Aquesta biografia és part de la secció de L’Accent “El fil roig: biografies militants dels Països Catalans”, amb la qual volem rescatar per a la memòria col·lectiva les trajectòries de militants d’arreu del país que han lluitat per l’alliberament nacional i l’emancipació de la classe treballadora.
L’Eva Fernández va néixer a Barcelona, a l’esquerra de l’Eixample, l’any 1957. El seu pare treballava a l’administració de l’aeroport del Prat, en un ambient molt militaritzat on els civils com ell eren considerats secundaris i la seva mare, que havia estat modista, va deixar el treball remunerat per ser mestressa de casa a partir del seu naixement. L’ambient, a casa seva, era completament despolititzat i els seus pares mai van aprovar la seva militància, sinó tot el contrari: la veien amb mals ulls o, almenys, amb ulls temerosos. “Era una cosa molt normal, a l’època: pares que patien per la politització dels seus fills. Era una por legítima, perquè la repressió no tenia límits… la impunitat de l’estat franquista a l’hora de torturar o empresonar era total. Molts pares tractaven d’allunyar dels caps dels seus fills les idees antifranquistes per por.”
Des de ben petita fins al batxillerat va anar a l’escola de monges, on van intentar educar-la com a dona submisa al patriarcat: una mare abnegada i una treballadora domèstica al servei del marit. No només no ho van aconseguir, sinó que tots aquells anys allà van acabar malament: “L’escola on vaig anar, De la consolación, era una escola de monges que complia amb l’expectativa d’allò que entenem per aquella mena d’escoles: corte y confección, labores del hogar… Una educació fonamentada en la naturalització del masclisme, que identificava la virtut femenina amb el sacrifici i l’obediència.” Va ser una alumna més aviat normal, que complia amb les assignatures i les tasques sense destacar, fins que l’esperit crític va sorgir de manera inesperada: “Fins a l’any 1978, quan la seva obligatorietat es va suprimir, les noies havíem de fer el Servei Social de la Dona, una prestació vinculada a la Secció Femenina de la Falange i concebuda com l’equivalent femení del servei militar obligatori dels homes. Normalment es feia als disset anys i t’atorgava un certificat que era un requisit per accedir a determinats llocs de treball o obtenir títols acadèmics, entre altres coses. Jo vaig triar la Maternitat de les Corts i, el primer dia que hi vaig anar, un dissabte, em vaig trobar un espectacle tètric: una mena de túnels sense llum ni aire, amb tot de criatures sense atenció, desnodrides, brutes… Em va xocar moltíssim que un lloc com aquell, sense la mínima consideració per la vida humana, pogués existir a la meva mateixa ciutat i, encara més: les institucions n’eren les responsables. Nens i nenes amb fongs a la pell, raquítics, apilonats en habitacions fosques amb una sola cuidadora… Aleshores, és clar, allò s’amagava i no en sabíem res del menyspreu amb què les mateixes monges que ens predicaven la pietat tractaven a les criatures pobres, però aquell lloc hi estava connectat: era d’una sordidesa terrible. Eren infants maltractats i la Diputació de Barcelona, així com les Hermanas de la caridad, n’eren responsables directes.” Un professor jove acabat d’incorporar al Centre, del que més endavant l’Eva acabaria sabent que era militant del Partit del Treball, va notar el seu malestar i, un cop van haver xerrat, li va passar un contacte de la revista Triunfo. Aquesta revista, fundada el 1946 i que es va publicar fins al 1982, inicialment es dedicava al cinema i als espectacles, però el 1962 es va transformar en una publicació d’informació general, amb una atenció creixent a la política i la cultura. Durant els anys seixanta i setanta va ser un dels principals referents del periodisme crític amb la dictadura i, per aquest motiu, va patir la censura mitjançant segrests de números i multes, que culminà amb una suspensió de quatre mesos el 1975, amb Franco ja mort. “Vaig redactar una carta de denúncia, explicant el que era realment la Maternitat de les Corts i amb intenció de publicar-la a Triunfo, però la van interceptar. Això, per les monges, va representar un terrabastall: vaig passar a ser assenyalada com una traïdora. Una enemiga.” Les monges més grans, que tenien relació amb els pares de l’Eva, van poder evitar-ne l’expulsió per tal que acabés de cursar els mesos que li quedaven, però les monges més joves estaven determinades a expulsar-la. Finalment va poder acabar el curs, però ho va fer amb l’estigma de rebel. De noia desviada.
A més de la cosmovisió tancada i estricta de les monges, la primera joventut de l’Eva van tenir una influència molt atípica, que li va servir per contrastar i desenvolupar una mena de doble consciència: la seva vida italiana. Si bé era una vida molt puntual i fora de la normalitat, amb els anys, va anar guanyant terreny: “Un bon amic de la família era un italià que vivia a Barcelona i, sense cap cerimònia, els meus pares i ell van decidir que seria el meu padrí. Va complir amb aquest rol de manera molt afable i, quan es va jubilar i va decidir tornar a Itàlia, que jo tenia tretze anys, va pactar amb els meus pares que viatjaria a visitar-lo dos mesos cada estiu. Allà, al poble del padrí, vaig viure una cosa impactant, en el sentit que la gent m’assegurava que vivia en una dictadura. El meu grup d’amics, la gent de la meva edat, eren gent que acabarien militant al marxisme revolucionari. És gent amb la qui encara ara hi mantinc una relació d’amistat. Aleshores érem molt jovenets, però ja hi havia el pòsit que acabaria duent-los a pensar com pensen: les converses, les cançons… eren la generació que acabaria afectada de ple pels anomenats anni di piombo, que van marcar de manera molt convulsa la història d’Itàlia. De finals dels seixanta fins ben entrats als vuitanta, s’hi van viure uns anys de violència política i transformacions socials i culturals en un context de molta polarització i conflictivitat. “A part d’aquells petits períodes estivals, que per mi eren molt especials, hi va haver el fet que em vaig apuntar a aprendre italià a l’Istituto Italiano di Cultura di Barcellona, una institució oficial de l’Estat italià ubicada en un palauet de la dreta de l’Eixample i dedicada a difondre la llengua, la cultura i la vida intel·lectual italianes a Catalunya. En aquells anys el director era del PCI i va afavorir un espai de pensament que hauria estat impossible fora d’aquell palauet, ja que allò, malgrat estar incrustat al bell mig de Barcelona, era part de l’estat italià.” A l’Istituto es van organitzar sessions de cinefòrum amb pel·lícules de Paolo o Vittorio Taviani, que feien cinema d’autor amb una forta dimensió política, va venir en diverses ocasions Franco Basaglia, que va ser un psiquiatre i reformador social que va qüestionar el sistema dels hospitals psiquiàtrics i va defensar una atenció més respectuosa amb els drets dels pacients… “Gent que per mi va representar un revulsiu. En el cas de Basaglia fins i tot va ser l’estímul que em va fer triar la meva professió d’Infermeria, amb especialització de psiquiatria. En una ocasió, la revista Ajoblanco el va convidar a la sala Villarroel i, com que no tenien ni un duro, em van encarregar a mi la feina de fer d’intèrpret… jo tenia setze o disset anys i encara anava amb l’uniforme de l’escola de monges… l’ambient de l’Istituto em va influir moltíssim. Era un moment en què tant jo com les meves amigues teníem una ànsia immensa de saber i, aquell lloc, va ser una meravella en el sentit de què era una balconada oberta a una societat italiana en plena agitació cultural.”
A l’hora de triar Institut l’Eva va prioritzar, a part que fos mixt, la combativitat del Centre. Es va matricular a l’IB Emperador Carlos, de Sants, sabent amb antelació que era un ambient reivindicatiu: “Molts estudiants tenien consciència política i l’activitat, per ser els anys que eren, era frenètica: tallàvem el carrer Numància constantment, en solidaritat amb les vagues que es duien a terme al Barcelonès i al Baix Llobregat. Vam fer seminaris on parlàvem obertament de marxisme i campanyes d’agitació pels condemnats a mort pel règim. La nit que van assassinar Puig Antich ni jo ni les meves amigues vam poder dormir. El germà d’una d’elles era militant del Moviment Comunista de Catalunya i, quan ella i jo li vam proposar entrar-hi, ens va avalar, per dir-ho així. L’MCC es va fundar el 1971, però va sorgir de l’organització d’una escissió de la cinquena assemblea d’ETA, entre els anys 1966 i 1967. Seria l’evolució del que es va dir ETA-Berri, amb un origen basc i amb un grup prou nombrós de bascos ajudant a organitzar-lo a tota l’àrea metropolitana de Barcelona. Érem un partit leninista, que practicava el dirigisme democràtic, i vam saber reconèixer que, a més del moviment sindical i estudiantil, les lluites feministes o altres lluites socials també tenien importància en tant que rupturistes.”
L’MCC va tenir un paper molt singular i destacat en la vertebració dels moviments socials de l’anomenada Transició i els anys posteriors. Va entendre que el motor de la revolució és la classe obrera més enllà del seu sentit estricte: integrant tots els sectors populars. Es va fer una aposta mot gran pel moviment veïnal i per les Vocalies de l’austeritat de la vida. Tot i que l’hegemonia als barris la tenia el PSUC, van saber fer-se un lloc i una capacitat d’incidència important amb una aposta per l’anomenat “front de barris”, que va sorgir per impulsar la democràcia directa. Defensaven que les decisions les havien de prendre les assemblees de veïns i no les juntes directives de les associacions, fet que sovint els portava a xocar amb la línia més institucional i legalista del PSUC. “Seguíem la consigna de dinamitzar les Vocalies de dones dins de les Associacions veïnals. Les Vocalies van ser seccions específiques de dones creades dins de les Associacions de Veïns entre els anys setanta i principis dels vuitanta, per parlar dels problemes concrets de cada barri que afectaven les dones, fora de l’ambient del treball remunerat. A la vocalia, una dona del barri no només parlava dels problemes del mercat o de l’escola dels fills, sinó que molts cops per primera vegada començava a parlar del seu propi cos, de la sexualitat i de la seva opressió. S’hi feia de tot: des de tallers d’alfabetització fins a xerrades sobre mètodes anticonceptius, que llavors eren il·legals. Van ser el motor de les grans campanyes dels anys setanta i vuitanta a Catalunya a favor del dret a l’avortament, el divorci, la denúncia de l’adulteri com a delicte i la visibilització de la violència masclista. Nosaltres, amb altres dones joves, sobretot de la LCR (Lliga Comunista Revolucionària), havíem entès que ens calia enfortir la coordinació del moviment sindical amb el veïnal. Són dos contextos molt diferents, ja que al barri tothom sap qui ets i on vius. A més, el moviment veïnal era més feminitzat que el sindical i hi havia la falsa idea que la policía seria menys brutal amb les dones, però la mateixa policia de seguida es va encarregar de desmentir-la: a les manifestacions portuàries, a les del Singuerlín… Les van apallissar amb tanta o més crueltat que la que s’aplicava als homes.”
Tot i que l’alliberament de les dones formi part de la ideologia comunista, a la pràctica, alguns militants i líders veïnals masculins no veien del tot bé que les dones s’organitzessin de forma autònoma i qüestionessin el privilegi masculí, mirant-s’ho amb cert recel o fins condescendència. A l’Eva, això, mai li va preocupar gaire: “Nosaltres fèiem la nostra feina: desplegar estatègia i buscar resultats. No teníem temps d’explicar obvietats. La militància a l’MCC era molt apassionant, perquè veiem i vivíem els resultats, però també demanava molta entrega. Jo em vaig matricular a Medicina, encara que el que volia fer i vaig acabar fent fos Infermeria, per seguir la consigna de mantenir un grup sòlid del Partit en aquella facultat, ja que la majoria dels militants es llicenciaven l’any que hi vaig entrar. Anys més tard, quan ja treballava a psiquiatria del Clínic, amb interinatges molt llargs i després d’estar set anys fent substitucions, vaig treballar dos anys a Huesca i també se’m va encomanar, amb dos militants més que eren d’allí, dotar d’una certa estructura un MC en aquella ciutat. Treballaves per viure i treballaves pel partit.”
Durant els anys setanta i, sobretot, els vuitanta, la relació entre l’MCC, l’MCPV i l’MC de les illes es va estrènyer gràcies a la sintonia en la defensa del marc nacional dels Països Catalans. Compartien propaganda, anàlisis de la realitat lingüística i cultural, i col·laboraven en les diades nacionals. “L’MCC, potser pel seu origen basc, era molt sensible a l’alliberament nacional. Nosaltres, de jovenetes, vam aprendre català per fer els cartells que enganxàvem per les estacions del tren o el metro i les marquesines d’autobús… ningú no ens havia ensenyat a escriure’l. Al País Valencià i a les illes la nostra militància compartia aquesta sensibilitat, que era la forma més clara de confrontar-se al naixent règim del 78, on la socialdemocràcia s’estava integrant. El Miquel Grau, que va morir el 1977 assassinat pel feixisme a Alacant, mentre encartellava una convocatòria de la diada del 9 d’octubre, era militant de l’MCPV. Acabaríem en el mateix espai que l’Esquerra Independentista sense formar-ne part orgànicament, però coincidint estratègicament. Amb el MUM (Moviment d’Unificació Marxista), que era Esquerra Independentista orgànica, hi treballàvem amb tota naturaliat.”
A principis dels anys vuitanta l’Eva s’instal·la a viure a la Barceloneta, on s’organitza amb altres dones joves al voltant de l’Associació de Veïns i de Ràdio Gavina, una ràdio lliure que emetia des d’un local del carrer Sant Miquel. “La Barceloneta era un món a part. Quan jo hi vaig arribar hi havia una campanya del feminisme català contra les violacions i, les dones més grans, em van dir que “aquí això no passa…” Resulta que la gent que feia activitats informals amb drogues o altres formes de contraban portuari consideraven que una violació podia cridar l’atenció de la policia i se n’encarregaven de què, simplement, no n’hi hagués cap. Em va semblar xocant.”
L’any 1986, a través de la Casa de Nicaragua, que era al carrer Vistalegre del Raval, l’Eva se’n va uns mesos a donar suport al procés revolucionari Sandinista, enquadrada a les brigades de solidaritat internacionalista. Molts voluntaris catalans van anar a Nicaragua buscant una revolució amb justícia social després de la decepció amb la transició i el pacte del 78: “Era una cosa que mola joventut comunista feia, llavors: Veure i viure una revolució en marxa… Una amiga meva s’hi va tirar set anys i fins i tot hi ha gent que s’hi va quedar. Allà aportaves el teu granet de sorra. La casa de Nicaragua aglutinava aquestes expedicions i, un cop allà, l’associació de brigadistes et distribuïa segons necessitats. Et podia tocar fer d’infermera, de mestra infantil o qualsevol altra cosa, fins i tot ajudar a construir una presa d’aigua o un canal de regadiu.”
A la tornada de Nicaragua i els anys posteriors, just quan s’estava creant el model turístic de ciutat que s’ha acabat anomenant “marca Barcelona”, es van viure uns temps que l’Eva interpreta com una crisi pels moviments populars: “Quan torno em trobo que hi ha una crisi, també al moviment veïnal de la Barceloneta. A tota l’àrea metropolitana i fins a tota Catalunya: la socialdemocràcia fa un procés de captació de lideratges i tot s’institucionalitza, fins i tot el moviment feminista. L’Institut Català de la Dona fa que moltes dones molt vàlides siguin captades per les institucions… Per una banda, hi ha una fatiga. Molta gent té fills, s’estabilitza, treballa en feines absorbents.. per l’altra el PSC i, en menor mesura, el PSUC arrosseguen líders veïnals als ajuntaments, cap a la política professional. Aquests partits, que fan els plans populars amb moltes reivindicacions assumides, demanen no pressionar. No tenir pressa. Institucionalitzen les reivindicacions i buiden els carrers. Molta gent assumeix que fer política és votar l’ex-camarada d’un partit o un altre i, amb això, ja n’hi ha prou. Delega en líders. Alguns partits i sindicats ja legalitzats formen part del poder i, els que no, són reprimits. És una crisi que també arribarà a l’MCC i, a mi, em deixa orfe de partit.”
L’existència de l’MCC va acabar el 1991, quan es va fusionar en un congrés d’unificació amb la LCR (Lliga Comunista Revolucionària), donant lloc a un partit d’estructura federal que s’anomenà Revolta als Països catalans, amb el MC del País valencià i el de les illes integrats per decisió sobirana i amb el compromís fundacional d’assumir la realitat nacional conjunta com un subjecte polític propi. La unificació semblava d’una lògica enfortidora, ja que els dos partits es trobaven compartint trinxera a les mobilitzacions anti-OTAN, al moviment insubmís, l’ecologisme i, de manera molt activa, al moviment feminista o l’alliberament gai, però va ser un fracàs: Ràpidament van sorgir cultures polítiques molt diferenciades i, amb aquesta constatació, recels mutus sobre qui controlava les meses de direcció. Els antics militants de cada sector tendien a votar en bloc, actuant com a faccions enfrontades en lloc de com un partit cohesionat. La convivència es va fer insostenible molt ràpidament: A finals de 1992, la tesi federal es va trencar i, l’any 1993, el projecte estava totalment dissolt. El sector provinent de l’MCC es va deslligar del model de partit clàssic i es va reconvertir definitivament en un col·lectiu sociopolític: Revolta, que a Barcelona va acabar actuant com a espai de debat crític i editorial que buscaria la unitat popular amb l’Esquerra Independentista, mentre que a València es va transformar en la coneguda fundació cultural Ca Revolta, que encara existeix al barri del Carme. “Hi havia cultures polítiques massa diferenciades i era molt visible en el fet que molts militants, al carrer, teníem una harmonia en l’acció que, un cop aterrada a l’assemblea, tendía a interpretar-se des de reflexions col·lectives que ens separaven…ells eren trotskistes i nosaltres veníem d’un leninisme més ortodox i disciplinat. Això va resultar irreconciliable.”
L’any 1998, després d’una pausa militant dedicada a les cures, amb altres companyes funden la Plataforma en Defensa dels Menors Immigrants Desemparats. Aquesta Plataforma, que compta des del principi amb el suport de la FAVB (federació d’Associacions de Veïns de Barcelona), va suposar el seu retorn a la militància. Entre 2004 i 2010 presideix la FAVB, en uns temps molt conflictius: el Fòrum de les Cultures, que representa una excusa per emmascarar una maniobra especulativa a Diagonal-Besòs, l’esfondrament del túnel del Carmel, les diverses ordenances del civisme i la criminalització de la pobresa que representen, la defensa de les sales de venopunció assistides… “Uns anys intensos i sovint difícils.”
L’Eva també ha escrit diverses obres referides al feminisme popular, en forma de tesis, articles, memories col·lectives… i ha anat a les llistes de la CUP-Capgirem Barcelona en algunes ocasions. “Sempre com a col·laboradora, però no com a militant. Sabeu que col·laborar ho he fet sempre o, almenys, sempre que puc.”
- Entrevista de Joan Suquè.
