D'Ops a El Roto; rere les passes d'Andrés Rábago

D'Ops a El Roto; rere les passes d'Andrés Rábago

roto

Segurament el nom d’Andrés Rábago no siga massa conegut per al públic en general, però si parlem d’El Roto la cosa possiblement canviaria: amb aquest pseudònim signa Rábago (Madrid, 1947) la vinyeta que cada dia li publica el diari El País, un dibuix habitualment acompanyat d’un text breu amb què fa una crítica mordaç i plena d’ironia de l’actualitat política i social. Fins al 12 de gener el centre cultural La Nau de la Universitat de València acollirà l’exposició OPS / El Roto / Rábago. Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels) que ha comissariat Felipe Hernández i que repassa la trajectòria d’aquest dibuixant i il·lustrador des del seus inicis, quan encara no era El Roto, fins a l’actualitat.

La retrospectiva comença als darrers anys del franquisme, quan Andrés Rábago va començar a publicar les seues vinyetes en diferents publicacions crítiques amb la dictadura, com la satírica Hermano Lobo, Triunfo o Cuadernos para el Diálogo (de caire democristià). En aquesta primera etapa va signar amb el pseudònim Ops i en els seus dibuixos es nota la influència del surrealisme. D’aquesta època és la tira còmica El somriure com a signe extern de poder (publicada en 1976 en Cuadernos para el Diálogo), en què les dents que mostren el somriure d’un home influent són en realitat els escuts d’un policies antiavalots; o una altra publicada en Hermano Lobo en què un matrimoni fa que li posen al seu fill un pes al cap perquè camine ajupit com els seu progenitors.

Ops va conviure amb El Roto, el pseudònim més reconegut de l’autor i al que se li dedica la part més gran de la mostra. En aquestes vinyetes, amb un dibuix senzill acompanyat sovint d’un text curt, Rábago ataca el capitalisme i la classe política que manté aquests sistema, així com també denuncia les conseqüències de l’ordre econòmic i polític imperant al món: corrupció, pèrdua de drets laborals, racisme, destrucció del medi ambient, mort.

elroto 3

En una il·lustració exposada un home de pell fosca explica que ja ningú no li diu “negre”, sinó “home de color”, però que tothom continua tractant-lo com un negre. En una altra un rostre ens assegura que totes les esglésies es recorden dels seus màrtirs i s’obliden de les seues víctimes. En 2011 al dibuix d’un cos surant en l’aigua l’acompanya un text que deia “Què importa afonar-los una mica si ja estan ofegats?”. Deu anys abans va dibuixar un genet a lloms del seu cavall junt a un home a peu, a punt per a competir en una cursa; el títol de la vinyeta? La lliure competència.

L’humor satíric i incisiu d’El Roto no s’està d’assenyalar la crueltat dels poderosos (“Rere les xifres hi ha persones. Doncs que s’aparten!”, es pot llegir en una vinyeta) ni la domesticada consciència de si mateixa d’una part de la classe treballadora, víctima que esdevé còmplice del seu propi patiment en moltes ocasions. Davant el conflicte basc, però, no s’aparta de la línia que marca la versió oficial de condemna a ETA, si bé la mostra no recull cap dibuix d’aquesta temàtica.

Finalment, la tercera part de l’exposició se centra en el treball de l’Andrés Rábago pintor; s’hi aplega una sèrie de quadres pintats ja en aquest segle, amb un estil naïf que mostra diverses vegades personatges solitaris; el sentit d’aquestes obres és més difícil de copsar.