Aquesta biografia és part de la secció de L’Accent “El fil roig: biografies militants dels Països Catalans”, amb la qual volem rescatar per a la memòria col·lectiva les trajectòries de militants d’arreu del país que han lluitat per l’alliberament nacional i l’emancipació de la classe treballadora.
L’Antònia Garcia Benítez va néixer l’any 1952 a Almendralejo, a Badajoz, una població que en aquells anys estava molt marcada per la repressió de la guerra i la postguerra. Tant és així que uns pocs periodistes portuguesos, únics testimonis neutrals que van descriure aquells fets i aquella època, la van anomenar “la vila maleïda” a les seves cròniques. La família de l’Antònia, com moltes altres, va viure aquell terror de portes endins: “L’acarnissament va ser brutal. Un tiet de la meva mare, que segons deia tothom al poble era molt bona persona, va anar a parar a la plaça de braus, amb tots els represaliats, i allà va desaparèixer per sempre. A la meva àvia materna, pel fet d’haver-li trobat un diari d’esquerres, la van rapar i li van fer beure oli de ricí per tal de passejar-la pel poble mentre patia incontinència fisiològica… l’aplicació d’aquesta humiliació, apresa de la Itàlia de Mussolini, va ser molt recurrent entre les dones reprimides pel franquisme i comportava buscar un estigma d’humiliació social, però a ella almenys no la van matar. La història d’Almendralejo compta amb la dada tràgica de més de cent dones humiliades públicament, violades en grup i assassinades durant els anys de guerra i postguerra. Això la nostra mare, desmarcant-se del que es feia a la majoria de les famílies, no ens ho va amagar mai, sinó el contrari: a ella l’hauria preocupat que ho ignoréssim perquè la història de la nostra família era indestriable de la lluita per la dignitat, que era la dignitat de la classe treballadora. La base de tot el que seria la meva militància va ser un aprenentatge natural per via materna. Les meves germanes i jo sempre hem estat convençudes que si la nostra mare hagués tingut l’oportunitat d’estudiar hauria destacat en qualsevol disciplina que s’hagués proposat.”
El seu pare fou una persona marcada per la malaltia i les seqüeles del trauma de la guerra, “era alcohòlic i un maltractador”, però la seva mare va saber reunir sempre les forces per tirar endavant la família i plantar cara a qualsevol adversitat. “Va ser la gran de deu germans, dels quals en van sobreviure vuit. Ens explicava que de ben petita, quan va anar a servir a casa d’una família benestant d’Almendralejo, s’havia de posar una banqueta per tal que arribés a la pica de fregar els plats. Els seus germans caminaven des de Villalba de los Barros els quilòmetres de distància entre els dos pobles per tal que ella, quan es feia fosc, els hi donés menjar d’amagat per una finestra de la cuina. Tots aquells germans, els vuit amb les seves famílies, acabarien venint a Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental.”
Un oncle de l’Antònia fou destinat a Catalunya a fer el servei militar i, aquí, es va enamorar d’una noia de Sant Feliu. Van festejar, es van casar i, un cop instal·lat al poble, va escriure a la família informant que el tèxtil oferia feina a moltes dones i que, els homes, podien trobar-ne a la construcció o al camp. Els primers familiars de l’Antònia que van agafar el tren amb destinació a l’estació de França, “el extremeño” o “el botajaro”, com se l’anomenava llavors, van arribar a Sant Feliu amb una mà al davant i una altra al darrere. Els primers dies, abans de poder llogar una casa, dormien a l’escorxador municipal.
“Després del meu oncle va venir la meva àvia, vídua, amb dues filles i dos fills. Poc després la família de la meva tieta Elvira, que ja van tenir els seus cinc fills aquí i, tres o quatre anys després, la meva, quan jo només tenia onze mesos. Vam anar venint per famílies fins que al poble només en va quedar una i, al cap de pocs anys, també van venir cap aquí. O sigui: de tota una família nombrosa de Villalba de los Barros, els Benítez, vam passar a ser una família nombrosa de Sant Feliu de Codines.”
A una banda i l’altra de la distància hi havia moltíssims canvis i un d’ells fou el fet de passar d’una vila mitjana, amb cert anonimat, a un lloc més petit i tranquil: “Venir a parar a Sant Feliu, que llavors era un poble molt petit, amb una grisor i uns pactes de silenci que vam anar desentrellant, ens va marcar de manera molt diferent d’altra gent d’Extremadura que van venir a poblacions més grans del Baix Llobregat o el Barcelonès, creades per concentrar la immigració en infra-barris. Les tres germanes de casa, per posar un exemple molt gràfic, parlàvem català entre nosaltres.”
Totes les dones de la família van anar a treballar al tèxtil, que és on anirien l’Antònia i la seva germana gran després dels anys d’escola. La mare treballava de repassadora, en condicions d’exposició a productes químics que acabarien comportant dificultats respiratòries cròniques. L’escola on van anar l’Antònia i les seves germanes, per sort, era tot el contrari: “L’escola era un edifici preciós, construït en temps de la república i pensat per una educació digna: aules espaioses amb grans finestrals, lluminositat, un gran pati, aire… era un bon lloc, però la guerra la van perdre les mestres i la van guanyar les monges. Estudiàvem al col·legi i elles vivien en un convent, tres o quatre plantes més amunt: eren monges dominiques molt franquistes, intransigents, vingudes de diverses ciutats del centre d’Espanya a predicar els valors de la submissió femenina… tot amb autoritarisme. Encara tinc una cicatriu al dit per culpa d’una d’elles. A casa, però, contrarestava amb l’educació de la mare. La meva mare se n’encarregava de què tinguéssim molt clar que no érem menys que cap home ni que ningú.”
Amb catorze anys acabats de fer va entrar a treballar a SETSA, filial de la Roca-Umbert, que feia confecció de camises. Era una fàbrica que havia sabut unificar en una sola cadena tot el procés de producció: batanar, filar, ordir, teixir, tenyir i repassar. L’Antònia va aprendre a fer la feina que li demanaven amb facilitat, però la relació amb les encarregades li va costar més: “gent que venia exactament d’on venies tu i, per quatre duros, servien a l’interès del qui us explotava… subalternes de l’amo.” Ni la seva germana ni ella van abaixar mai la mirada davant de cap d’elles. Van fer la feina que havien de fer i la van fer bé; això sí, però mai van abaixar la mirada. Amb això i tot no van tenir més remei que entendre el significat del treball. El treball remunerat femení s’ha interpretat sovint una forma d’alliberament, però en un règim com el franquista s’assentava sobre una tradició patriarcal que només permetia un encaix interseccionant l’opressió com a treballadores i l’opressió com a dones. Havien de patir discriminació a la feina i a casa… l’Antònia i la seva germana no estaven disposades a resignar-s’hi i, amb altres companyes, van organitzar un boicot als cronometratges, que pretenien incrementar el ritme de treball.
Treballadores de la fàbrica Roca Humbert
Durant la seva adolescència, a la dècada dels anys seixanta, a diverses poblacions del Vallès Oriental s’hi va viure una revolució demogràfica, econòmica, urbanística, política i social molt important en un període de temps molt accelerat. La creació de polígons industrials i la construcció de les anomenades ciutats dormitori van provocar un impuls pel renaixement del moviment obrer i veïnal que, combinats amb altres agents de la comarca, com el jovent amb clares conviccions antifeixistes, van anar creant una ambient d’oposició al règim. Per l’Antònia i les seves amigues la generació que les va precedir, “els grans”, serien el nexe amb tot allò: “Els grans van ser un referent importantíssim. Ens van ajudar a trobar un discurs de tot el que ens passava… En part a través de mossèn Dalmau, que va ser un capellà de Gallifa que lluitava perquè la mainada de classe treballadora tinguessin inquietuds intel·lectuals, però no només per ell; alguns dels grans es movien per Gallifa, però altres o els mateixos també per Barcelona.. eren gent polititzada amb qui ens hi enteníem molt bé. Ens van obrir una porta als llibres clandestins, el teatre, la Nova Cançó… en aquells anys érem unes esponges d’absorbir tota la cultura que ens arribava esquivant les prohibicions. Aquesta gent, els grans, van ser una sort immensa. Al poble, els veïns a qui anaven bé les coses en aquell context, ens vigilaven amb inquietud, ja que eren l’expressió social del col·laboracionisme amb el règim: Ajuntament, Jutjat de pau, el capellà… Quan podien inflaven el cap a la meva mare amb bestieses com que les males influències que patíem les meves germanes i jo tenien intencions lascives, que ens volien conduir cap a la mala vida. El franquisme, entre moltes altres coses, també era un deliri… La meva mare els hi deuria dir que “ahhh”, que “sí, que sí…”, però mai ens va dir res, ja que va tenir sempre una confiança plena en nosaltres. Si hagués sabut que mala vida no, però cintes del Fidel Castro que duraven quatre o cinc hores sí, que ens en passaven… La colla vam representar un desequilibri en l’ordre social del poble. Hi va haver un xoc generacional, però també de classe. Vam abraçar les pulsions revolucionàries. Una parella amb qui teníem vincle, que regentava una tintoreria, havien estat militants comunistes del PSUC durant la guerra i ella havia passat anys a la presó. Aquella parella també ens interessava molt. Eren dels pocs referents entre la gent més gran perquè el desvetllar de la consciència de classe, nacional i de gènere ens el vam haver d’inventar la joventut. Ningú ens havia parlat mai dels Països Catalans, de les lluites obreres, de les feministes d’abans de la guerra… Va ser una qüestió generacional, com ja he dit.”
Després de plegar de la SETSA es va traslladar a viure a Mollet per treballar a la Newpol, una empresa d’electrodomèstics. Hi va arribar en un moment de moltes tensions, just després d’una sèrie de vagues i represàlies, amb el propòsit de reactivar la combativitat, però la van fer fora de seguida, ja que els amos de la Roca-Umbert havien advertit als de la Newpol que era una treballadora conflictiva. Havent entès que s’estava fent un nom a les llistes negres empresarials l’Antònia, lluny de rectificar i proposar-se ser més dòcil, va optar per organitzar-se i ho va fer assumint la creació d’una Plataforma Anticapitalista. Va sol·licitar entrar a treballar a la Starlux i la van contractar.
“Jo havia conegut un noi a Sant Feliu, que estava amagat a casa d’uns amics per problemes de repressió. Ell em va parlar de les Plataformes Anticapitalistes i vaig considerar que aquell espai, el de l’autonomia i l’assemblearisme, era el meu ideal d’acció. Influïts pels teòrics consellistes, que van trobar un precedent en els textos de Rosa Luxemburg, ens oposàvem al dirigisme dels partits. En les empreses les treballadores triàvem les nostres pròpies representants d’entre les nostres files com a delegades revocables en qualsevol moment, sense estructures formals, partint de la democràcia directa en assemblees obertes exclusives de gent que treballava a la fàbrica i al marge de la representació de partits i sindicats.”
Aquest moviment, que anava arrelant també al Vallès Oriental, va contribuir amb altres sindicats i partits, sovint de manera atomitzada i descoordinada, a generar nombroses vagues i accions. La primera mobilització conjunta que es recorda a la comarca va ser el 1971, quan mig miler de persones van manifestar-se per reclamar l’abastiment d’aigua al barri de la Plana Lledó, a Mollet. La resposta va ser la càrrega violenta i la dissolució de la concentració per part de la Guàrdia Civil i la Policia Municipal. La violència desfermada contra els manifestants i les represàlies posteriors, que van incloure detencions de membres de les Plataformes, van fer difícil sostenir la lluita al carrer, però els fets van tenir molt de ressò a la comarca… el missatge havia calat: el règim franquista ja no era un consens basat en la por, perquè hi havia un sector de la classe treballadora disposada a plantar cara.”
El 1972, amb la Carmeta, la Conxi Ming, d’origen xinès, i altres companyes de plena confiança van crear la Plataforma Anticapitalista de Starlux, una empresa italiana dedicada a les pastilles concentrades de caldo i sopes, que tenia fàbrica a Montmeló. Van dur a la praxi la seva Plataforma Anticapitalista a partir dels seus vincles de companyerisme, tenint en compte les seves múltiples lluites per entendre que les seves reivindicacions com a obreres s’havien d’encaixar en les reivindicacions com a dones. Eren reivindicacions laborals que havien d’atendre també a les reivindicacions socials on s’inserien:
“La victòria era anar parlant amb totes les companyes d’aspectes com l’educació dels fills, les relacions de parella, la qüestió sexual, la família, la discriminació laboral, el treball reproductiu i de cures no remunerat… tot el que les dones havíem de parlar per entendre’ns com a tals entre nosaltres. Van anar sorgint històries de vida instal·lades en l’opressió: de dues germanes molt callades i tímides vam acabar sabent que el seu pare les pegava, a elles i a la seva mare, d’altres dones moltes històries de malestars… Unes companyes validaven les experiències de les altres explicant les seves i convidaven a explicar-se també. L’acció de la Plataforma, així, buscava un impacte a la fàbrica, però tenia un impacte interior, dins la manera de ser de les seves integrants que, a la pràctica, creàvem discursos sobre les nostres pròpies vides, transformant l’imaginari compartit. Per unes dones que venien de les ciutats Satèl·lit de Mollet, Montmeló o Montornès, que eren guetos de migrants espanyols aïllats de la societat al voltant d’una feina duríssima i uns salaris baixos que impossibiliten moure’t i relacionar-te, tot això no era només lluita política: era una batalla cultural. Vam conèixer la situació i circumstàncies de dones migrants molt oprimides i, amb elles, ens vam fer fortes. D’altra banda, les condicions laborals eren enormement precàries i amb ritmes de treball molt durs, sense mesures de seguretat ni salubritat i amb salaris molt baixos. Moltes dones tenien doble o triple jornada laboral, sempre compaginada amb les obligades tasques domèstiques.”
Van redactar entre totes una sèrie de reivindicacions per humanitzar i democratitzar les relacions laborals i la van fer arribar a la direcció de l’empresa. Aquesta ho va considerar un desafiament i va reaccionar amb una negativa, cosa que va portar primer a les vagues parcials i, finalment, a la vaga total. La repressió empresarial i policial va ser molt dura: tancament de l’empresa, desallotjament violent de les assemblees, acomiadaments, interrogatoris, seguiments, escorcolls a domicilis, retencions amb retirades de DNIs… La Carmeta, la Conxi i l’Antònia, entre altres companyes, van ser acomiadades i a l’Antònia, en un dels interrogatoris, la policia li va deixar clar que tenien la intenció que acabés a la presó.
La seva mare, que s’havia separat del seu pare i vivia amb ella i la seva germana petita a Mollet, va haver d’obrir la porta de casa a un escorcoll policial. La van advertir que diversos secretes rondaven el portal nit i dia i que casa seva ja no era un lloc segur. Es va mudar a un pis de dones de les Plataformes a la Ciutat Meridiana de Barcelona i va continuar entregada a la militància, semiclandestinament. Això fins que una tarda de febrer de 1973, una parella de la Brigada politicosocial que la seguia la van detenir a l’estació de metro de la Sagrera. Va ser una detenció molt compromesa, ja que duia alguns documents i la seva agenda, que va tenir la sang freda de llençar per terra dissimuladament. La van portar en jeep a la comissaria de Via Laietana, on seria sotmesa a diversos interrogatoris i tortures:
“Els interrogatoris eren amb mi d’esquena a ells, recolzada sobre els polzes a la paret, amb el cos en diagonal. Altres vegades m’estiraven sobre la taula amb la part de dalt del cos suspesa fins a la cintura enlaire. Em van pegar i em van amenaçar en diverses pujades de la cel·la als despatxos durant tres dies, sense ni donar-me res per menjar o beure, assegurant que aquell turment s’acabaria quan reconegués que els documents i l’agenda eren meves i facilités una llista de noms i adreces de companyes i companys. No ho vaig fer i, veient la meva negativa, finalment em van traslladar al Jutjat de Guàrdia, on van resoldre presó preventiva per associació il·lícita i propaganda il·legal. Un diumenge a la nit vaig entrar a la Presó de dones de Trinitat Vella, regentada per l’ordre de les monges Cruzadas evangélicas, que eren la quintaessencia del falangisme. Com que un dels apartats per omplir a la fitxa d’entrada era “religión” i jo vaig posar “cap” em vaig passar els primers dies a la cel·la d’aïllament. A la presó de Trinitat Vella vaig estar-hi poc temps, gairebé un mes, però prou per entendre la mena de lloc miserable i fet de violències quotidianes que era… que llocs així existissin i encara existeixin és una vergonya per la humanitat. Imagina’t que allà es patia un fred terrible i companys simpatitzants de les Plataformes de la Trinitat Vella em van haver de fer arribar una manta de manera camuflada.”
En sortir de presó sota fiança i amb el cas judicial encara viu l’Antònia es va trobar amb l’acció centralitzadora dels Cercles Obrers Comunistes, que pretenien controlar les Plataformes Anticapitalistes. Als Cercles s’hi captava gent per desbordar les Plataformes, que no paraven de créixer i generaven un discurs crític amb el seu aïllament: es deia que, si bé les Plataformes havien estat una eina funcional per tirar endavant les lluites, aquesta capacitat d’acció es considerava efímera i espontaneista, cosa que impossibilitava ser un agent cohesionat i amb estructures per superar els reptes a mitjà i llarg termini. Es va viure una discussió molt intensa, que va acabar amb la coordinació de les Plataformes centralitzada als Cercles Obrers Comunistes i l’Antònia es va desencantar. “Una Plataforma Anticapitalista era un grup d’afinitat proper; un espai on el contacte directe entre persones, el fet de relacionar-nos com a col·lectiu tenint en compte les personalitats de cadascú, era essencial. Jo no podia acceptar cap tutela dels Cercles Obrers perquè era incapaç ja no d’acatar sinó de no qüestionar de dalt a baix una consigna que no hagués deliberat i decidit democràticament. Les dones sabíem militar sense destacar i els homes assumien el lideratge. Unes anàvem per feina i, si calia fer truites de patates, es feien… Altres buscaven notorietat. La paraula mansplaining no s’usava llavors, però el concepte estava inventadíssim. Hi havia una mimesi entre el patriarcat, que era el nostre model sociocultural, i els partits revolucionaris que suposadament havien de qüestionar tot allò. Els partits i sindicats eren liderats per homes, mentre la feina invisible que ho sostenia i possibilitava tot, la fèiem quasi sempre les dones, sense cap afany de protagonisme. Cal fer autocrítica i deixar clar aleshores tothom, anarquistes, comunistes, independentistes, trotskistes…absolutament tothom militàvem en organitzacions on les dones érem silenciades per la necessitat de protagonisme de les veus masculines. Els partits, ja fos durant la dictadura, a l’anomenada Transició o al Procés independentista, només imposen culte a la personalitat, disciplina de partit i domesticació del malestar.”
Va entrar a treballar a la fàbrica Pelikan de Mollet del Vallès i un dia de rutina laboral, a peu de màquina, la Guàrdia Civil es va presentar per endur-se-la amb la bata de la feina a la Caserna de Granollers, on van intentar relacionar-la amb una sèrie de detinguts de les Plataformes, que havien estat sorpresos per un operatiu policial fent propaganda i agitació per l’1 de maig. No fou fins quan sortí de la caserna, pocs dies després, que les companyes li explicaren que els detinguts havien estat sotmesos a tortures i es van mantenir ferms a l’hora de declarar que ella no hi estava implicada.
La seva causa judicial la van haver d’arxivar. Sense la seva autoinculpació no hi havia manera de relacionar l’agenda i la documentació amb ella. No van tenir manera de demostrar que allò li pertanyia i el Jutjat d’ordre Públic de Madrid va haver d’arxivar la causa. Pel seu cas i pel d’altres companyes l’Antònia anava sempre a assessorar-se a un despatx laboralista que era primer al carrer Riera Alta, després al passeig de Sant Joan i més endavant a la ronda de Sant Pere, on es van constituir en cooperativa amb el nom de Col·lectiu Ronda. Eren advocats laboralistes i penalistes, que defensaven professionalment les causes sindicals i antifeixistes, i al Vallès tenien despatxos a Cerdanyola i Granollers. Un dia li plantegen que el fet d’estar en llistes negres empresarials i policials li dificulta enormement i li ofereixen feina de secretària. Anys després també assumirà feines de coordinació a la FAC, Federació Autònoma de Col·lectius de treballadores i treballadors.
El 1980 lloga un pis a Ciutat Vella de Barcelona, on es va anar vinculant a l’Associació de veïns del Casc Antic. Van ser dècades de lluites populars per plantar cara als plans urbanístics de diversos ajuntaments socialdemòcrates, que edificaven els pilars del que acabaria per ser una gentrificació desbocada. L’any 2017, quan es crea el Comitè de Defensa del Referèndum del Casc Antic (CDR), posteriorment anomenat Comitè de Defensa de la República, l’Antònia torna a trobar un espai de militància política:
“Al si del CDR les dones que ja ens coneixem hi trobem altres dones veïnes amb qui no havíem tingut vincles i decidim la creació del Grup de dones feministes del barri, que té molt bona acollida i que ajunta veteranes i joves lluitadores. És una iniciativa inèdita als CDR; de tots els que es creen només es fa un grup de dones al del Casc Antic de Barcelona. Després d’uns anys es veu que va ser un encert, perquè continuem actives: renovem i mantenim el mural de dones assassinades pels seus marits o parelles, que és una llista de la infàmia. També el mural de les dones del carrer Bòria, vandalitzat per la ultradreta. Som l’única expressió d’arrel popular sense control de cap partit que ha sobreviscut al procés.”
A més del grup feminista l’Antònia coopera activament amb la Comissió de la Dignitat i la sectorial de represaliats de l’Assemblea Nacional Catalana, que d’ençà del 2020 es manifesta davant de la Comissaria de la Via Laietana, reivindicant convertir l’espai en un centre d’interpretació de la repressió i la tortura. També treballa amb un grup d’ex-preses de la Trinitat Vella, amb el propòsit de preservar l’edifici de la façana principal de l’antic centre de reclusió i fer-hi un espai de memòria on es posi en relleu la repressió que hi van patir les dones. “Els homes que van patir el que vam haver de patir poden veure que la societat els reconeix, molt justament, amb l’Espai Memorial de la Model, però de les dones, com sempre, si no ens ho batallem nosaltres no se’n recorda ningú.”
