.
Tot plegat ens porta a la clau de volta. Les CUP van nàixer com a candidatures als municipis, amb l’objectiu d’estrènyer llaços entre tots col·lectius i persones que treballen per la unitat popular en aquest àmbit. Tanmateix, quan han volgut superar eixe marc, i fins i tot esdevenir l’organització de masses de l’EI, aleshores s’han convertit en el camp de batalla de l’EI, i ara la CUP està més dividida i enfrontada que mai. Potser era això al que es referia Artur Mas quan deia en una entrevista a El País: «Ha habido mucha gente dentro de la CUP que ha trabajado mucho, con intensidad, y que han logrado que una organización que hace dos meses estaba totalmente en contra de la investidura ahora esté dividida. Esto tiene un valor importante, y lo agradezco». Potser l’EI s’haurà de plantejar si paga la pena fer esdevenir la lluita institucional el pal de paller de tot el moviment. En la meua opinió, dedicar la major part dels esforços al procés -com s’ha fet els darrers anys-, ha estat i és una errada. Continue pensant que el «procés» és un frau, no per part de la majoria de la gent que el veu amb il·lusió, sinó per part de qui el controla (i aquests dies ho hem comprovat clarament), tant a nivell mediàtic com polític.
Des del moment del pacte de la CUP amb JxSí, l’esquerra espanyola ha volgut aprofitar-ho i ha llançat atacs per erosionar la CUP, per acusar-la de trair les classes populars i donar suport a les polítiques antisocials. No ens ha de preocupar gaire per qui fa l’acusació, però és cert que aquest pacte pot passar factura si no som capaços d’explicar-ho bé. Per això mateix, al meu parer, durant els propers mesos caldrà reforçar la nostra presència a les lluites socials i de gènere, amb les plataformes d’aturades, les PAH’s, els col·lectius feministes i antifeixistes. I sí, també caldrà reforçar la construcció dels Països Catalans, amb un full de ruta clar, amb propostes concretes, amb iniciatives que abracen tota la nació i desactiven el regionalisme de les diferents velocitats.
Per acabar, la pregunta que ens hauríem de fer és: estem ara més prop de la Independència, el Socialisme i el Feminisme als Països Catalans? Permeteu-me que ho dubte… L’Esquerra Independentista haurà de decidir cap on vol anar, i potser haurà de virar el rumb de la seua nau. No ens podem permetre més desgast. Com recordava un company fa uns dies, anem alerta no ens passe com a Pirro, quan al final del segle IV i principi del segle III aC va derrotar a les legions romanes. Tanmateix, després de la segona victòria, les seues tropes quedaren tan malmeses que Pirro pronuncià una frase que passà a la història: «una altra victòria com aquesta i perdem la guerra». Aquest és l’origen de l’expressió «victòria pírrica».
Com sempre, ens trobem als carrers!
Josep Villarroya és militant d’Endavant
