Cèsar Algora Blasco, del Front d’Alliberament Català a la Xarxa de Suport Mutu del Raval

Amb aquesta biografia L’Accent encetem la secció “El fil roig: biografies militants dels Països Catalans”, amb la qual volem rescatar per a la memòria col·lectiva les trajectòries de militants d’arreu del país que han lluitat per l’alliberament nacional i l’emancipació de la classe treballadora.

E

El barri de Sant Pere de Barcelona als anys 1950s

«El meu nom, com podeu esbrinar, no és català i és perfectament comú en aquell barri i aquells anys… Sant Pere era un barri de classe treballadora amb un component immigrant molt important: murcians, aragonesos…, la gent que, anys més tard, intentaríem dotar d’una certa organització i estructura l’independentisme marxista. Érem quasi tots fills d’immigrants, de cognoms catalans, en recordo ben pocs. Crec que és important explicar això entendre que hi havia una sensació de maltractament molt important a les nostres famílies. Venien d’una emigració forçada pel caciquisme i per una revenja amb la classe que més s’havia sacrificat per parar els peus a la reacció franquista: la treballadora. A la intimitat familiar, els pares, normalment, es cuidaven que els fills no sentissin parlar de política, però el malestar era perceptible en totes les esferes de la vida. La manera que teníem els joves de recollir l’herència de tot allò va ser concentrar l’esforç a organitzar-nos, encara que fos en precari i amb els pocs elements a l’abast de què disposàvem per fer-ho. Havíem heretat el malestar, però no les eines per combatre’l: els sindicats i els partits havien estat esborrats a base de crims i de por i havíem de reinventar-ho tot confrontant aquella por. Vam posar molt d’èmfasi en l’alliberament nacional perquè enteníem, com encara ara molts entenem, que l’alliberament del país va necessàriament vinculat a l’emancipació social. Aquestes coses, que per nosaltres eren naturals, independència i lluita de classes, s’han d’anar recordant sempre perquè la propaganda espanyolista, amb molts més recursos i capacitat de difusió, pretén intoxicar amb el seu marc ideològic, imposant el relat d’una divisió inexistent entre les classes populars diferenciades per la seva llengua materna o lloc d’origen familiar.» 

 La família paterna d’en Cèsar provenia de Sòria i d’Osca. El seu avi, orfe, va entrar com a corneta de la banda musical de la Guàrdia Civil molt jovenet. Als anys trenta havia estat destinat a Vilanova i la Geltrú i, posteriorment, a la caserna d’Ausiàs March, a Barcelona, on es va allotjar amb la seva família en un context molt marcat per l’agitació política del moment. Com que tant l’avi com l’àvia eren una gent molt d’ordre, el 18 de juliol del 1936 es van declarar lleials a la República, tal com va fer tota guarnició d’Ausiàs March. Això els costaria, al matrimoni i als fills petits, patir les conseqüències de la guerra per part dels dos bàndols.  

«Tant és així que, per una banda, gent de la FAI excavava túnels per intentar dinamitar la caserna i ells havien de viure allí, en el silenci de la nit, pendents de si se sentien cops de pic sota els peus… Per altra banda, haver-se mantingut lleials a la República ho van pagar amb una purga del bàndol guanyador, que els va deixar sense casa i sense feina en plena postguerra. Els avis tractaven d’ocultar aquells fets i, amb la corretja de la corneta, feien soles de sabata als seus fills.»

La família materna venien de Càlig, un poble del Maestrat castellonenc, i eren forners. «Ells tenien un pòsit catalanista i d’esquerres, però, com a qualsevol família en aquells anys, a casa no es parlava gens de política. Gens ni mica. De la meva família materna, però, em ve l’aprenentatge d’un català molt ric i popular. Parlar català estava reprimit a qualsevol esfera de la vida pública, començant per l’escola, on els mestres, que normalment ens tractaven de vostè, ens deien “¡hable bien!”. O sigui, que tenir una font de catalanitat sòlida, en el sentit lingüístic, ho dec a la família materna, per la seva fidelitat a la llengua. Eren anys molt difícils per al català i la burgesia l’abandonava però el poble, no.»

La mare, quan es va casar, va deixar la seva feina per ser mestressa de casa i cuidar la família. El pare va reparar motors dièsel a la mateixa empresa des que hi va entrar d’aprenent, amb catorze anys, fins que en va sortir jubilat, amb seixanta-cinc. Tots dos són significatius a l’hora de despertar una consciència política en el Cèsar, que és el gran de tres germans, perquè eren gent de classe treballadora que van viure sempre en l’austeritat material, que no emocional. 

«Els pares mai van fer vacances i, encara que les setmanades del meu pare eren justetes per mantenir una família de cinc, la mare era molt bona administradora. Vivíem sense luxes, però sense deutes. El neguit de l’explotació laboral forma part de la meva cultura familiar i, potser per això, perquè vaig créixer veient les angúnies de la mare fent equilibris econòmics i el pare treballant llargues jornades, dissabtes matí inclosos, sense que això els reportés més beneficis que anar tirant, és un assumpte que em prenc molt a pit quan entro al món laboral. Sóc perfectament conscient que és un món hostil.” 

Si bé el seu pare, com que treballava per compte d’altri, era qui il·lustrava més clarament que el règim franquista era una dictadura de classe, la primera eina funcional per al desenvolupament polític del Cèsar la hi va regalar la seva mare, quan ell tot just era un nen: «Un dia d’infància, quan s’acostava la celebració de la Pasqua, la meva mare em va preguntar: “No tenim diners per a tot, que vols que et regalem, un palmó o una motxilla?” Jo no vaig dubtar ni un segon: “La motxilla!”» 

Allò determinaria la seva vida. La passió jovenívola per anar a la muntanya —passió que l’acompanyaria per sempre— el va apoderar en el sentit d’ampliar horitzons i també a l’hora de formar-se per ser un militant polític. 

«Amb vuit anys vaig ingressar a l’Agrupament Escolta de la UEC, al carrer Santa Anna. Viure plenament en llengua catalana em va xocar… També el fet que, encara que formalment hi hagués secció de noies i de nois, anàvem tots junts a tot arreu i compartíem totes les tasques en peu d’igualtat. Era escoltisme laic i l’única manera d’escapar al control del règim propi de les ciutats. A Barcelona podies trobar gent puntualment, però era fruit de la casualitat. A la muntanya, en canvi, tot era molt més lliure. Era la formalitat del dret de reunió i de la llibertat d’expressió que es negaven arreu perquè venia donat: passaves dies amb altres escoltes i aquesta afinitat de conviure es convertia en confiança. Llavors podies parlar hores i hores del que volguessis sense haver de xiuxiuejar o mirar rere l’esquena, a veure qui et podia sentir. Hi havia monitors que més endavant vaig deduir que eren militants comunistes i, evidentment, ho duien en secret però, amb això i tot, eren qui eren i no només ens deixaven espais de diàleg en llibertat, sinó que propiciaven aquell ambient. Un dia un cap, que era un noi del barri una mica més gran, ens va parlar de les minories nacionals i de l’autodeterminació. Jo no havia sentit mai a parlar de res semblant i allò em va despertar una pulsió de saber-ne més. També fer excursions a diversos llocs del país amb la motxilla a l’esquena i anar descobrint que la llengua no és una nosa restringida a l’àmbit familiar, sinó que és viva i forta, que les classes populars són les seves dipositàries i amb elles és ben viva. L’escoltisme ens va obrir un horitzó de llibertat a bona part d’una generació de veïnats populars. L’escoltisme laic i mixt, al marge de depèn quina església o parròquia i, sobretot, de la Falange. Això per descomptat. Més gran i amb la intenció de fer escalada i alpinisme, em vaig associar al Centre Excursionista de Catalunya del carrer del Paradís, al barri Gòtic, cosa que va afavorir que adquirís uns coneixements pràctics que, més endavant, em servirien per dur a terme una activitat militant activa. Però això de més gran.»

Mentre a la muntanya es gaudia d’una certa llibertat de paraula, a l’escola el control ideològic era molt més efectiu. El model educatiu del franquisme, en la major part entregat a l’Església catòlica, prioritzava la transmissió dels valors propis d’un sistema feixista a la formació en habilitats, coneixement o, encara menys, esperit crític. Construït sobre les runes d’una pedagogia amb intencions de socialitzar la cultura, que l’havia precedit en el breu període republicà, representava la seva oposició frontal i, amb aquesta premissa, la negació del que eren el Cèsar i tots els seus companys de classe. 

«De molt petit vaig anar a una escola pública al carrer de la Gran Via de José Antonio Primo de Rivera, on vaig passar uns quants anys en un aula decadent amb un retrat d’en Franco i un altre d’en José Antonio als dos cantons de la tarima, sobre la qual hi havia la taula del mestre, coronada per un gran crucifix. Cada matí, en entrar, amb el braç alçat i ben alineats, se’ns feia cantar el Cara al sol. El franquisme havia tallat d’arrel el protagonisme social i polític del proletariat i, en una escola com la nostra, on tot l’alumnat pertanyia a les classes populars barcelonines, això es traduïa en la negació de nosaltres mateixos. Ens negaven la llengua, les inquietuds, les ganes de saber i conèixer, pretenien que aprenguéssim que no havíem de ser qui érem sinó qui ells volien que fóssim. Això als nens, amb les nenes encara era més dur.»   

Amb quinze anys, el Cèsar es va haver de posar a treballar i es va matricular al nocturn dels jesuïtes de Casp. Allà l’ambient era de joves que ja treballaven i eren molt menys innocents. Uns quants es van posar d’acord per formar un Comitè Estudiantil. Primer de manera més discreta i, cada cop més, desacomplexant-se, anaven aula per aula durant els canvis de classe, convocant assemblea al pati, informant de les diferents vagues i lluites obreres del Barcelonès i el Baix Llobregat i cridant a solidaritzar-s’hi. La cosa no passava d’una minsa formació política, pintades a les parets, fulls volants i alguns viatges en metro als punts calents de les «manifestacions llampec» i els enfrontaments, però la cultura combativa anava arrelant. A Barcelona es podien trobar alguns llibres de temàtica marxista o llibertària però era més fruit del que et venia a parar a les mans que de cap formació concreta.     

Mentre estudiava al nocturn, va entrar a treballar a Edicions 62, que llavors tenia Max Cahner i Jordi Carbonell coordinant la Gran enciclopèdia catalana. Els redactors se sentien mal pagats i, quan es van posar en vaga, ell es va oferir per formar part del piquet que havia de garantir que s’aturés l’activitat. «En aquell any, 1969, hi havia publicitat per tot arreu d’una enciclopèdia anomenada Salvat català. nosaltres l’apostrofàvem, de manera que els anuncis diguessin Salva’t, català. Els redactors es van posar en vaga per equiparar els sous amb els de Salvat i, tot i la meva joventut, vaig implicar-m’hi. Allò, finalment, ho vam guanyar, però a mi em van acabar fent fora com a represàlia. Aleshores em va caure la bena dels ulls i vaig veure que, a l’hora de represaliar i acomiadar, no hi ha diferència entre l’empresariat, sigui d’on sigui.»       

L’any 1972, havent passat per desenes de feines diverses i acabat el batxillerat de lletres, va anar a la Llotja d’Arts i Oficis de la plaça de la Verònica, a fer arts aplicades, i va trobar feina al departament de disseny gràfic d’una, aleshores, coneguda fàbrica de teixits, Industrias Gurés, que tenia l’oficina al carrer Ausiàs March. Allí tenia el despatx el fill gran del propietari de la fàbrica i l’empresa, que era director executiu: el Josep Maria Juncadella. «Era un producte típic de la burgesia franquista barcelonina: arrogant, colèric, bon vivant amb tot el consentiment social per ser-ho. Tenia un despatx folrat de vellut amb una foto d’ell i un jove Juan Carlos de Borbón, llavors encara príncep. Es feia fer les sabates a mida a París, corria amb un Fórmula 1 a Itàlia… Era un privilegiat del règim, nebot d’en José Antonio Samaranch.» 

Mentre el cap de disseny anava pel món perseguint tendències, el Cèsar feia la feina que li encarregava tot sol, al seu estudi, dibuixant patrons d’estampats per a teixits. Un dia de 1974, el que van executar Puig Antich, va escriure uns versos d’homenatge i ràbia i els va deixar en un calaix, entre uns dibuixos. Al matí següent, quan va entrar a la feina, tota la oficina se’l va mirar fredament i amb certa expectativa. El seu cap de disseny, nerviós, li deia «Què has fet? En quin problema m’has ficat? El jefe està com un boig preguntant per tu». Ell no entenia res i només podia arronsar les espatlles fins que, obrint el calaix, va trobar a faltar els versos. «Resulta que el senyor Juncadella, a les nits, ens regirava les taules buscant ves a saber què. Va trobar els versos i estava tan enfurismat que no sabia ni com reaccionar. Per una banda, em podia denunciar i, per l’altra, tenia por de qui podia haver-hi darrere meu. També sospitava que el règim acabaria caient i tot podia canviar molt, que era una cosa que en aquell moment ens crèiem tant ells com nosaltres, i volia conservar els seus privilegis. Em va cridar a una reunió i una altra, i una altra… Vam estar parlant durant uns dies. Ell trobava els versos terribles i exigia una explicació, però a mi no em desagradaven gens i no em venia de gust penedir-me’n o disculpar-me per haver-los escrit. Al cap d’unes quantes reunions vam negociar el preu de la meva sortida discreta d’aquell despatx. Em va pagar la quitança que li demanava, però mai em va tornar els versos… Imaginar-me aquell pijo llegint Assassins, o el que fos que jo hagués escrit, encara ara em fa riure…»

El 1968, fruit d’unes trobades entre joventut de l’interior i gent gran de l’exili, s’havia fundat el FAC, Front d’Alliberament de Catalunya, una organització armada que defensava les tesis dels moviments d’alliberament nacional marxistes leninistes als Països Catalans. L’organització prioritzava les accions de sabotatge molt pel damunt de l’estratègia, ja que el seu objectiu era forçar una insurrecció al si del poble català. L’any 1972 queia una cèl·lula a Barcelona i se’ls va decomissar abundant material militar. Carles García i Ramón Llorca van ser empresonats i, a partir del mateix dia, hi va haver una detenció massiva i fugida a l’exili de militants, entre els quals hi havia l’Alfons Cervera, conegut del Cèsar.

«Amb l’Alfons, érem companys del Centre Excursionista i havíem escalat junts moltes vegades. Era del cercle d’amistats, però no sospitàvem de les seves activitats ni de les de la seva companya, l’Elisenda. Em va fer saber que havien hagut de fugir a Brussel·les. Això i que tots dos pensaven casar-se. Vam trobar la manera d’estar en contacte i, l’estiu de 1974, amb un grup de companys, vam assistir al seu casament. Eren uns anys en que estàvem molt marcats pel vietcong i la seva lluita contra l’imperialisme al Vietnam i, aquell 1974, a part de Portugal, hi havia Xile, que era una advertència als moviments socialistes. Al casament de l’Alfons i l’Elisenda hi havia alguns membres d’exiliats del FAC que vivien a Brussel·les i és aquella militància de l’exili qui em demana de col·laborar des de l’interior. Passo unes quantes hores escoltant-los i, finalment, els dic que sí. Que d’acord.» 

Torna a Barcelona amb aquest compromís i és així com esdevé militant del FAC. El posen en contacte amb una cèl·lula del Vallès i ell, amb uns companys de plena confiança, s’afegeixen a la de Barcelona. Aquells anys el FAC, amb l’entrada de militants trotskistes, estava experimentant una transformació interna que el faria passar de pretendre un front ampli, on tindrien cabuda diferents corrents de l’esquerra, a voler convertir-se en part d’una avantguarda del proletariat que cercava la refundació de l’antic Partit Comunista de Catalunya dels anys trenta, marxista leninista, però amb una pàtina d’inspiració maoista afegida.  

«Ens autoanomenàvem maoistes, però no rebíem cap mena de formació. No és qüestió de culpar-ne ningú, però cal dir-ho: érem una organització molt precària i prioritzàvem sempre l’acció directa, de manera que les urgències no et deixaven tractar els temes de fons. Jo vaig trobar la manera de ser útil, però ens ho havíem d’inventar tot. El Catalunya Roja, per exemple, era la publicació amb què preteníem fer-nos conèixer. No teníem ciclostil ni diners i s’havia de fer cada setmana, però de vegades el fèiem cada tres mesos.»

El sabotatge és una vella tradició de la classe obrera que tot tipus de governs d’arreu del món han qualificat sempre com a terrorisme i el FAC va invertir molts esforços a mantenir viva aquesta cultura, aportant una dinàmica molt nombrosa d’accions que pogués projectar al poble la idea que hi havia una gent disposada a enfrontar-se amb el franquisme als carrers. «Contra la violència de l’Estat, resposta del poble armat.» Aquesta activitat, plena de riscos i molt absorbent, comportava un desgast humà important en la militància. Desenes de militants van passar per les presons espanyoles i franceses, alguns amb sentències molt llargues, sovint denunciant tortures i aïllament i sense tenir una estructura sòlida que pogués oferir-los suport, ni a ells ni a les seves famílies.  

Catalunya Roja, revista del Front d’Alliberament Català

«La gent que vam constituir la cèl·lula de Barcelona vam haver de crear unes dinàmiques molt pròpies. Sobretot aprofitàvem el fet de tenir experiència en muntanya per moure’ns en zones prou remotes i organitzar vigilàncies de mines i pedreres. Quan es presentava l’ocasió, expropiàvem material explosiu, ho amagàvem tot ben amagat i, dies més tard, ho dúiem a Barcelona i es feia servir. Per prioritzar objectius, teníem contacte amb altres cèl·lules, que ens passaven consignes. Havies de ser un dia i una hora a tal cantonada, t’apareixia un company o una companya i et deia què havies de fer. També fèiem tasques de vigilància dels passos i els controls fronterers, tant de la Guàrdia Civil com dels gendarmes. Això ens era molt útil a l’hora d’acompanyar a sortir qui ho necessités i, segons se’m va dir, també s’havia usat per ajudar companys i companyes d’Euskal Herria, que tenien una frontera molt més militaritzada. A part de l’èpica revolucionària, de vegades fèiem missions molt més terrenals, com ajudar a sortir companyes que volien avortar per un embaràs no desitjat.» 

Al casament de l’Alfons Cervera i l’Elisenda Romeu, a Brussel·les, el Cèsar havia conegut un tal Antonio, un comunista exiliat que feia de taxista i era molt proper al grup del FAC. Un dia i sense avís previ l’Antonio va travessar la frontera, es va presentar a casa seva i va trucar a la porta quan tota la família estava dinant. Li va explicar que vindrien dos companys i que els havia de donar suport en una acció i, a més, un pis on amagar-se uns dies després de fer-la. 

«Vaig fer el que em van demanar, però l’Antonio em va descobrir davant de la família… Els meus pares no en tenien res, de babaus, i ja sospitaven feia temps, així que aquella visita va provocar discussions molt agres en l’ambient familiar que, evidentment, no volia un fill mort, empresonat o exiliat… Aquella visita de l’Antonio, per exemple, és al que em refereixo quan dic que érem una organització molt precària. Em va comportar molt malestar.»

Encara que es donessin les condicions de confiança necessàries per a comunicar a algú el secret de la clandestinitat, la confidència no es podia fer gairebé mai pels riscos innecessaris que correrien els qui tinguessin la informació i l’encobrissin. En aquest sentit, el secret era tan perillós que molta gent preferia la prudència. Els riscos de la militància tenien també una difícil dimensió familiar.

«Poc temps després de la visita de l’Antonio, el meu pare em va regirar l’habitació i, amagada entre llibres, a la biblioteca, hi va trobar una pistola i munició. La va llençar i em van demanar ho deixés tot i, com que jo no estava disposat a fer-ho, vam entrar en una convivència molt tensa. Em vaig mudar a una comuna urbana, on vaig conviure amb gent llibertària amb qui compartíem tasques i coneixements. Eren gent molt maca, amb el feminisme molt interioritzat, i el lloc era molt millor que a casa dels pares des del punt de vista de seguretat, però la mala relació amb la família i haver marxat amb mals rotllos va fer que ho passés malament.»     

En aquells anys, el PSAN s’estava implantant arreu dels Països Catalans i la seva militància tenia accés a documents de bases teòriques, estratègiques i tàctiques. La formació era entesa com una prioritat i la seva capacitat d’incidència feia evident que el FAC, malgrat dur a terme accions de manera constant i fer córrer uns riscos molt importants a la seva gent de l’interior, no estava interpel·lant la classe treballadora a l’hora d’engrossir les seves files i crear noves cèl·lules. El Comitè Central, tot a l’exili i, per tant, amb una visió sovint distorsionada i distant del que era la realitat del moment a l’interior, era incapaç de veure que estaven deixant molts buits per omplir. En aquest sentit, el Cèsar va recollir una sèrie de malestars propis i dels companys de cèl·lula i, aprofitant que havia demanat un permís per anar a escalar a França, de tornada es va separar del grup i se’n va anar a Perpinyà. 

«Havia demanat una reunió amb el Comitè Central per comunicar-los una sèrie de punts que a la meva cèl·lula sentíem com a mancances molt greus i, si no s’hi posava remei, no estàvem disposats a continuar: calia deixar la lluita armada en segon terme fins que haguéssim organitzat un front sindical fos com fos i havíem de ser també a les universitats i als instituts, la formació professional… No n’hi havia prou de limitar-nos a ser una munió de grups hiperactius especialitzats en expropiacions i sabotatge i que ni tan sols es relacionaven entre si. Mentre seguíem una mena de lògica de maquis de postguerra, estàvem desatenent els dos entorns on l’antifranquisme tenia més força: el món del treball i l’estudiantil.»

Quan arriba a la reunió, però, troba tot de cares de circumstàncies, molt d’estrès i els companys fent i rebent trucades a ritme frenètic: una caiguda a Barcelona havia provocat «l’efecte dominó» i que la policia estigués perseguint i empresonant militants. «Vaig trucar a la meva mare i ella va despenjar el telèfon i em va dir: “al lloc on ets ja hi estàs bé…” Em vaig quedar de pedra. Era a Perpinyà amb una motxilla plena de material d’escalada, vestit de muntanyenc i, simplement, no tenia ni diners ni on anar ni res a fer.»   

A Perpinyà, va coincidir amb un grup de nous exiliats del FAC. Van guardar amb cura el seu passaport espanyol i van demanar que se’ls reconegués la condició d’exiliats. Al Cèsar, l’ONU li va fer arribar carte de réfugié, que atorgava permís de residència, però no de treball. En aquests llimbs legal, com molts dels seus companys i companyes, va haver de viure de la solidaritat que li oferia la societat nord-catalana.   

«A part del Socors Català, que feia una feina molt ben feta, hi havia la gent del PSAN, veterans de l’exili, llibertaris, grups feministes, els trotskos de la Lliga Comunista Revolucionària francesa… Eren gent molt sana i generosa, però aquella manera de viure, la del refugiat, era terrible: tenies un matalàs a terra de casa d’algú uns dies, un plat a taula d’un altre, una llitera al traster d’uns, aconseguir cupons per dinar a menjadors públics… Era una manera degradant de viure. A més, tot va coincidir amb l’afusellament dels cinc últims assassinats pel franquisme, la mort de Franco i l’adveniment d’una monarquia que, en el millor dels casos, només seria l’estafa que ha resultat ser. Vèiem amb impotència com els partits que acabarien manant feien claudicacions de classe en aspectes fonamentals, partits que negociaven ser legalitzats i ser benvinguts al poder per alternar-se i barrejar-se amb els seus antics enemics, que es quedaven allí fent i desfent. De l’autodeterminació, que tots havien reivindicat quan eren il·legals, no en volien ni sentir a parlar. S’estava gestant allò que en dirien la Transición. Amb un company que es deia Josep i pertanyia a un grup anterior de refugiats del FAC, vam començar a donar voltes a la idea que s’havia de fer alguna cosa, però una nit ens van enviar a la frontera a buscar una companya que venia a l’exili per camins de muntanya…» 

 Aquella matinada de principis d’hivern de 1975, a Prats de Molló, després de caminar unes hores seguint un camí que havien fet altres vegades i que consideraven segur, es va crear una boira absoluta i no van poder-se trobar amb la companya. De tornada, els va interceptar una patrulla fronterera de la Gendarmeria. Il·luminats per un focus a la clariana d’un bosc, per un moment es van mirar i van dubtar. Després es van posar les mans al cap i es van estirar a terra.

«Els gendarmes estaven molt emprenyats pel fet que duguéssim armes. Nosaltres ens vam declarar militants antifeixistes, però el jutge ens van qualificar com a E, que volia dir organització criminal. Ens van tancar al pavelló dels comuns de la presó de Perpinyà, que era un un edifici vell, decadent i fred, on convivíem sis en una cel·la, inclosos autèntics criminals i també bona gent que havia comès petits furts o que senzillament eren allí per pobres i indigents. Vam estar allí fins al febrer del 1976, quan ens van jutjar.»

El judici va ser un esdeveniment per a les organitzacions solidàries nord-catalanes. Hi va haver una campanya d’agitació i propaganda. La Lliga Comunista francesa, coordinada amb el PSAN, va convocar una manifestació amb molta afluència de gent, a la qual també va assistir el catalanisme de la ciutat i de pobles propers. En declaracions a la ràdio i la premsa, els convocants van anunciar que, si el jutge dictava deportació a l’Estat espanyol, aturarien el tren omplint de gent les vies de cada estació. Aquesta campanya va ser de molta ajuda en el sentit que el jutge va estar condicionat pel fet que el periodisme local estava a l’expectativa del judici.

«El suport dels trotskistes francesos i de la gent del PSAN, que també va fer una feinada, va ser de molta ajuda per al judici. Jo hi vaig arribar i em vaig negar al traductor a l’espanyol que m’oferien i a parlar francès. Vaig declarar en català i el meu advocat em va anar traduint. Vaig declarar, molt secament, que volia l’alliberament nacional i social del meu poble i de la meva classe i que era coherent amb aquesta voluntat. Això i poc més.»  

Al seu company Josep, que havia aconseguit la carta de refugiat a Bèlgica, el van expulsar a Brussel·les. Però el Cèsar l’havia demanada a França i a ell li van dictar confinament en una regió remota. Els desterraments a regions d’un estat on no hi tenien xarxa social era una mesura que, en aquells anys, s’aplicava a militants revolucionaris, tant a l’Estat espanyol com al francès. A l’Estat espanyol, a més, s’aplicava a les persones condemnades per homosexualitat. 

«Al cap d’uns dies passats al calabós del comissariat de Perpinyà, al vespre, ens van encadenar i ens van portar en tren tota la nit. A la tarda següent vam arribar a París i d’allà, el Josep a Brussel·les. Nosaltres vam agafar un tren a Lorena. Allí vam esperar un tren molt més modest que, ja de nit, ens va portar a Bar-le-Duc, un petit poblet boirós i fred. Allí hi havia una comissaria de mala mort, amb uns gendarmes rudes i malcarats que no volien saber res de mi. Els vaig caure com una bomba. Ells no em volien, però el meu gendarme custodi brandava un document amb resolució judicial que em desterrava a aquell poble, o sigui que se’m van haver de quedar. Em van treure la cadena i em van fer un estudi antropomòrfic on em van mesurar, fotografiar i anotar cada piga o detall del meu cos. Al matí següent em van portar a un geriàtric, on em van assignar una plaça de llit i em van dir que em quedava allí fins a nova ordre i que, si tractava d’escapar, ells ho sabrien a l’acte. Em van gestionar una mena de servei públic que era l’allotjament benèfic per a pobres i es van oblidar deliberadament de mi… confinat en un geriàtric.»  

Els treballadors del geriàtric es mostraven freds i distants amb el Cèsar, que, a més d’haver arribat imposat pels gendarmes, estava abusant de la manera en què allí normalment gestionaven l’allotjament benèfic, que era oferint llit per dos o tres dies i prou. Un dia es va acostar a parlar amb un grup de treballadors per explicar-los que no era cap delinqüent, sinó un refugiat polític. Allò va provocar que canviessin la seva percepció d’ell i que comencés una relació més afable. Una infermera permetia que dormís a casa seva i la sensació d’estar vigilat era més suportable. Però, en una de les visites a la Prefectura per signar, el prefecte el va amonestar pel fet de viure de les finances públiques sense aportar res a canvi. Així que es van posar d’acord per sol·licitar-li un permís de treball. Es va mudar a treballar en una foneria de metall als afores del poble, on dormia als barracons amb treballadors migrants grecs, italians, espanyols i portuguesos. Les condicions de vida eren miserables: fred, treball físic, solitud… i la sensació de viure sota control seguia present. «Al cap d’uns mesos, amb l’ajuda d’uns metges del geriàtric que em van portar en cotxe de matinada a una estació de tren, vaig escapar a Perpinyà. Allí hi vaig viure de manera molt discreta, semiclandestina, del maig al setembre de 1976, quan, per un camí de Set Cases, vaig entrar a l’Estat espanyol i tornar a Barcelona. Un cop allí vaig contactar amb un advocat, en Solé i Barberà, que em va confirmar que, com que no tenia delictes de sang, entrava dins la Llei d’amnistia parcial de 1976, precedent del que seria la Llei d’amnistia del 1977. En aquest Decret van ser indultats els delictes i faltes d’intencionalitat política i opinió que no haguessin “posat en perill” la vida de ningú.»

Comunicat d’auto dissolució del FAC

 Precisament en aquells anys, 1976-77, arribaria la desaparició del FAC. Per una banda, mentre un grup seguia amb l’acció directa i anava patint repressió, un sector important de la militància es va legalitzar amb les sigles Moviment Revolucionari Català (MRC), un partit que tindrà per objectiu unir-se al PSAN(p) i al Col·lectiu Comunista Català, provinent de Bandera Roja, per crear un Partit Comunista Català que, finalment, mai va existir. El Cèsar, paral·lelament, s’anava allunyant de l’activitat política.

«Me’n vaig anar a la Vall d’Aran a treballar, ajudat pel fet de parlar francès, i el que havia de ser un període d’uns mesos es va convertir que m’hi vaig quedar 12 anys, en un moment mot feliç de la meva vida, on estava en contacte permanent amb la muntanya i aprenent una nova llengua, l’occità, i una nova cultura. Abandono tota militància, a part de la sindical, ja que vaig ser delegat autònom dels treballadors durant vuit anys. Un altre tipus d’activitat era inviable, ja que la Vall era un lloc molt isolat i desconnectat de tot el que passa fora del túnel de Vielha, sense estructures polítiques fermes. El maig del 1988 vaig tornar a Barcelona i el canvi d’una vida natural a una d’urbana em va costar molt.»

Es va posar a estudiar turisme i, després d’haver assolit el títol oficial de guia, acompanyava grups de viatgers catalans per l’Orient Mitjà, Àfrica i Àsia.

«El turisme és un fenomen que ha resultat molt lesiu per a Ciutat Vella, on la marca Barcelona ha expulsat el veïnat i ha provocat una gentrificació que ara, amb la crisi de la Covid, s’ha demostrat que, tal com es denunciava fa anys, era insostenible, però a mi em va servir per guanyar-me la vida d’una manera molt enriquidora: vaig poder conèixer en persona els conflictes del Kurdistan i el Caixmir i veure les capacitats de la seva gent per enfrontar-se a la opressió nacional i social de manera valenta i creativa. El poble Kurd, per mi, és un referent de lluites.»  

Es va ajuntar en parella i va tenir un fill. Van ser uns anys on, per tota activitat política, només feia parelles lingüístiques amb treballadors migrants a través d’Òmnium. Això fins que, el 2013, convençut per excompanys del FAC que també hi van entrar, es va posar a militar a ERC de Ciutat Vella, on de seguida va notar que la política institucional no el motivava. 

«Ens reuníem un cop per setmana tota la militància i els càrrecs ens informaven de votacions i negociacions en marxa per al Consell Nacional, però els no teníem capacitat d’incidència ni un seguiment realment rigorós de com anava tot. A més, la política que sortia per la tele es menjava els temes de barri, que és on es fa realment política. Al cap d’un temps en vaig sortir, desencisat.»    

Arran de l’adveniment de l’1 d’octubre va rebre una trucada on se li demanava col·laborar amb Òminum-Ciutat Vella i amb la secció local de l’ANC. «Hi accedeixo i hi sóc durant tot aquest període que ara anomenem el procés, però, darrerament, me n’he donat de baixa per prioritzar la Xarxa Popular d’Aliments del Raval, on em sento molt més útil. És ben bé que, tant a Òmnium com a l’ANC de Ciutat Vella, hi ha gent molt vàlida i treballadora, amb molta consciència lingüística i molt bones intencions, però de centenars de militants formalment adscrits, només una desena estiràvem del carro. A més, són estructures molt grans i poc hàbils perquè estan burocratitzades, jerarquitzades. El Suport Mutu del Raval, molt més proper a l’esquerra independentista i al món llibertari, s’ocupa de resoldre els problemes quotidians del veïnat, les seves condicions materials de vida. És un funcionament horitzontal, transparent, i que et posa en contacte amb l’impacte de la “crisi del coronavirus”, que enllaça amb una crisi preexistent: el capitalisme.»  

Preguntat per com reaccionaria si el seu fill entrés a militar en una organització semblant al FAC avui dia, en Cèsar no dubta gaire. Amb un punt entranyable d’orgull paternal esbossa un somriure i nega amb el cap: «Doncs segurament reaccionaria com els meus pares: reconeixent que te tota la raó de voler combatre la injustícia, però desitjant que la repressió no el toqui de ple…» Les contradiccions, sovint, neixen al cor. 

* Joan Suqué i Arturo Rodriguez són militants de l’Esquerra Independentista de Ciutat Vella, Barcelona