El 5 de juliol de 1962, després dels aclaparadors resultats en el referèndum que s’havia celebrat el dia 1, Algèria proclamava formalment la independència. L’espera de quatre dies obeïa a la voluntat de fer coincidir la data formal de la proclamació de la sobirania algeriana amb l’aniversari de la pèrdua de la mateixa, ja que havia estat precisament un 5 de juliol de 1830 quan el dei d’Alger s’havia vist forçat a lliurar la ciutat a les tropes ocupants franceses.
El juliol de fa 50 anys, Algèria era una festa i el triomf del Front d’Alliberament Nacional (FLN) i el seu exèrcit d’alliberament, l’ALN, sobre l’exèrcit colonial francès fou celebrat per tots aquells i aquelles que estimen, arreu del món, la llibertat. De fet, la lluita algeriana per la independència inspirà moviments alliberadors arreu del planeta, fins i tot el moviment independentista català tal i com han reconegut els pares de la nostra lluita armada per la llibertat.
Mig segle després del seu alliberament del jou colonial, Algèria fa memòria d’una tràgica història en llibertat que ha portat al país magribí de ser un dels fars que guiaven la lluita alliberadora dels països del Tercer Món a esdevenir un règim mancat de llibertats i amb una profunda divisió interna que ha portat a algun partidari del revisionisme històric a qüestionar la independència, el fet d’armes més important de la història contemporània algeriana.
De fet, aquest mig segle d’Algèria independent, és una bona ocasió per repassar els principals esdeveniments que han definit l’evolució en els darrers temps d’aquest país magribí que ens és, alhora, tan proper i tan llunyà.
Set anys de lluita per guanyar la llibertat
El naixement de l’estat algerià independent, la República Algeriana Democràtica i Popular, estigué caracteritzat pel combat que lliuraren els mujaidins de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional, un combat iniciat amb la revolta de l’1 de novembre de 1954 i que no culminà fins el juliol de 1962. Aquests set anys de guerra comportaren un sacrifici humà que les autoritats algerianes xifraren, probablement de forma exagerada, en un milió i mig de morts, però que, en qualsevol cas, representaren la pèrdua de bona part dels millors fills i filles de la terra algeriana.
Un epíleg tràgic escrit pel feixisme francès
La nul·la voluntat de l’extrema dreta francesa, molt present al si de l’exèrcit colonial desplegat a Algèria, de reconèixer els drets del poble algerià i d’assumir la convivència dels ciutadans d’origen francès en el futur estat algerià independent que el referèndum de l’1 de juliol de 1962 havia vist néixer, provocaren un epíleg tràgic a la guerra de 1954-1962. L’OAS, l’Organització de l’Exèrcit Secret, que aplegava militars i civils que no volien, sota cap concepte, renunciar a l’Algèria francesa s’encarregà de trencar el somni de la coexistència entre algerians i europeus atemptant massivament tant contra el FLN i els seus simpatitzants com contra els colons francesos que es mostraven oberts a conviure amb els musulmans. El símbol de la barbàrie feixista francesa fou l’incendi de la biblioteca d’Alger, poc abans de la marxa massiva d’europeus cap a França, seguint la consigna de tornar als algerians el mateix país que els francesos s’havien trobat el 1830. Un crit a la destrucció que no feu sinó exaltar els ànims de revenja entre la població algeriana, sotmesa a dècades de menyspreu i repressió per part de les autoritats franceses.
**
Un estat que nasqué dividit**
L’arribada de la independència, el juliol de 1962, desencadenà una lluita fratricida pel poder. Les lluites intestines al si de l’Algèria lliure foren recurrents durant els primers anys de plena sobirania. Ahmed Ben Bella assumí la presidència del nou estat, enmig de fortes discrepàncies amb d’altres dirigents revolucionaris com Mohamed Boudiaf, Houari Boumediene o Hocine Aït Ahmed. De fet, Ben Bella només encapçalà l’estat algerià de 1962 a 1965, quan el 19 de juny fou rellevat per Houari Boumediene, combatent de l’ALN durant la guerra d’independència, després d’un cop d’estat que portà el militar a assumir tots els poders. Aquestes lluites internes han definit Algèria durant els seus 50 anys de llibertat i han estat, probablement, una de les principals fonts de conflicte al país magribí.
El far del Tercer Món
Malgrat les tensions internes, durant els mandats de Ben Bella (1962-65) i de Boumediene (1965-78) Algèria consolidà un rol internacional que convertí el país en el far del Tercer Món, en un referent ineludible pels moviments d’alliberament nacional i de lluita anticolonialista. Estratègicament, Algèria apostà per consolidar el Moviment dels Països No Alineats, del qual esdevingué un referent inqüestionable, especialment arran de les polítiques nacionalitzadores del gas i del petroli, i també per reforçar el seu paper d’acollida de representants de les lluites independentistes d’arreu del món, entre les quals podem destacar, al marge del Front Polisario, especialment recolzat per Algèria, l’exili algerià de Cubillo, dirigent de l’MPAIAC canari, o de Txomin, principal dirigent de l’ETA basca, que protagonitzà precisament a Alger el seu intent més seriós de procés negociador amb l’Estat espanyol.
**
L’etern problema amazic**
En el moment de la seva independència, Algèria fonamentà el nou estat sobirà en la seva component àrab i musulmana, deixant de banda la identitat amaziga que definia bona part del país. La Cabília, especialment activa durant la guerra contra l’ocupant, mostrà des dels inicis de l’Algèria lliure el seu desacord amb el nul reconeixement que es concedia a la llengua i la cultura amazigues. Aït Ahmed creà el 1963 el Front de Forces Socialistes (FFS) com a primera força d’oposició amaziga, una oposició que esclatà el 1980 amb l’adveniment de la Primavera Berber, una revolta que reclamava el reconeixement de la cultura amaziga. La qüestió berber quedà, però, irresolta com ho demostrà l’esclat de la Primavera Negra de 2001, una intifada amaziga que qüestionà el poder arabòfon de Bouteflika. Malgrat alguns tímids progressos en el reconeixement de la llengua berber, Algèria continua fonamentant-se en el seu component àrab, un fet que suscita les reticències de la Cabília i de les zones del país de cultura amaziga.
L’octubre del 88
La fi del miratge algerià arribà amb la revolta popular d’octubre de 1988 que posà contra les cordes al president Chadli i que suposà l’inici dels anys de terror que es viurien durant la dècada dels 90. L’octubre de 1988 els joves hitistes, els qui no tenien més feina que recolzar els murs, prengueren els carrers i atacaren els principals símbols de l’estat. Era la fi del miratge forjat durant els 70 i els 80. La revolta suposà l’aparició en escena d’un nou actor polític de gran rellevància, l’islamisme conservador, amb un discurs populista que el feia molt atractiu entre els joves en situació d’exclusió. El poder del FLN l’havia incentivat per generar un contrapès conservador a l’il·legal però tolerat Partit de l’Avantguarda Socialista, el PAGS, que exigia girs a l’esquerra al poder algerià.
La dècada dels 90, la població civil entre dos focs
La revolta de 1988 fou el preludi d’un conflicte civil que arrasà Algèria durant la dècada dels 90. L’aparició del Front Islàmic de Salvació (FIS) i el seu aclaparador triomf electoral que acabà comportant una interrupció del procés electoral dirigida pels militars i que fou un cop d’estat en tota regla, desencadenà un autèntic conflicte civil que feu presonera a la població algeriana entre dos focs cruels: l’islamisme armat i l’exèrcit. El record de les desenes de milers de morts que representà aquest conflicte ha servit darrerament com a fre a les revoltes populars que semblaven poder germinar al país magribí a imatge del que passava a les veïnes Tunísia i Líbia.
Un futur per escriure
Certament, el primer mig segle d’independència algeriana ha llegat a la jove Algèria lliure una història tràgica, carregada de conflictes interns que han marcat profundament l’esdevenidor del país. Malgrat tot, Algèria té encara tot un futur per escriure i és hereva d’una de les històries més dignes i heroiques que ha escrit la humanitat, la d’un combat alliberador que va implicar tot un poble i que encara avui és admirat i recordat per tots aquells i aquelles que estimem amb força la llibertat.
Ramon Usall és sociòleg i doctor en història. Ha realitzat diverses aproximacions a la realitat algeriana. Usall és autor de l’obra “Algèria Viurà! França i la guerra per la independència algeriana (1954-1962)” i de “La tempestuosa mar blava. Una aproximació als conflictes de la Mediterrània”. També a la seva obra “Futbol per la llibertat” aborda alguns capítols de la independència algeriana. D’altra banda, en la seva vessant d’editor a Edicions el Jonc, publicà tres novel·les de l’escriptora Malika Mokkedem i fou el responsable de l’edició d’un recull d’articles de Jean-Paul Sartre que abordaven la qüestió de l’anticolonialisme.
La colonització catalana
REDACCIÓ
La independència d’Algèria suposà un punt i final per a la presència de colons a l’Àfrica. Malgrat que sovint es presenta com la colonització francesa d’Algèria, l’origen dels colons és molt més variat, ja que es calcula que la meitat dels pied-noirs no eren d’origen francès. Nord-catalans, menorquins i alacantins tingueren una presència destacada en la colonització d’aquest país africà.
Entre 1830 i 1850, més de 9.000 menorquins emigraren a Algèria, on fundaren alguns pobles prop de la capital. A finals del segle XIX també hi emigraren més de 50.000 valencians de les comarques meridionals, especialment d’Alacant, que s’establiren principalment a Orà, que s’arribà a conèixer com la “xicoteta Alacant”. A aquesta població catalanoparlant calia sumar-hi els ciutadans de nacionalitat francesa provinents de la Catalunya Nord. Tot plegat féu que el català fos una llengua viva i parlada a Algèria per desenes de milers de colons, arribant a ser llengua principal en algunes poblacions. El català no era només parlat pels colons d’aquest origen sinó també per molts dels seus treballadors àrabs, que adoptaven la llengua de l’amo com a llengua de relació laboral. Anomenat maonès o patuet, el català arribà a tenir presència en publicacions escrites, i deixà la seva petja també en els parlars populars dels barris d’Alger.
Amb la independència i la fugida dels colons, tot aquest món desaparegué i s’inicià un procés d’emigració en sentit contrari. Desenes de milers de pied-noirs -que era com es coneixia els colons europeus-, fugiren instal·lant-se sobretot a la Provença, però també especialment a Catalunya Nord i a les comarques alacantines. En aquesta darrera zona s’hi instal·laren als anys 60 uns 40.000 colons que ràpidament es diluïren com a col·lectiu. En canvi, a Catalunya Nord on s’hi instal·laren també desenes de milers, la integració fou més complexa, com en la resta de l’estat francès. La vinculació de molts d’ells a les idees de l’OAS els estigmatitzà com a població d’extrema dreta, alhora que creixia el ressentiment contra l’estat francès pel tracte que els dispensà després de, segons ells, traïr-los amb l’abandonament de la colònia. Tot i el manteniment d’una certa identitat comuna, la realitat pied-noir és més complexa que el que assenyalen els tòpics. De fet, prominents ciutadans nord-catalans, com l’alcalde de Perpinyà Jean-Marc Pujol, són nascuts a Algèria.
