30 de març de 1939. A 70 anys de la victòria feixista

El proper 1 d’abril es compliran els setanta anys de la proclamació oficial de la fi de la Guerra Civil espanyola. Dos dies abans els feixistes van ocupar les ciutats de València i Alacant, les dues darreres dels Països Catalans en caure en mans dels feixistes. Amb l’arribada de les tropes ocupants, s’intal·là un règim que encara resistí quaranta anys. Repassem en aquest número aquests tràgics dies de desfeta, deolació i molta por.

“En el puerto:
Estos que ves ahora deshechos, maltrechos, furiosos, aplanados, sin afeitar, sin lavar, cochinos, sucios, cansados, mosdiéndose, hechos un asco, destrozados, son, sin embargo, no lo olvides, hijo, no lo olvides nunca pase lo que pase, son lo mejor de España, los únicos que, de verdad, se han alzado, sin nada, con sus manos, contra el fascismo, contra los militares, contra los poderosos, por la sola justicia; cada uno a su modo, a su manera, como han podido, sin que les importara su comodidad, su familia, su dinero. Estos que ves, españoles rotos, derrotados, hacinados, heridos, soñolientos, medio muertos, esperanzados todavía en escapar, son, no lo olvides, lo mejor del mundo. No es hermoso. Pero es lo mejor del mundo. No lo olvides nunca, hijo, no lo olvides“.

Alacant. L’inici de la fi
El 30 de març de 1939 és una data inesborrable per a milers de persones. Concretament, per a les 25.000 que, mortes de fred, famolenques i amb la por al cos esperaven al port d’Alacant. Dos dies abans, el general Casado havia rendit Madrid a l’exèrcit franquista, i llargues columnes de refugiats arribaven a Alacant en busca de la darrera esperança: una nau que els conduïra a l’exili. El Marítima, i després l’Stanbrook, van ser els darrers; el vaixell de càrrega s’emportava el 28 de març els últims 3.028 refugiats cap al port d’Oran. Dos dies de neguit, de pors i de falses il·lusions- les que van alimentar els comandants italians de la Columna Littorio, que van prometre no entrar al port fins que el darrer refugiat haguera aconseguit marxar. Un no res, ja que els únics vaixells que entraren al port foren els franquistes.

Així, mentre les tropes italianes entraven, el 30 de març, pel centre de la ciutat, la desfilada de la victòria es convertia en l’inici de la tragèdia per a milers de persones. Al port es visqueren escenes terribles; milers de persones desfent-se de les seues identificacions, famílies atemorides per la probable separació, i suïcidis entre aquells que evitaven caure en mans dels feixistes. O no: “jo no els estalvie cap crim. Si em volen mort, m’hauran de matar”, és el testimoni d’un dels refugiats al port.

Des dels molls, els milers de refugiats foren conduïts a improvisats camps de concentració: els castells de Santa Bàrbara i Sant Ferran, la Plaça de Bous, el cine Ideal, i el Camp dels Ametlers. D’aquest darrer es narren les escenes més dramàtiques. En una franja de 3 quilòmetres de llarg per 300 metres d’ample, situada a l’entrada nord de la ciutat, a les faldes de la Serra Grossa, es van amuntegar segons diverses fonts fins a 40.000 persones. En poques hores el menjar s’acabà; diversos testimonis donen compte que el següent pas fou devorar els brots i les fulles dels centenars d’ametlers que donaven nom al paratge. Ni un bri d’herba en deixaren. Llargues cues per a aconseguir un poc d’aigua de la font de la Goteta. I la solidaritat del veïnat del barri obrer, barriada situada just enfront del camp, que introduïa entre els filferros del camp aliments als presoners. I la mort: en els cinc o sis dies que estigué actiu el Camp dels Ametlers, les visites nocturnes dels falangistes per a carregar les sacas eren habituals. La justícia del vencedor.

Del Camp dels Ametlers, la major part dels presoners foren conduïts a un nou camp de concentració, el d’Albatera. Fins a 72 camps de concentració i batallons disciplinaris creà el General Franco, 12 dels quals estaven situats al sud del País Valencià. El camp d’Albatera fou el més gran i el més extens en el temps. Hui, només una caseta i el silenci dels bancals donen testimoni del pas de milers de republicans reprimits.

València, Cap i Casal…de la mort
La repressió franquista a València no es diferencià excessivament de la viscuda a Alacant. Fou, si cap, més intensa i sanguinària. Les rigoroses investigacions del Fòrum per la Memòria així ho consignen; entre el 31 de març de 1939 i el 31 de desembre de 1945 foren assassinades vora 23.000 persones per la seua condició republicana. L’anàlisi dels Llibres de Registre de Soterraments del Cementeri General de València detecta com es disfressen les pallisses, tortures, execucions i penjaments com a xoc traumàtic, pèrdua de massa encefàlica, asfixia per suspensió o hematocefàlia: Així mateix, la principal causa de mort en les presons de València no és altra que l’asistòlia, nom tècnic de l’aturada cardíaca, motiu pel qual se soterren en un mateix dia desenes de persones, la major part d’elles joves i fins i tot famílies senceres amb xiquets. També les mortes per desnutrició són considerades víctimes del franquisme pel Fòrum per la Memòria, ja que la fam causa de la seua mort també va ser provocada per la dictadura feixista.

La memòria dels vencedors
Si la justícia dels vencedors, dels feixistes, va ser la pau dels cementeris, la memòria dels vencedors ha estat el silenci, quan no la negació. L’Ajuntament d’Alacant, governat pel Partit Popular, s’oposa tenaçment a la instal·lació d’un monument a unes parcel·les de titularitat municipal on es va instal·lar el Camps dels Ametlers. Des de l’Alcaldia també es nega la retirada dels títols honorífics que Franco posseeix. Per la seua banda, són ben conegudes les intencions de l’Ajuntament de València, també governat pel PP, de destruir les Fosses Comunes del Cementeri General de València on estan soterrades milers d’assassinats pel franquisme. I és que, a l’igual que intentaren els nazis destruint tot vestigi dels camps d’extermini, els botxins sempre intenten amagar els seus crims.