Joaquín Pérez Becerra: error inexcusable o política d’Estat?
“La idea de rendir-se mai va passar pel cap dels que vam desenvolupar la lluita guerrillera a la nostra pàtria. Per això vaig declarar en una reflexió que un lluitador veritablement revolucionari mai havia de deposar les armes. Així pensava fa més de 55 anys. Així penso avui” (Fidel)
L’opinió pública democràtica del continent llatinoamericà, submergida en un procés il·lusionant de canvi polític, social i econòmic d’arrel bolivariana i socialista, es troba consternada per la deportació de Joaquín Pérez Becerra, ciutadà suec d’origen colombià, director de l’Agència de notícies Anncol, realitzat des de territori veneçolà amb la participació activa d’aquest govern.
Pérez Becerra i l’Agència de notícies ANNCOL han assumit des de l’exterior la denúncia del terror i la corrupció de l’Estat i del govern narco paramilitar de Colòmbia i la defensa dels drets humans del poble colombià. Des d’aquest mitjà digital han contribuït a difondre la proposta patriòtica de la negociació política com la via de solució al conflicte armat a Colòmbia, en un procés de pau, basat en la justícia social, la sobirania nacional i la lliure determinació del seu futur com a poble. Aquestes connotacions polítiques del periodista i militant segrestat marquen el tret fonamentalment polític de la seva captura i deportació.
Raons polítiques, d’Estat, d’ambdós governs han presidit aquest episodi d’atac inaudit a la llibertat del revolucionari deportat. El President Chávez admet i assumeix la seva responsabilitat. La deportació de Pérez Becerra s’inscriu en un compromís polític obscur de dos mandataris que ostenten signes polítics contraris. El tsunami polític que aquest episodi ha desencadenat, contribuirà a desvetllar almenys algunes de les arrels d’aquest tipus de compromisos de lliurament constant de revolucionaris colombians pel govern veneçolà, i valorar les seves nocives conseqüències en la construcció per ambdós pobles, de la Pàtria Gran Bolivariana.
El segrest de Pérez Becerra, acusat de portar a terme tasques “terroristes” de les FARC-EP a Europa, forma part de l’estratègia de guerra bruta de l’Estat i del govern de Colòmbia contra la resistència i la insurrecció popular d’aquest país. Segrest i deportació en els quals el govern veneçolà, paradoxalment bolivarià i socialista, anteposant raons d’Estat als interessos del poble colombià i a la solidaritat, juga el lamentable paper d’idiota útil en una operació de caràcter contrainsurgent, orquestrada pel president Santos des de Bogotà, i en la qual el govern veneçolà acaba contribuint amb els seus propis cossos de seguretat i intel·ligència .
Acció reprovable, no solament des del punt de vista de la solidaritat amb la causa revolucionària del poble colombià sinó també des del respecte a la legislació veneçolana, a les normes internacionals de dret i als drets fonamentals del revolucionari segrestat i deportat. Perquè, de l’ordre de detenció i el seu periple no se’n informà a Suècia, país de la nacionalitat i ciutadania de Pérez Becerra en haver renunciat a la nacionalitat colombiana. Estigué incomunicat en la seua estada a l’aeroport de Maiquetía, impedint-se-li comunicar amb el cos consular de Suècia i negant-li l’assistència jurídica d’advocat, incloent la petició de l’Habeas corpus.
En aquest procediment, van ser vulnerats els convenis internacionals sobre Drets Humans i Diplomàtics, la Convenció de Ginebra, el Pacte de San José de Costa Rica establint amb aquesta detenció “un horrible precedent”, en expressió del colombià Juan Carlos Vallejo, professor universitari a Vermont, Estats Units, on va arribar fugint del terror.
La captura de Pérez Becerra, com la clausura d’Anncol a Internet, constituïxen un atac ignominiós a la llibertat d’expressió i un acte de brutal repressió política de l’Estat i govern colombians.
Quan ens assabentàvem per la xarxa del segrest de Pérez Becerra no ens ho podíem creure. Després ens topem amb el comunicat del Ministeri de la Comunicació i Informació de la República Bolivariana de Veneçuela, elaborat tristament amb l’impecable estil d’estigmatizació i llenguatge inquisitorial prestat de l’oligarquia colombiana pro ianqui quan apunta a la resistència popular i als homes i dones compromesos en lluita contra la injustícia social i pel canvi revolucionari a Colòmbia:. “El Govern Bolivarià ratifica el seu compromís en la lluita contra el terrorisme, la delinqüència i el crim organitzat, en estricte compliment dels compromisos i de la cooperació internacional, sota els principis de pau, solidaritat i respecte als drets humans”.
Referint-se a aquesta frase del comunicat, l’articulista José A. Gutiérrez escrivia: “Notis que és el mateix paràgraf que ha utilitzat en anteriors extradicions de suposats col•laboradors o membres de la insurrecció. No solament condemna a Pérez Becerra abans del judici, sinó que a més denomina “terrorisme” a la insurrecció mentre que l’Estat colombià seria l’encarnació de la “pau, la solidaritat i el respecte als drets humans” (el mateix Estat colombià dels falsos positius, de les tortures a més de 7.000 presos sense procés, el mateix de les desenes de milers de desapareguts i els cinc milions de segrestats, el mateix dels paramilitars, la para política i la neteja social) Que lluny queden els dies en que Chávez demanava estatus de “bel·ligerància” per a la insurrecció colombiana! Estatus de bel·ligerància que demanava a la resta de la comunitat internacional, però que ell mateix no va tenir el valor d’atorgar-los, podent haver-ho fet.
El propi canceller Nicolás Maduro reaccionant a les protestes públiques dels cercles bolivarians a Caracas, menyspreant les seves peticions i crítiques, arremet indignat considerant-les un xantatge i titllant d’ultra esquerrans als promotors de les mateixes: “No estem sotmesos ni estarem sotmesos al xantatge de ningú, ni de la ultraesquerra ni de la ultradreta”. Resposta que mostra una exemplar incapacitat d’autocrítica. “Li vaig donar el nom i li vaig demanar la col·laboració per a la seva captura (…) No va titubejar (…)He parlat aquest matí amb el president Chávez, i li vaig agrair”, manifestava Santos als mitjans colombians.
Al Teatre Teresa Carreño de Caracas, protegint als seus ministres hi era el mateix president Chávez assumint, davant nombrosos activistes i funcionaris bolivarians, la seva total responsabilitat governamental en la deportació de Pérez Becerra a Colòmbia. El seu revestiment de “legalitat” i de ser resultat del compromís del govern veneçolà en la lluita contra “el crim organitzat”, podrà dissimular però no ocultar la seva veritable essència: una operació de contra insurgència en el marc de l’estratègia dissenyada per l’Estat colombià, de no negociació política i derrota militar de la insurrecció armada a Colòmbia, i un dels pilars que reposa en “la col•laboració internacional” dels governs i forces de seguretat dels Estats.
La deportació de Pérez Becerra no és un episodi aïllat de moltes altres deportacions de guerrillers i revolucionaris a Colòmbia, portades a terme pel govern de Veneçuela, totes elles imbuïdes del mateix compromís de “col·laboració internacional” amb el govern terrorista de Colòmbia. Aquesta conducta, allunyada de la solidaritat revolucionària, deixa de marcar una simple tendència en la seva política exterior, per a convertir-se en una desviació pràctica que compromet principis de l’ideari bolivarià, sense distingir entre qui són els amics i qui els enemics del procés revolucionari bolivarià a Veneçuela i a Colòmbia.
El segrest i la deportació de Joaquín Pérez Becerra, realitzada en una operació mixta pels cossos d’intel•ligència i forces de la seguretat de les Repúbliques de Colòmbia i Veneçuela, ha d’alertar-nos sobre els efectes perversos de desviacions ideològiques i polítiques que puguin estar-se generant gràcies a l’assentament i auge esbiaixat, en l’estructura de l’Estat i dels organismes governamentals, de sectors burocràtics lligats a una emergent oligarquia econòmica, amb tendència a acomodar-se en el procés bolivariano, que poden conduir-lo al seu estancament, desviació o ensorrada, i que ve sent denunciat per sectors gens sospitosos dels seus compromisos amb la revolució bolivariana.
