[bar group="860×106"]

Com els millors plaers

romani“Romaní Semen i Sang” (Bankrobber, 2011) d’ Els Surfing Sirles.

El més normal del món seria començar aquesta ressenya explicant una mica qui són Els Surfing Sirles. D’on venen, quin tipus de música fan, les seves influències, la discogràfica amb la que publiquen etcètera. Però creieu-me, llegir tot de coses que podríeu trobar clicant a la seva entrada a la wikipèdia -si és que la tenen- seria molt més avorrit que escoltar-los. I que veure’ls.

Així que deixem a banda la informació típica i tòpica que sempre trobem a moltes de crítiques musicals que corren per aquests mons de déu; expliquem, doncs, què son i deixem-nos de romanços. Els Sirles són el millor grup de rock’n’roll que hi ha a dia d’avui al país amb una diferència sideral respecte el segon. He dit de rock però també és el millor de pop, de garatge, de punk i de gamberrisme elevat al quadrat. També és el millor de tots els grups on hi ha un barbut que toca el teclat i dels que no tenen baix. Son els millors, així en general.

Escoltar-los és recollir una sensació semblant a alguns dels millors plaers que un pot tenir a la vida. M’explico: És llegir una novel·la d’en Casavella, és un concert dels Fuzztones més suorós que la sauna del Dir de Gran de Gràcia, és fer una canya a una bodega del Poble Sec mentre te’n rius dels moderns que fan cap al Nasty Mondays, és trobar-te amb el Bernardo a la Rambla i fer-t’hi una foto que guardaràs tota la punyetera vida, és veure el Barça a un bar regentat per xinesos mentre et menges unes braves amb els col·legues. Vaja, totes aquelles coses que ens agraden. Tot això són els Sirles. Si féssim contemporània la frase que va escriure Cervantes sobre el Tirant lo Blanc diríem que són la banda total, perfecte. Perquè combinen agressivitat, compromís i talent. I perquè ho fan tot amb una sinceritat que, per desgràcia, costa moltíssim de veure en el panorama musical català a l’actualitat.

El seu segon disc és “Romaní, Semen i Sang” i se suposava que havia de parlar-ne, així que feta aquesta introducció que ocupa mig article escriuré una recomanació: Compreu-lo, descarregueu-lo, robeu-lo. Això és igual. El fet és que les vostres vides no poden seguir un minut més sense escoltar el que va ser un dels grans discos que es van publicar als Països Catalans durant l’any passat. Que voleu hits? Doncs en teniu per donar i per vendre, començant per la primera cançó (“Montseny”, un himne al que posen vents els Gramophone Allstars) i acabant per “Vols rock’n’roll o què”, últim tema del disc i que inclou una introducció delirant estil Dead Kennedys. Un treball de dotze cançons directíssim i sense massa concessions que repassa el particular univers sirlero que va des de l’homenatge al Watusi de Francisco Casavella -“Watusi 65”- fins a la (homo)sexualitat més tronada de “Taxista” o “I feel Love”, on el protagonista acaba tirant-se un estibador de pit pelut i mans enormes darrera d’un container del port. Gamberrisme de garatge i himnes per cridar quan la nit avança i l’alcohol ja ha fet feina a les teves neurones. El disc ha sortit, com la seva primera referència, sota el segell estrellat de Bankrobber i l’ha produït aquest mestre modern que és Joan Colomo, per si fessin falta més raons.

I arribats a aquest punt -si ho heu fet- pensareu: “aquest tio ens ha venut la moto del millor grup del planeta i casi no n’ha explicat res”. Doncs sí, això és així i no tinc cap problema en reconeixeu. Per per favor, sigueu bons, escolteu aquest disc i després em dieu si no és millor parlar-ne sincerament en comptes d’analitzar-lo.


[bar group="860×106"]