Carlos Puebla explicava fa anys que la seva cançó segurament més coneguda tracta de com era Cuba en el passat, de com tot estava en mans de quatre senyors i de com aquells senyors volien que el seu sistema continues igual però que, com afirma el títol de la guaracha, “y en eso llegó fidel”.
L’any 1959, Cuba i la seva revolució van marcar l’imaginari col·lectiu de varies generacions de tot arreu del mon i, avui en dia, continua sent un referent per a tot aquell interessat en la transformació política i social en favor dels més desfavorits. Es tractava en aquell moment de dur a terme una “segona” independència, aquest cop per treure’s de sobre els EEUU.
Cuba, com llavors, continua sense deixar indiferent a ningú. Així es va poder viure a la Comissió de Presidència de l’Ajuntament de Barcelona el passat dimecres 19 d’abril.
Des del nostre grup municipal vam proposar acordar que el consistori mostrés el seu suport a l’aixecament del bloqueig econòmic, comercial i financer que el govern dels EEUU manté contra Cuba i a més fes arribar al Govern de la Generalitat la necessitat que en les seves relacions amb les institucions dels EEUU expressin la condemna pel manteniment del bloqueig econòmic, comercial i financer a Cuba, així com a encoratjar-los a derogar, el més aviat possible, les lleis Helms Burton i Torricelli.
El bloqueig econòmic, comercial i financer imposat pels EEUU a partir del 7 de febrer de 1962 ha anat agreujant la situació econòmica cubana. Des de llavors es manté encara vigent amb tota la seva força, endurit encara més al llarg del temps.
Es calcula que el bloqueig li ha costat als cubans i cubanes unes despeses per un valor de 125.873 milions de dòlars.
En 24 ocasions l’Assemblea general de les Nacions Unides ha condemnat el bloqueig contra Cuba, i a l’octubre de 2016 l’Assemblea general de NNUU va tornar a votar la “Necessitat de posar fi al bloqueig econòmic, comercial i financer imposat pels Estats Units d’Amèrica contra Cuba”, amb 191 vots a favor, cap en contra i dues abstencions, ja que per primera vegada els EEUU i l’Estat d’Israel s’hi van abstenir. Està per veure si amb el nou govern de Trump EEUU i el seu aliat l’Estat d’Israel tornarà al seu vot contrari.
El fet també del manteniment de l’ocupació per part del govern dels EEUU de 117 quilòmetres a la províncies de Guantánamo a l’orient de Cuba, és una mostra més de la manca de respecte estatunidenca a la sobirania cubana.
La proposició a la Comissió de Presidència es va aprovar amb els vots de Barcelona en Comú, PSC, ERC i la CUP i les abstencions de CiU, C’s i PP. Estranyament, al Parlament de Catalunya JxSí i C’s van votar a favor de la mateixa resolució.
Sigui com sigui, en el debat de la Comissió de Presidència, i com no podia ser d’altra manera, van sortir tots els estereotips anticomunistes i totes les acusacions típiques i tòpiques de la dreta i l’esquerra capitalista contra el govern socialista Cubà.
Per aquest mateix motiu sempre va bé anar recordant a aquells que volen donar lliçons al poble cubà que aquest ha aconseguit primer treure’s de sobre el minvant imperi espanyol (1898) i després a l’imperialisme dels EEUU (1959).
Un alliberament nacional i social de facto que hauria de fer posar vermells a tots aquells que des de JxSí fins al Comuns a dia d’avui no tenen cap problema per criticar la independència i la revolució cubana.
I com diria també Carlos Puebla: “ya que lo pregunta, le contestaré: anticomunista yo jamás seré”.
El fil històric realitzat per Ferran Vital posa negre sobre blanc la lluita heroica dels cubans i les cubanes des del segle XIX fins al XXI.
Cuba es va independitzar d’Espanya l’any 1898.
Aquesta primera independència va comptar amb el suport evidentment interessat del govern d’EEUU que, d’aquesta manera, consolidava una oligarquia terratinent a l’illa fidel als interessos comercials estatunidencs (especialment en el que fa a la producció de sucre i altres matèries primeres).
Políticament, la Cuba independent estava dirigida per militars colpistes i per un règim pseudodemocràtic totalment adulterat, que responia als interessos comercials dels EEUU.
Enfront aquesta realitat, a Cuba hi havia una immensa majoria de la població que vivia en condicions d’extrema pobresa, sense dret a l’educació, la sanitat o un habitatge amb les mínimes condicions d’higiene.
Amb aquest context ens situem a la dècada dels 50 del segle XX, quan al país hi havia una dictadura militar, la de Fulgencio Batista, amb el suport evidentment del govern d’EEUU.
Davant aquesta realitat política i social grups dissidents van començar a organitzar-se clandestinament per enfrontar-se contra el règim de Batista. Entre aquells dissidents, molt influenciats pel Partit del Poble Cubà, es trobaven Fidel Castro i el seu germà Raúl o en Francisco Medina que van protagonitzar, entre altres, episodis de combat contra la policia o les forces armades entre els que convé destacar l’assalt a la Caserna Moncada, la principal fortalesa de Santiago de Cuba.
Era l’any 1953 i d’aquest intent de derrocar el règim per la via de l’intent de l’aixecament popular naixeria el “Movimento 26 de julio”.
Els seus membres foren detinguts, jutjats i empresonats (en aquell judici, en Fidel Castro va pronunciar el seu famós al·legat “la historia me absolverá”). Desprès de dos anys i mig de condemna, en Fidel Castro i els seus companys de lluita més propers van exiliar-se a Mèxic, on van entrar en contacte l’any 1955 amb grups revolucionaris llatinoamericans i amb Ernesto Che Guevara.
A l’exili Mexicà i dintre de la pròpia Cuba s’organitzà un moviment armat per enderrocar el règim de Batista.
Una vuitantena de persones es van embarcar en un vaixell de reduïdes dimensions anomenat Granma, que va desembarcar a la costa cubana el 2 de desembre de 1956, amb el suport interior del moviment de la mà de Frank País. Els revolucionaris cubans van ser inicialment derrotats per les tropes governamentals, i de la vuitantena que van sortir de Mèxic, només una vintena van arribar a refugiar-se a les muntanyes de la “Sierra Maestra”.
Malgrat tot, la guerrilla va encendre l’espurna revolucionària a l’illa. Les tropes de guerrillers van créixer en número i van començar a programar accions armades contra casernes militars i altres objectius. Les contínues victòries revolucionàries van encoratjar la població civil cubana i van fer créixer la popularitat dels revolucionaris arreu del país.
L’any 1958 les columnes del Che i de Camilo Cienfuegos controlaven gran part de l’occident del país, mentre que a la part oriental de Cuba, només les grans ciutats continuaven sota control governamental.
A les darreries de desembre de 1958 es produeix un fet decisiu pel futur de Cuba i de la revolució: les tropes del Che prenen Santa Clara, una població estratègica ja que està al bell mig de l’illa de Cuba, centre neuràlgic de la xarxa de camins i carreteres del país.
Presa Santa Clara, i amb els revolucionaries a les afores de les grans ciutats cubanes, el dictador Fulgencio Batista pren la decisió de fugir a Santo Domingo. L’ambaixada nord-americana no estava disposada a perdre el control dels recursos de l’illa, i molt menys de permetre un país de l’orbita soviètica a pocs quilòmetres de les seves fronteres, però el suport popular als revolucionaris i el descrèdit acumulat per tants anys de misèria i corrupció política van facilitar l’entrada dels guerrillers del Che i de Camilo Cienfuegos a la ciutat de l’Havana.
Era 1 de gener de 1959 i, contra tot pronòstic, la revolució havia triomfat.
Immediatament es va constituir un govern provisional que va rebre ajuts (financers, tecnològics i materials) procedents de la Unió Soviètica.
Els darrers cinquanta-vuit anys, el govern socialista ha invertit en educació i sanitat, i ha millorat les condicions de vida de la societat cubana.
Les mesures adoptades per govern socialista destinades a recuperar les riqueses del país i a posar-les al serveu del poble van afectar els interessos dels grans monopolis dels EEUU que durant més de mig segle havien saquejat els recursos de la illa i influït en la seva política interna.
La voluntat resolta del govern socialista d’actuar amb plena independència i de produir decisius canvis econòmics i socials a favor de les gran majories va constituir el detonant que va portar al govern dels EEUU a llançar una guerra econòmica, comercial, financera i un bloqueig total contra Cuba.
I en aquestes continuen.
Josep Garganté Conductor d’autobusos de TMB i regidor de la CUP Capgirem Barcelona
