[bar group="860×106"]

Berga homenatja els tres anarquistes assassinats el 1949

Era un dijous 10 de novembre de 1949 quan la Guàrdia Civil de Berga inicià una contundent onada repressiva tot detenint prop d’una vintena de persones acusades de col·laborar amb la guerrilla anarquista que per aquell aleshores actuava a Berga i comarca.

Als anys 40 i 50, la comarca berguedana viu exponencialment de l’obrerisme tèxtil i miner, i també de l’agricultura i la ramaderia. La guerra i la repressió franquista  han fet estralls entre la població, que viu en unes condicions deplorables el jou del feixisme i la repressió. En aquells anys, l’única resistència activa al franquisme al Berguedà ve donada per la lluita i la persistència del maquis, encapçalada per les figures de Marcel·lí Massana, Ramon Vila Capdevila i totes aquelles persones que actuant com a enllaços o com a suports fan front a la repressió franquista i continuen una llarga i valenta lluita que creuen inacabada d’ençà de la fi de la guerra.

Entre elles, Josep Puertas, treballador de Fígols;  Joan Vilella, pagès de Santa Eugínia i Josep Bertobillo, miner de Fígols i gendre de Vilella.  Tots tres detinguts durant l’onada repressiva iniciada el dia 10 de novembre de 1949. Torturats durament i cruelment durant tres dies a les dependències de la caserna de la Guàrdia Civil de Berga, foren finalment assassinats en virtut de la cèlebre llei de fugues. Així, de forma escabrosa  morien prop de la carretera de Vilada i de l’antiga carretera de Sant Quirze de Besora donant pas a un silenci còmplice que ha envoltat el seu assassinat i que s’ha mantingut durant més de mig segle.

La coneguda llei de fugues, aplicada a l’estat espanyol des de l’any 1920 amb el clar objectiu de reprimir l’empoderament que aleshores estava protagonitzant arreu de l’estat i sobretot al Principat de Catalunya el moviment anarquista, fou ideada pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez. Aquell mateix any, concretament el dia 5 de desembre, l’assassinat de Gregori Daura i Ràdua, militant de la CNT, suposarà  l’inici del règim de terror que manifestament es pretenia imposar sobre la classe obrera a través de l’aplicació d’aquest procediment criminal i eina de repressió i terror del franquisme.

Berga, espai de memòria

El passat cap de setmana, Berga es convertia en espai de memòria i de lluita contra l’oblit de la mà del Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs. Als 65 anys de l’assassinat de Vilella, Puertas i Bertobillo, s’organitzà un acte d’homenatge a la Plaça de les Fonts, espai on havia estat ubicada l’antiga caserna de la Guàrdia Civil de Berga i on van ser torturades les persones homenatjades.
Més d’un centenar de persones participaren dels diferents actes organitzats, entre les quals cal destacar la presència de familiars, amics i coneguts de les famílies de les tres persones mortes a mans de la Guàrdia Civil, aquell novembre de 1949. Amb una gran pancarta que ocupava tota la façana de l’antiga caserna, el lema era visible: “el millor homenatge: continuar la lluita…”

Els actes per a l’homenatge però, començaren el divendres amb un sopar tertúlia a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat que aplegà una trentena de persones per compartir taula i paraules amb Lucio Urtubia i Joan Busquets; ambdós, històrics combatents anarquistes vinguts des de París i Normandia respectivament per homenatjar els seus companys assassinats. El sopar va despertar l’interès de les persones assistents per la lluita empresa amb aquestes persones durant la seva intensa vida però sobretot per la vitalitat i la reafirmació en una lluita que ha marcat indiscutiblement la seva trajectòria.

L’acte de dissabte, que combinava testimonis de la lluita antifranquista i de la guerrilla anarquista amb música i poesia, van  fer de la jornada un acte d’especial emotivitat i record cap a les víctimes.

A banda de la presència de Joan Busquets i Lucio Urtubia, Josep Maria Renguant, biògraf de Marcel·lí Massana, i Txema Bofill, ex militant del GARI també foren presents en l’acte. La música, que actuava com a fil conductor, fou a càrrec de Manolito Díaz que versionà Chicho Sánchez Ferlosio i de Moi Rojo amb dues cançons pròpies. La poesia vingué donada de la mà d’Enric Cassasses que interpretà un poema de Vicent Andrés Estellés.

Les paraules més sentides però van venir per part d’una de les besnétes dels assassinats. Segons ella: “La memòria històrica es remena en un taüt sota terra, i dècades de bipartidisme l’han enterrat. És per això, que actes com aquest multipliquen al quadrat la seva importància”.

Des del Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs, durant el seu parlament al final de l’acte, es va deixar clar que “més enllà de l’espectacularitat de les accions armades volem reivindicar tota la xarxa de persones, moltes d’elles dones, que de manera activa van recolzar la lluita per la justícia social”.

La col·locació d’una placa de record a les tres persones torturades i assassinades per la Guàrdia Civil va cloure els actes del matí de dissabte. La placa que de forma autogestionada i amb l’ajuda de familiars i companys s’ha pogut col·locar, constata la ferma voluntat de mantenir viva la memòria.

No és la primera vegada que des del Centre d’Estudis s’intenta visibilitzar aquesta acció repressiva del règim franquista contra la guerrilla, si bé, ja l’any 1999, es va col·locar la primera placa commemorativa en record als tres berguedans assassinats a la carretera vella de Vilada. Aquesta placa però ha estat objecte de diversos sabotatges i en algunes ocasions ha estat fins i tot arrencada o coberta amb ciment. La persistència però, ha fet que se’n fessin de noves i es col·loquessin, però han estat igualment sabotejades. Aquesta vegada però, s’ha decidit canviar-la d’espai, fer-la més visible i col·locar-la a la mateixa Plaça de les Fonts on els tres berguedans van ser torturats.

Una vida de lluita i compromís

Joan Busquets, va formar part dels grups guerrillers anarquistes i durant els anys 1948 i 1949 actuà amb el grup de Marcel·lí Massana. L’any 1949 va ser detingut i condemnat a mort tot i que finalment la seva pena va ser commutada, cosa la qual no li va evitar passar 20 anys empresonat. Actualment viu a Normandia i és un dels darrers maquis que encara resten vius.

Segons Busquets: “Vaig tenir l’honor de prendre part amb els guerrillers llibertaris que actuaven en aquesta zona del Berguedà en els anys més durs del franquisme. Per consegüent, aquesta commemoració, em porta a la memòria els records dels companys de lluita avui desapareguts amb els quals vaig compartir moments difícils, angoixants però també vaig tenir instants grats que mai oblidaré. (…) Per tant, el millor tribut que se’ls pot fer es continuar amb el que van emprendre i no van poder continuar. Així, la seva mort, no quedarà en un banal record. No els podem defraudar perquè la llibertat s’ha de guanyar dia a dia, la llibertat és una lluita permanent, sense concessions, ni tan sols davant la mort. (…) Aquests companys que avui homenatgem i a qui vaig conèixer personalment, son fills de Berga assassinats i maltractats a la seva terra natal per defensar un món més just i lliure”.

La lluita contra l’oblit

Els drets inalienables a tota persona i col·lectiu a la veritat, la justícia, la reparació i la dignificació de víctimes continuen sent un miratge a l’estat espanyol. 75 anys després de la fi de la guerra, es continuen mantenint vives les escletxes que la cruenta dictadura va configurar.

Els darrers dies hem estat partícips de com l’estat espanyol legitima i perpetua les injustícies comeses per part d’aquells qui van cometre l’extermini planificat de totes les persones vinculades a la resistència així com al sindicalisme i als partits polítics d’esquerres . Un estat que actua com a còmplice del feixisme i que defuig d’investigar els crims contra la humanitat comesos durant el franquisme.

Amb l’aprovació de la Llei 52/2007 coneguda com a llei per la Memòria històrica, es va obrir una petita escletxa que pretenia reparar superficialment les víctimes de la repressió franquista. A set anys de l’aprovació d’aquella llei, ha quedat palès que la seva efectivitat ha estat pràcticament nul·la i el que és més significatiu, manté clarament la situació d’impunitat que ja es va acordar sota la catifa de la transició. Sobretot, pel que fa al reconeixement dels antics combatents, que existeix en molts països europeus per als membres de la resistència, i que no està previst en cap de les iniciatives legislatives que s’han formulat al voltant de la memòria històrica i de la qual els maquis en queden completament exclosos.

En els darrers anys, sobretot d’ençà de l’any 2000, hem vist com augmentava la creixent preocupació per la dignificació de les víctimes del franquisme des de diverses vessants: amb l’exhumació de cossos de persones represaliades, amb l’edició de llibres i opuscles que intenten mantenir vives la memòria, amb associacions que han pretès des de la seva humil posició enjudiciar els criminals franquistes que encaren resten vius…

Sense cap mena de dubte, la recuperació de la memòria històrica, la dignificació de les víctimes del franquisme, la reparació històrica i la voluntat de ruptura amb un present que viu de la rèmora feixista s’ha donat gràcies a la insistència i al treball realitzat per associacions de recuperació de la memòria històrica i per grups i centres d’estudi que no han volgut permetre que tot el llegat d’aquestes persones passi a ser un cadàver més d’herència del règim franquista.



portada del llibreDe lectura imprescindible

El Senzill, guerrilla i presó d’un maqui. Joan Busquets i Verges.
Un testimoni viu plasmat en 228 pàgines que va veure la llum per primera vegada en català l’agost de 2008. Entre les seves pàgines una vida de lluita, resistència i combat contra el feixisme, el franquisme, la presó i l’oblit. Un llibre dedicat a “la memòria dels lluitadors que van donar les seves vides i a tots aquells que van patir anys de privació de llibertat en establiments penitenciaris durant el període franquista”.
Joan Busquets i Verges neix a Barcelona un 25 de juliol de 1928, a la Via Augusta, al barri de Sant Gervasi. Fou actiu militant de la guerrilla antifranquista i participà amb el grup d’en Marcel·lí Massana entre els anys 1948 i 49. El sobrenom de senzill l’adoptà pels seus companys, que l’anomenaven així pel seu caràcter. Actualment viu a Normandia, i és un dels pocs maquis que encara resta viu.

 

El Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs

El Centre d’Estudis va ser creat l’any 1986, però no serà fins l’any 2001 que va obrir les seves portes amb un local ubicat al carrer del Balç de Berga. La seva tasca es centra en la recerca, la documentació i la difusió històrica i social de Berga i el Berguedà. Així mateix, duu a terme una intensa tasca de recopilació de material referent a la història social i al moviment obrer i llibertari de l’Alt Llobregat. La seva biblioteca que compta amb més de 3.000 volums, hemeroteca i arxiu són altament interessants sobretot per la gran quantitat de documents inèdits de què disposa. Per altra banda, en el decurs dels darrers anys, ha centrat també una part de la seva tasca en l’edició de llibres i textos per tal, segons ells “de contribuir a la cultura antiautoritària”. Finalment, podreu consultar tot el seu arxiu, a la Xarxa de Biblioteques Socials, de la qual forma part l’entitat (www.xarxabibliosocials.org).

Aquesta entitat ha elaborat el següent documental per a commemorar els fets de 1949.

 


[bar group="860×106"]