És un repte mantenir la pròpia brúixola moral quan la societat a la qual pertanys, líders i mitjans de comunicació, s’atorga el terreny moral i espera que comparteixis amb ells la mateixa fúria justiciera amb què van reaccionar als esdeveniments del passat dissabte 7 d’octubre.
Només hi ha una manera de resistir la temptació d’unir-s’hi: si has entès, en un moment de la teva vida, fins i tot com a ciutadà jueu d’Israel, la naturalesa colonial del sionisme, i t’has horroritzat per les seves polítiques contra els poble indígena de Palestina.
Si has tingut aquesta comprensió, no dubtaràs, ni quan els missatges verinosos representen els palestins com a animals, o “animals humans”. Aquestes mateixes persones insisteixen a descriure el que va passar dissabte passat com un “Holocaust”, abusant així de la memòria d’una gran tragèdia. Aquests sentiments són transmesos, dia i nit, tant pels mitjans com pels polítics israelians.
És aquesta brúixola moral la que em va portar a mi, ia altres persones de la nostra societat, a estar al costat del poble palestí de totes les maneres possibles; i això ens permet, alhora, admirar el coratge dels combatents palestins que van prendre una dotzena de bases militars, superant l’exèrcit més fort de l’Orient Mitjà.
Així mateix, gent com jo no pot evitar sinó plantejar preguntes sobre el valor moral o estratègic d’algunes de les accions que van acompanyar aquesta operació.
Com que sempre hem donat suport a la descolonització de Palestina, sabíem que com més temps continués l’opressió israeliana, menys probable és que la lluita per l’alliberament fos “estéril”, com ha passat en el cas en totes les lluites justes per l’alliberament del passat, a qualsevol part del món. .
Això no vol dir que no hem de mantenir la vista en el panorama general, ni tan sols un minut. La imatge és la d’un poble colonitzat que lluita per la supervivència, en un moment en què els seus opressors havien escollit un govern que està decidit a accelerar la destrucció, de fet l’eliminació del poble palestí, o fins i tot la seva mateixa voluntat d’existir com a poble.
Hamàs havia d’actuar, i ràpidament.
És difícil expressar aquests arguments contraris perquè els mitjans i els polítics occidentals han acompanyat el discurs israelià i la narrativa, per problemàtica que fos.
Em pregunto quants dels que van decidir revestir el Parlament de Londres i la Torre Eiffel de París amb els colors de la bandera israeliana entenen realment com es rep aquest gest aparentment simbòlic a Israel.
Fins i tot els sionistes liberals, amb un mínim de decència, llegeixen aquest acte com una absolució total de tots els crims que els israelians han comès contra el poble palestí des de 1948; i per tant, com a carta blanca per continuar amb el genocidi que ara Israel està perpetrant contra el poble de Gaza.
Afortunadament, també hi ha hagut reaccions diferents als fets ocorreguts en els últims dies.
Com en el passat, amplis sectors de la societat civil d’Occident no es deixen enganyar fàcilment per aquesta hipocresia, ja en plena manifestació en el cas d’Ucraïna.
Molta gent sap que des del juny de 1967, un milió de palestins han estat empresonats almenys una vegada a la seva vida. I amb la presó, vénen els abusos, la tortura i la detenció permanent sense judici.
Aquesta mateixa gent també coneix la terrible realitat que Israel havia creat a la Franja de Gaza quan va segellar la regió, imposant un setge hermètic, a partir del 2007, acompanyat de l’assassinat implacable de nens a Cisjordània ocupada. Aquesta violència no és un fenomen nou, ja que ha estat la cara permanent del sionisme des de l’establiment d’Israel el 1948.
A causa d’aquesta mateixa societat civil, els meus estimats amics israelians, el vostre govern i els vostres mitjans de comunicació acabaran demostrant-se equivocats, ja que no podran reivindicar el paper de víctimes, rebre suport incondicional i sortir-se amb els seus crims.
Finalment, sortirà la imatge general, malgrat els mitjans occidentals inherentment esbiaixats.
La gran pregunta, però, és aquesta: vosaltres, els meus amics israelians, també podreu veure clarament aquest mateix gran panorama? Malgrat anys d’adoctrinament i enginyeria social?
I no menys important, podreu aprendre l’altra lliçó important, que es pot extreure dels esdeveniments recents, que la força pura no pot trobar l’equilibri entre un règim just d’una banda i un projecte polític immoral de l’altra?
Però hi ha una alternativa. De fet, sempre hi ha estat:
Una Palestina des-sionitzada, alliberada i democràtica des del riu fins al mar; una Palestina que acollirà de nou els refugiats i construirà una societat que no discrimini per cultura, religió o ètnia.
Aquest nou estat treballaria per corregir, en la mesura del possible, els mals del passat, en termes de desigualtat econòmica, robatori de propietats i negació de drets. Això podria anunciar una nova alba per a tot l’Orient Mitjà.
No sempre és fàcil cenyir-se a la vostra brúixola moral, però si apunta cap al nord, cap a la descolonització i l’alliberament, probablement us guiarà a través de la boira de la propaganda verinosa, les polítiques hipòcrites i la inhumanitat, sovint perpetrada en nom de “els nostres valors occidentals comuns”.
*Ilan Pappé és professor d’Història i director del Centre Europeu d’Estudis Palestins de la Universitat d’Exeter, ha publicat nombroses obres sobre la història moderna de Palestina, Orient mitjà i la neteja ètnica practicada per Israel. Article publicat a Palestine Chronicle el 10 d’octubre de 2023.
