[bar group="860×106"]

Crònica d’un 12 de juliol qualsevol al barri d’Ardoyne

ardoyne_riots12 de juliol del 2011. Com cada any comença un dia llarg al barri nacionalista d’Ardoyne, situat al nord de Belfast. Les marxes orangistes creuen dues vegades el barri amb una prepotència provocativa que altera la calma diària que aquesta comunitat viu els altres 364 dies de l’any. El perquè, simple, la tradició, es ven com un acte cultural de l’unionisme. La realitat, una simple demostració de força que els ajuda a superar la pèrdua de poder que van provocar els acords de pau del 98.

El dia comença precedit d’un escalfament de l’ambient, amb provocacions de sectors tant del nacionalisme com de l’unionisme, i amb la pregunta que es fan els residents: per quins set sous una organització sectària ha de creuar aquest barri? Una organització sectària com és la Ordre d’Orange. Comparable i comparada una vegada rere l’altre amb el Klu Klux Klan. Sectària amb els que ells anomenen catòlics, sac on posen a tothom de la comunitat nacionalista. Sectària, doncs, amb els residents d’aquest barri. Aquesta pregunta pren consistència quan s’apropa el dia i es veu que un any més no s’ha aconseguit que la comissió de marxes reguli o impedeixi el pas d’aquesta provocació pel barri d’Ardoyne.

El debat etern és com ha de ser la resposta. Un any més no hi ha consens. El dolor és massa recent, els trets que durant el conflicte ressonaven amb més força durant el període de marxes encara són presents als malsons de la gent del barri. El dolor és massa recent, quan després dels acords de pau aquesta comunitat encara rebia atacs sectaris. Noies que cursaven educació primària, ara ja majors d’edat, necessitaven una maduresa que no els pertocava tenir per, entre llàgrimes i crits, superar el trauma provocat pels pixats que la gent del barri unionista veí els llençaven a la cara, pels insults i per la humiliació provinent d’haver d’anar escoltades a l’escola.

Surt el sol i amb ell la por del que pugui passar aquest dia. Ben aviat ja es deixa veure gent en el lloc per on hi passarà la marxa. De lluny, a l’entrada d’un dels barris més obrers unionistes, el Shankill, els que aplaudiran el pas d’aquesta humiliació. Ben a prop d’on passarà la marxa, els locals, davant d’unes botigues del barri, preparant pancartes amb lemes contra el sectarisme. La gent del barri, que ha decidit patir la humiliació del pas de la marxa per davant les seves cares, es comença a vestir amb samarretes contràries a la discriminació i es col·loquen darrere les pancartes. I davant seu el tercer agent del joc: la policia. Aquests darrers també es col·loquen, un per un, davant dels descontents del barri, com a mètode d’intimidació.

La situació, la d’una guerra, de moment, psicològica. Forta presència de la policia, que demostra la no-resolució del conflicte. Furgonetes blindades, algunes d’elles amb càmeres, camions amb potents canons d’aigua i agents amb roba antibales, porres, escuts, cascs, extintors, etc. I no poden faltar les famoses piloteres, conegudes pels 17 morts que tenen a l’esquena. Avui sembla que tothom vestirà l’uniforme de gala, uns de taronja, altres amb lemes en contra el sectarisme, aquests últims, preparats per actuar.

Finalment, els sectaris aconsegueixen el seu objectiu, la marxa ha transcorregut amb una protesta pacífica que, com a molt, molestava. Per molts, massa pacífica. Creuen que s’hauria d’impedir el pas. Però un any més els acords de pau i la presència, forta, de la policia, han assegurat el pas de la marxa. Ben lluny queden aquells trets que feien “necessari” l’exèrcit, o que feien pensar-s’ho dues vegades a la gent que desfilava.

Però el panorama de la tarda és ben diferent, ells venen beguts, excessivament beguts segurament, i tornaran a desfilar pel barri d’Ardoyne. Si la marxa del matí no tenia sentit, que passi una segona vegada encara en té menys. I si la marxa del matí no tenia sentit, que aquesta en tingui menys farà que la resposta sigui més contundent. Com cada any.

Aquest vegada, també com cada any, hi ha una idea original, una manifestació pels drets civils. Com als vells temps es critica l’estat dels opressors, pels quals Ardoyne continua en un pou. En aquest moment ja no és l’unionisme, però continua essent amb el mateix fi, mantenir el capital centralitzat en mans de pocs. Sembla que aquest any els cops de la policia podrien tornar a repetir-se, i de moment han negat el permís a la protesta del barri i no als forans.

Els assistents ho observen amb els seus propis ulls com el fort dispositiu policial impedeix l’accés de la gent del barri i de la protesta al lloc per on passarà la marxa. L’exèrcit ja no hi és, però continua semblant un estat d’excepció. El dispositiu està perfectament preparat per actuar com a protectors de la llibertat democràtica de desafiar els locals. El cordó es converteix en una barrera impenetrable que separa del lloc on es produeix la manifestació de caràcter feixista, i així es converteixen en còmplices.

Les comunitats nacionalistes més marginades del nord d’Irlanda, fa 40 anys, van tolerar l’ús de la violència com a mitjà necessari de lluita. Avui en dia els discriminats no són un 40% de la població dels 6 comptats ocupats pels britànics, sinó un 5%. Entre aquests, el barri d’Ardoyne, que no ha vist els beneficis d’aquest procés de pau i sí com la policia encara protegeix els sectaris. El fet que només sigui un 5% de la població fa que la violència que s’hi produeix sigui molt més criminalitzada. La mateixa que l’IRA un dia va patir i superar. Però aquests dies trobem que ens canvien les paraules: és aquesta violència acceptada  per la comunitat? Pels veïns d’Ardoyne, tot i les contradiccions, és tolerada gairebé tant com ho va ser la de l’IRA en un passat no tan llunyà.

La marxa ja ha passat fa estona, pedres, còctels molotov i tot el que la gent troba a mà són llençats a la policia. Ara ja segurament com a símbol d’impotència per, un any més, no haver pogut impedir el pas de la marxa, però també per assenyalar els culpables. La policia continua fent acte de presencia, gravant tot el que passa. Si ens guiem pel que va passar l’any 2010 ens haurem d’esperar un més per saber el número exacte de detencions. L’any anterior, més de 50, entre ells un català, en Roger.

>> Quatre anys de presó per un català a Belfast


[bar group="860×106"]