El Líban, entre la mediterrània i la guerra permanent

El Líban, entre la mediterrània i la guerra permanent

liban1Al vell mig de Beirut, entre el constant tràfic de cotxes i el soroll permanent de clàxons, s’alça el majestuós edifici de Sodeco. El color càlid ataronjat de les parets barrejat amb els forats produïts pels bombardejos de la guerra civil mostren una imatge sorprenent. Si viatgem quaranta anys enrere, abans que comencés la guerra civil, aquest edifici era la llar d’una família cristiana i d’una família musulmana. Durant la guerra, que va durar quinze anys, l’edifici va ser ocupat per franctiradors i el transitat carrer va ser utilitzat per dibuixar la Línia Verda que dividia la ciutat de nord a sud entre musulmans i cristians.

La guerra civil no només va enfrontar les comunitats religioses del país. Israel va ocupar el Líban fins l’any 2000, reocupant-lo de nou l’any 2006 originant una guerra al sud del país entre Israel i Hezbollah en la qual Hezbollah en va sortir victoriós acabant amb la invasió. Síria també va ocupar el país fins l’any 2005 deixant un llegat conflictiu de divisió entre la població libanesa i una influència que marca la pròpia política del país.

Uns metres més avall de Sodeco, una gran Mesquita daurada reconstruïda després de la guerra acull la tomba de Rafiq Hariri, l’ex-Primer Ministre libanès assassinat el 14 de febrer de 2005. Hariri va ser el promotor de la retirada de les forces d’ocupació sirianes i és per això que part de la població va acusar el règim sirià de la seva mort, tot i que encara ara se’n desconeix l’autoria. El 8 de març del mateix any Hezbollah va impulsar una manifestació a favor de Síria però una setmana després es va produir una contra-revolució a la plaça dels Màrtirs, just davant on es troba actualment la tomba de Hariri. Aquests dos moviments van generar l’actual panorama polític que divideix els partits entre l’Aliança del 8 de març, defensors del règim sirià i on Hezbollah en forma part i l’Aliança del 14 de març, opositors al règim. Per tant, podríem dir que els partits polítics es basen en la defensa o oposició al règim sirià.

A l’altra banda de la ciutat es troba Ghobeiri, un dels barris xiïtes més importants. Els carrers estan banyats de banderes grogues, el color de Hezbollah i fotografies dels seus màxims representants. Fins i tot, un carrer porta el nom del seu carismàtic dirigent: Hassan Nasrallah.

Hezbollah és un ferm partidari del règim sirià i conjuntament amb Iran formen l’axis xiïta. El règim sirià es basa principalment en tres pilars: L’exèrcit, el Partit Baaz i la comunitat alauita, que comparteix moltes creences amb el xiisme. Històricament, el règim sirià ha facilitat el tràfic d’armes entre els dos països i ha creat un lligam proporcionant assistència. A més, tant Síria com Hezbollah comparteixen la lluita contra Israel ja que Síria també té el territori ocupat del Golan i alhora també comparteixen la seva postura anti-occidental. El Líban és un país entre occident i orient i com a tal provoca molts interessos per les grans potències.

Les revoltes a Síria van començar el març del 2011 per reclamar millores socials, econòmiques i polítiques i eren protagonitzades majoritàriament per musulmans sunnites. El què al principi va començar amb manifestacions va anar desencadenant una guerra oberta entre partidaris i opositors al règim però més enllà de la seva postura amb el règim, ha desencadenat una guerra sectària entre comunitats religioses. Molts membres de l’exèrcit libanès han desertat i s’han posat al cantó de la revolta a través de l’Exèrcit Sirià Lliure. Per altra banda també s’han creat comitès de coordinació i poc a poc la oposició s’ha anat organitzant. Els més crítics creuen que les revoltes han estat instigades pels interessos dels països occidentals ja que alguns d’ells provenen d’altres països.

Tots els països de la zona s’han vist influenciats pel conflicte ja sigui per relacions polítiques, per interessos en el propi país o per conseqüències polítiques i econòmiques que poden rebre degut al conflicte. És per això que podríem dir que el conflicte afecta fora de les seves fronteres i té una gran influència a la regió. Fins i tot la comunitat internacional viu en l’etern debat de la intervenció exterior. El Consell de Seguretat de Nacions Unides es troba dividit entre els que defensen la intervenció i Xina i Rússia que s’hi oposen.

A prop de Ghobeiri hi ha la rotonda de Shatila. La rotonda podria passar desapercebuda si no fos perquè en un punt oneja una bandera palestina. És l’entrada al cementiri palestí que cobreix la rotonda i el lloc on estan enterrats els màrtirs de la guerra civil ja que els palestins també es van veure involucrats en aquesta llarga guerra.
Una metres més enllà, a les portes del camp de refugiats de Shatila, s’alça un gran edifici destruït per les bombes. És l’antic edifici de la Organització per l’Alliberament de Palestina. Des del carrer principal, sense asfaltar i ple de cables elèctrics penjant a banda i banda del carrer, comença el laberint de carrerons estretíssims que es van perdent per dins el camp. Shatila és només un dels 12 camps de refugiats que hi ha al Líban que acullen els 200.000 refugiats palestins que actualment viuen al Líban (tot i que hi ha 400.000 refugiats registrats, la meitat d’ells viu fora del país).

Una de les conseqüències humanes de la guerra a Síria ha estat l’allau de refugiats que s’ha produït. Actualment, ja són més de 227.000 refugiats sirians que han fugit als països veïns de Turquia, Iraq, Jordània i Líban. El Líban ja acull més de 56.000 refugiats sirians registrats tot i que es creu que la xifra sigui superior ja que encara hi ha uns quants milers pendents de registrar.

liban2El Líban no reconeix aquests refugiats i és per això que no s’han pogut construir camps expressos per aquesta nova onada de refugiats. La majoria d’ells s’estableixen al nord i a la Vall de la Beqaa, a la part est del Líban, en petits apartaments que lloguen entre vàries famílies perquè el preu de l’habitatge és massa car. Els més rics, s’allotgen en hotels de Beirut esperant que la fi de la guerra no sigui gaire llunyana. I d’altres, s’estableixen en els camps de refugiats palestins on poden llogar una habitació o un pis a un preu molt barat però no poden gaudir dels beneficis de la UNRWA, l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats Palestins, ja que només s’ocupa dels mateixos palestins.
Però no només són els sirians els que fugen. Més de 5000 refugiats palestins de Síria ja estan vivint el seu doble exili i han hagut de fugir cap al Líban. Els refugiats palestins de Síria no estan directament implicats en el conflicte però sí que en reben les conseqüències. La UNRWA calcula que uns 225.000 refugiats palestins estan directament afectats per la guerra, sobretot els habitants del camp d’Aleppo i el camp de Yarmuke, a prop de Damasc. Quan arriben al Líban s’instal•len als camps on hi tenen part de la seva família o coneguts del poble d’origen a Palestina.

Però aquests refugiats quan posen un peu al Líban la seva condició empitjora de cop. Els refugiats palestins a Síria gaudeixen de quasi els mateixos drets que els mateixos sirians tot i no tenir la ciutadania. Per contra, els refugiats palestins al Líban no gaudeixen de cap mena de dret civil ni social. La majoria de famílies palestines al Líban viuen sota els nivells de pobresa i no es poden fer càrrec de nous membres a la família. És per això que molts palestins desitgen poder tornar a Síria. I alguns d’ells ho estan fent. Tornen a la guerra perquè aquí tampoc tenen cap oportunitat per poder viure.

Però fins ara es trobaven atrapats per la frontera: Un cop al Líban se’ls concedeix un curt visat d’una setmana que en la majoria dels casos esgoten i segueixen quedant-se al Líban per por a tornar a Síria. El problema arriba quan han de passar la frontera cap a Síria, ja que estan obligats a pagar una multa de 33 dòlars per persona en concepte de l’extinció del visat. La majoria d’ells no tenen diners per poder fer front a aquesta multa. És per això que la Seguretat General libanesa ha permès durant un mes, del 17 de setembre al 17 d’octubre, deixar sortir els refugiats palestins cap a Síria sense cobrar-los la multa. Ara doncs, molts refugiats han aprofitat per tornar a Síria. Tot i així, el nombre de refugiats segueix creixent cada dia.

A banda d’aquests problemes, els refugiats arriben al Líban amb ferides produïdes directament per la guerra. Aquestes ferides, a més, sovint estan infectades per la manca d’assistència mèdica. Per altra banda, els refugiats necessiten els productes més bàsics com menjar, matalassos, roba i medicaments. L’Agència de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) i altres ONG’s s’estan encarregant d’abastir les primeres necessitats. Però sovint aquesta tasca també esdevé dificultosa a causa de la dimensió de l’emergència i els mateixos conflictes interns que hi ha al Líban. Igualment, el procés de registre dels refugiats per part de l’ACNUR o la UNRWA es veu obstaculitzat per les mateixes raons.

El control de les fronteres també és costós. La frontera entre el Líban i Síria no està clara i sovint hi ha bombardejos per part de l’Exèrcit Sirià per tal de frenar el tràfic d’armes o l’entrada de nous combatents des de territori libanès. És per això que l’exèrcit libanès s’ha desplegat a la zona fronterera per tal d’intentar controlar la situació.
Beirut mira al mar mediterrani. La Corniche és el passeig marítim on cada vespre, mentre el sol es pon, la gent surt a passejar i a fer esport. El lloc on els milers de turistes d’arreu venen a visitar per les seves famoses roques o per sortir de nit a prendre una copa. Però aquest estiu, la majoria de vianants eren els mateixos libanesos. I és que encara que el Líban sigui conegut pel seu turisme des de fa dècades, aquest estiu ha estat el que menys turistes hi ha hagut des de fa quaranta anys. La influència de Síria sobre el Líban i la por a un possible contagi de la guerra ha fet que els turistes prefereixin canviar de destí.

Sodeco, al vell mig de Beirut, segueix sent el símbol de la guerra libanesa. La que va enfrontar les diferents comunitats religioses i la causa de la divisió social actual. Sodeco actualment està en procés de reconstrucció per convertir-se en un museu de la ciutat.

Hezbollah: El partit de Déu

hezbola

Hezbollah va ser creat als anys 80 durant la guerra civil libanesa com a resposta de la invasió israeliana d’aquell moment i en contra de la colonització occidental. Aquesta organització xiïta sorgeix també arran de la situació precària que vivien els xiïtes. A més, havien estat testimonis de les represàlies de l’estat d’Israel contra els palestins.
El partit de Déu té un braç polític i un militar, és per això que és considerat una organització terrorista per Estats Units, alguns països de la Unió Europea i altres països. Per altra banda, per la majoria de països àrabs és considerat un grup de resistència.

El seu màxim representant és el carismàtic Hassan Nasrallah, molt popular pels seus discursos. No només defensa la lluita contra Israel sinó que també aporta serveis socials com ara escoles i hospitals, reconstrucció d’infraestructures, sistemes de recollida d’escombraries, ajudes econòmiques i ajudes als familiars dels màrtirs, entre d’altres. En general, dóna suport a les comunitats més pobres on no reben ajudes per altres vies. Fins i tot, la branca armada de Hezbollah és més potent que el mateix exèrcit libanès. Actualment també està ajudant els refugiats que provenen de Síria.

A partir de 2009, Hezbollah forma part del govern libanès per primera vegada amb 12 escons. Les eleccions parlamentàries de 2009 van formar un govern de coalició entre les dues Aliances i dominat per Saad Hariri amb una posició pro-occidental.

Tot i així, al gener de 2011 el govern va patir un col·lapse després que ministres de Hezbollah dimitissin per les acusacions de formar part de l’assassinat contra Rafiq Hariri en les quals Hezbollah nega haver-hi participat. Nasrallah va denunciar les acusacions com a una conspiració per sembrar la violència sectària. Segons la constitució libanesa, si un terç dels membres del govern dimiteix s’ha de formar un nou govern. A partir d’aquí l’Aliança del 8 de Març va nombrar com a Primer Ministre el sunnita Najib Mikati, tot i que la majoria de sunnites recolzin l’Aliança del 14 de Març. Per llei, la repartició dels càrrecs es defineix de la següent manera: El President ha de ser cristià maronita, el Primer Ministre ha de ser musulmà sunnita i el President del Parlament musulmà xiïta. D’aquesta manera, Mikati va anunciar un govern dominat per membres i aliats de Hezbollah.

Hezbollah segueix liderant el moviment de suport al règim sirià, però en certs sectors de la població es comença a parlar que Hezbollah està recolzant un govern autoritari que massacra la seva pròpia població. Caldrà veure com afecta aquesta imatge i com la gestiona ja que les properes eleccions parlamentàries estan convocades pel 2013.