Des del municipalisme cap a la República

1. Excepcionalitat política: vulneració de drets fonamentals.

A mitjan setembre vam començar a viure i veure com es volia normalitzar la suspensió parcial de drets civils i polítics a través de la intervenció política, judicial i policial de les institucions de l’autogovern i a través de la detenció d’alts càrrecs d’aquestes institucions. Identificacions, confiscacions, prohibicions, persecució i amenaces van ser l’expressió dels atacs de l’Estat, que no va dubtar a entrar a impremtes, mitjans de comunicació i empreses de missatgeria, i a amenaçar amb el registre a la seu d’un partit polític com la CUP.

El que es va començar a viure el mes de setembre al Principat va ser un inici d’estat d’excepció en el qual es van vulnerar sistemàticament drets fonamentals, i és evident que aquesta suspensió de drets civils i polítics va lligada a una deriva repressiva de l’Estat que no només afecta el moviment independentista, sinó a tota la societat.

Aquesta vulneració de drets, que s’està veient com un fet no puntual, ens obliga a fer un canvi en l’actuació i gestió política de totes les institucions, i alhora obre la porta a generar canvis més profunds, aprofitant l’esquerda oberta gràcies a l’autoorganització popular del darrer mes, la tasca durant dècades de l’esquerra independentista i anticapitalista i el moviment sobiranista dels darrers anys.

2. Repressió com a resposta a l’exercici del dret a l’autodeterminació: dret no reconegut pel búnquer del 78 (PP, PSOE, Cs)

Allò que ha activat tota la maquinària de l’Estat és l’exercici del dret a l’autodeterminació. Un dret reconegut internacionalment, però negat sistemàticament pel pacte entre elits el 78. Pacte que, evidentment, va oferir noves llibertats a les classes populars, però que va tancar per dalt qualsevol altra via per avançar i consolidar més drets i llibertats. De fet, es va imposar la construcció d’un estat que negava el dret a l’autodeterminació de tots els pobles i que, per tant, establia les bases per impedir qualsevol canvi profund i real des de baix.

La repressió generada aquest darrer mes amb escorcolls, requeriments, detencions i empresonaments mostra com les elits polítiques, durant quaranta anys, han instaurat un poder allunyat de les classes populars. La situació d’anormalitat que hem viscut, amb un estat que buscava dinamitar totes les garanties democràtiques que el Parlament i la gent havia previst, va provocar que el referèndum es convertís en l’única alternativa per resoldre el conflicte democràtic i que la proclamació de la República sigui l’única manera de poder garantir tots aquests drets fonamentals que ara estan en joc. Perquè s’ha convertit en una batalla per la democràcia: primer per poder votar i ara per aplicar-ne els resultats.

Aquesta involució democràtica va més enllà d’un govern i d’un partit polític concret. Aquesta involució és fruit d’una maquinària de l’Estat que l’ha impulsada i sostinguda durant molts anys. És per això que l’exercici del dret a l’autodeterminació no va d’alternances polítiques. La situació actual és un combat entre demòcrates i demofòbics. El règim del 78, amb tots els poders que l’han sustentat durant tots aquests anys (polítics, judicials, policials i monàrquics) està en fallida ètica i democràtica, i ara i aquí l’única manera de derrocar-lo passa per la proclamació de la República i l’obertura d’un procés constituent popular.

3. La necessària resposta dels municipis: espais de proximitat, de convivència i de potencial transformació. Municipis com a eina per garantir drets, també el de l’autodeterminació.

El paper del municipalisme és fonamental per desenvolupar la lluita pel dret a l’autodeterminació dels Països Catalans i la construcció de sobiranies. És des de baix, des d’allò més proper a la gent, que aconseguirem articular una resposta a un estat despòtic que dia a dia retalla llibertats polítiques al nostre poble. Un exemple d’això és el fet que va ser la gent, amb els seus cossos que el dia 1 d’octubre va defensar el dret a vot del conjunt de persones als diferents col·legis electorals. Així doncs, cal reivindicar el fet que el municipalisme no és allò que passa a les institucions, sinó allò que es teixeix al carrer: l’autoorganització, l’apoderament de les persones que conformen la nostra societat i, en aquest sentit, el nostre espai més proper, el municipi. És per això que, quan treballem des del municipalisme, ens toca articular els col·lectius, organitzacions i les diferents lluites que es desenvolupen als nostres barris, generar consciència i intervenir políticament en tot allò que ens envolta; deliberar per construir, deliberar per encarar-nos a l’acció i canviar allò que creiem necessari amb les nostres mans. És des d’aquesta lògica que fa mesos que sortim al carrer, que ens vam organitzar en els Comitès de Defensa del Referèndum de cada districte per poder dur a terme el referèndum i que ho continuem fent per fer efectiu l’aplicació del seu resultat.

El que exigim a les institucions és que estiguin al servei del poble, al servei d’aquests anhels, d’aquestes necessitats, i, per tant, que les persones siguin les que governin les seves vides, així com la vida del municipi.  Tanmateix, aquesta no és la realitat actual: les institucions i els poders fàctics de les viles i ciutats van en una direcció, en nombroses ocasions en la direcció contrària a les propostes dels col·lectius que lluiten per posar les vides als centres, i per això, com a organització política que intervenim a les institucions, cal que donem veu a totes aquestes lluites, que generem debat públic per despertar consciències i que, en la mesura del possible, posem les condicions necessàries per millorar les condicions materials de la classe treballadora. És per això que creiem que un ajuntament com el de Barcelona ha de treballar per esdevenir punta de llança en la defensa dels resultats obtinguts en el referèndum del dia 1 d’octubre, perquè no hi ha res més democràtic, més popular i que parli més de l’apoderament de les persones que el que va passar el mateix dia 1 d’octubre a al ciutat de Barcelona. Des de Nou Barris a l’Eixample, gent organitzada defensat drets polítics bàsics, de manera pacífica, malgrat les seves porres i bales de goma.

Necessitem una nova república, que ens permeti governar-nos, autodeterminar-nos en tots els àmbits de la nostra vida. Per això creiem en aquest procés d’autodeterminació d’una part del nostre poble, així com en la necessitat que la ciutat de Barcelona s’hi sumi i remi en defensi d’aquesta nova república i formi part del procés constituent; que doni la cara per la seva gent que, democràticament, va defensar les escoles i ara vol decidir el seu futur. Un procés constituent que impedeixi que poques persones continuin acumulant la riquesa que acumulen per tal que aquelles i aquells que la generem la puguem repartir, i treballar, per fi, no més de mitja jornada diària amb salaris dignes ; un procés constituent en el qual es parli de vida, de les nostres vides. És d’aquesta manera que podrem construir sobiranies, disposar de temps per estimar, deixar-nos estimar, tenir cura de les altres i del nostre espai sense esgotar-nos amb les múltiples jornades interminables, totes i tots, per aprendre i per a gaudir de la vida, en definitiva, en consonància amb els límits, cada cop més sobrepassats, del planeta.

4. Barcelona com a referent?

Davant de la situació actual, Barcelona, com a gran ciutat, com a possible motor de canvi, no pot restar-ne al marge. No pot fer veure que no passa res i continuar la seva activitat institucional i política com sempre. Ha de marcar i mostrar el seu rebuig frontal, però no només: s’ha mostrar també com el que vol ser.

Per tant, entenem que Barcelona també ha d’esdevenir capdavantera en la defensa dels drets polítics i socials del conjunt de les seves veïnes. En aquest sentit, la defensa aferrissada del dret a l’autodeterminació d’un poble, així com de la defensa del conjunt de drets que han de permetre construir sobiranies en els diferents àmbits de les nostres vides, són gairebé una obligació en aquells partits que s’autoanomenen d’esquerres. Així doncs, Barcelona s’ha de somniar com allò que tantes vegades el govern majoritari que governa la ciutat ha pretès comunicar: un espai on garantir drets i llibertats, així com de participació directa en la presa de decisions de les veïnes. Per tant, esdevé una obligació defensar el resultat del referèndum i sumar-se al procés constituent que ens ha de permetre assentar les bases de la nova república, que volem que sigui de la gent, de la classe treballadora, de les dones i les migrades.

Tanmateix, del que es diu al que es fa sovint hi ha un abisme; això és el que passa al partit de govern de l’Ajuntament de Barcelona. Aquests mesos s’ha produït una situació de confrontació màxima per la garantia de drets bàsics que eren prohibits per l’Estat espanyol (i això significa l’entramat jurídico-polític hereu del franquisme que representen la monarquia espanyola, l’Audiència Nacional, la fiscalia, els jutges, el PP, Ciutadans i PSOE); una confrontació que prenia forma a través de la intervenció de les institucions catalanes, amb cops de porra cap a aquelles persones que a través de la desobediència pacífica defensaven el dret a vot, duent a terme les detencions de persones per les seves idees. En definitiva, un conflicte i una confrontació entre un estat antidemocràtic, hereu del franquisme, que utilitza totes les eines que té al seu abast per actuar i que actua com un estat totalitari i feixista, i un poble que ja fa temps que ha decidit deixar de ser súbdit i pretén viure en llibertat.

Davant d’aquests fets, el govern de la ciutat s’ha de posicionar, i no pot mantenir una falsa equidistància que l’únic que fa es beneficiar l’status quo actual i el poder de l’estat espanyol. BEC ha d’aïllar els partits que estan a favor de continuar retallant les llibertats dels nostre poble i de les seves persones. Per tant, el PSC pot mantenir-se al govern de la ciutat? Un partit polític que fa 37 anys va ser dels que va lluitar per recuperar el Parlament i que ara és qui en nega la seva capacitat decisiva i legislativa, un partit que està disposat a aplicar l’article 155 que nega drets i llibertats a les classes populars… La CUP Capgirem Barcelona entenem que, per dignitat, per coherència amb el que vol ser, BEC ha de trencar el pacte amb un PSC que ha avalat el conjunt de polítiques repressives i d’intervencions que han pretès fer callar i esclafar el nostre poble.