El pro-sionisme i l’antisemitisme són inseparables i sempre ho han estat
En els últims anys, enmig de l’augment de l’èxit del moviment de boicot, desinversió i sancions (BDS), les veus pro-israelianes han expressat molta preocupació pels motius “antisemites” de tots els moviments que s’oposen al colonialisme dels assentaments israelians, el racisme estatal i l’ocupació militar.
Els acusadors pro-israelians volen corregir el record, afirmant que l’antisemitisme ja no és una ideologia de dreta sinó que és endèmica de l’esquerra.
No es tracta d’una estratègia nova, sinó d’un vell esquema patrocinat per l’Estat israelià per atacar els palestins i difamar els crítics d’Israel de l’esquerra als Estats Units i a Europa que va començar a aixecar les crítiques contra Israel després de 1967.
Suprimir els palestins
Davant el creixent èxit del moviment de boicot, desinversió i sancions (BDS), les veus pro-israelianes han iniciat els atacs contra els qui s’oposen al colonialisme , el racisme estatal i l’ocupació militar.
En les dues dècades que anaren de l’establiment de la colònia d’assentaments israelians fins a les invasions de Síria, Jordània i Egipte de 1967, l’esquerra blanca dels Estats Units i d’Europa estava encantada amb el país, defensant-ho en tots els sentits contra les afirmacions dels indígenes palestins expulsats i reprimits, als quals havia usurpat les terres i els mitjans de subsistència.
No obstant això, després de les invasions de 1967, del sorgiment dels moviments dels drets civils nord-americans i dels moviments d’alliberament, i dels aixecaments estudiantils a França i altres llocs, la situació va començar a canviar. Una minoria de l’esquerra blanca als Estats Units i l’Europa occidental va començar a expressar crítiques a Israel per primera vegada, alarmant el lideratge israelià i els cercles pro-sionistes als Estats Units i a Europa Occidental.
Tot i que més recentment, el govern israelià ha dedicat enormes recursos financers a desafiar aquestes crítiques, incloent-hi 72 milions de dòlars per combatre el BDS, la seva resposta el 1972 va ser menys dràstica, si no menys efectiva. En una conferència anual a Israel, patrocinada pel Congrés Jueu Americà, l’antic ministre d’Afers Exteriors israelià Abba Eban va exposar la nova estratègia: “Que no hi hagi cap error: la Nova Esquerra és l’autora i progenitora del nou antisemitisme … la distinció entre antisemitisme i l’antisionisme no és una distinció. L’antisionisme no és més que un nou antisemitisme “.
Si els crítics gentils eren castigats com antisemites, Eban va descriure dos crítics jueus dels Estats Units (Noam Chomsky i Isidor Feinstein Stone) com a patidors d’un complex de “culpa per la supervivència jueva”. Els seus valors i ideologia –que vol dir anticolonialisme i antiracisme– “estan en conflicte i col·lisió amb el nostre propi món de valors jueus”.
La identificació d’Eban de les polítiques racistes i racistes israelianes amb la tradició jueva va ser part integrant de l’intent del sionisme d’implicar tots els jueus en les accions i ideals d’Israel.
Una vella aliança
L’estratègia d’igualar l’antisionisme amb l’antisemitisme és, de fet, una estratègia per ocultar i distreure de l’antic i molt real antisemitisme, que va ser sempre un aliat del moviment sionista: una aliança que es remunta a la dècada de 1890 i segueix vigent avui dia.
El fundador del sionisme, Theodor Herzl, va explicar, en el seu pamflet de 1896, “L’Estat jueu”, que el projecte sionista comparteix amb els antisemites el desig de buidar l’Europa dels seus jueus per enviar-los a un territori colonial fora d’Europa.
Va declarar com és sabut que “els governs de tots els països flagelats per l’antisemitisme estaran molt interessats a ajudar-nos a obtenir la sobirania que volem” i que “no només els pobres jueus” contribuirien a un fons d’immigració per als jueus europeus, sinó també als cristians que volien desfer-se’n ”.
Va afegir en els seus diaris: “Els antisemites es convertiran en els nostres amics més fiables, els països antisemites en els nostres aliats”.
Quan va sorgir un brot d’antisemitisme a Gran Bretanya a principis del segle XX en relació amb l’admissió de refugiats jueus que fugien dels pogroms russos fou Herzl qui va aconsellar als funcionaris antisemites britànics que el suport al colonialisme sionista a Palestina els permetria evitar admetre refugiats jueus a Gran Bretanya.
L’aliat britànic de Herzl era llavors l’antic secretari colonial, Joseph Chamberlain, que creia que els diners “jueus” ajudarien a l’imperialisme britànic si la Gran Bretanya donava suport al projecte sionista.
Quan l’ex primer ministre britànic, Arthur Balfour, va adoptar la Llei dels estrangers de 1905[i] a la Cambra dels comuns per prohibir la immigració jueva d’Europa Oriental, la seva preocupació era salvar el país dels “indubtables mals” de la immigració jueva.
Igual que Chamberlain, Balfour tenia en ment un altre destí colonial per a immigrants jueus. La qüestió no és que Balfour fos primer antisemita i es convertís en pro-jueu quan va emetre la Declaració de Balfour de 1917, sinó que les seves opinions pro-sionistes van ser impulsades pel seu antisemitisme.
L’associació de Churchill
Winston Churchil i Arthur Balfour
Winston Churchill també és declarat pels sionistes com un altre heroi per als “jueus”. L’antisemitisme de Churchill també era llegendari. Va identificar el comunisme com una conspiració jueva[ii] per controlar el món i va donar suport al sionisme, que oferia una solució colonial al “problema jueu” i que va minava el comunisme.
Es podria argumentar ostensiblement que, a part de les pròpies declaracions i oportunismes ideològics d’Herzl, potser els primers sionistes eren febles i desesperats, i que havien d’aliar-se lamentablement amb el diable per tal de realitzar el seu projecte, per la qual cosa eren més indulgent de l’antisemitisme dels seus aliats. .
Però seria una cosa difícil argumentar, no només perquè el lideratge israelià avui i els seus aliats pro-sionistes a Europa i els Estats Units continuen celebrant figures com Chamberlain, Balfour i Churchill, sinó també, i el que és més important, perquè els líders israelians des de la creació d’Israel el 1948, igual com el lideratge sionista preestatal, han continuat aliats amb el els antisemites i els colonitzadors blancs de forma permanent.
Més que això, els líders del país, com els sionistes pre-estatals, continuen ignorant l’antisemitisme quan procedeix de forces pro-sionistes, o almenys de forces que no són antisionistes. El silenci israelià, per exemple, sobre l’antisemitisme McCarthyista a la dècada de 1950 dels Estats Units, que va atacar els jueus com a comunistes i comunistes com a jueus, d’una manera similar a l’associació de Churchill, que n’és un exemple.
El moviment sionista va triar nomenar el seu estat colonitzador “Israel”, el nom de la Torà concedit a Jacob, en el qual els fills d’Israel esdevenen el “poble jueu”. Aquesta elecció no era arbitrària. En anomenar el seu estat d’aquesta manera, el moviment sionista associava el projecte colonitzador amb tots els jueus, encara que la majoria dels jueus del món no van recolzar el moviment i continuen negant-se a viure a Israel avui.
Continuant l’herència de Herzl
Si el sionisme es converteix en una altra paraula per al judaisme i els jueus, i si Israel és el poble jueu – i no només el seu “suposat estat”, tots els pro-sionistes serien, forçosament, no antisemites. De fet, si l’antisemitisme clàssic és el racisme contra els jueus de la diàspora, llavors el moviment sionista no té res de què preocupar-se, ja que el seu objectiu declarat era, i és, acabar amb la diàspora jueva.
Per això, Israel i els seus partidaris consideren que els antisemites, si són pro-sionistes, són pro-jueus. Pel que fa a aquells que s’oposen al sionisme i són crítics amb l’estat d’Israel, i que també s’oposen a l’antisemitisme clàssic que es dirigeix als jueus de la diàspora, són denunciats com a veritables “antisemites”.
El que ha estat absent de manera preocupant en els recents suports oficials nord-americans, europeus i britànics de l’equiparació del govern israelià d’antisionisme amb antisemitisme és cap esment de l’antisemitisme endèmic dels cercles pro-israelians abans i després de 1967.
La preocupació d’Eban sobre el “nou antisemitisme”, no es va expressar en tractar amb antisemites pro-israelians i pro-sionistes.
Israel també va recolzar al dictador paraguaià Alfredo Stroessner, que va llançar campanyes antisemites contra jueus paraguaians que s’ oposar al seu règim, però al mateix temps va recolzar a Israel, que li va proporcionar armes.
A més, Israel es va aliar amb els líders colpistes argentins a finals dels anys setanta i vuitanta i els va proporcionar ajuda militar, mentre ells perseguien a dissidents jueus que foren desapareguts, torturats i assassinats.
Un “atac verbal”
Aquesta va ser també la posició del govern israelià cap als evangèlics nord-americans. Jerry Falwell, que va fundar la Moral Majority, una organització cristiana fonamentalista de dreta que seria el més poderós partidari d’Israel en la dreta cristiana, va identificar l’anticrist com un jueu[ii2]. No obstant això, quan va morir el 2007, líders israelians i caps d’organitzacions jueves nord-americanes pro-israelianes van lloar el suport de Falwell a Israel, “malgrat” algunes “diferències” que tenien amb ell.
Si Eban estava preocupat per tots els crítics gentils i per un parell d’intel·lectuals jueus crítics amb Israel el 1972, el 2007 la preocupació pro-sionista es podia amplair per incloure el nombre molt més gran de crítics jueus amb Israel dels Estats Units.
David Harris, director executiu del American Jewish Committee, va publicar un assaig en el qual afirmava: “Potser la característica més sorprenent i angoixant d’aquesta nova tendència és la participació pública d’alguns jueus en l’atac verbal contra el sionisme i el Estat jueu ”. Va afegir que els que s’oposen al dret d’existència d’Israel, “sigui jueu o gentil, ha de ser combatut”.
En el passat més recent, els líders israelians no només eren acrítics amb els moviments supremacistes blancs i de dretes d’Europa i els Estats Units amb els quals s’alia Israel, sinó que també han continuat ignorant el seu antisemitisme, que, com era d’esperar, era perdonat pel seu suport a Israel i al sionisme.
La història s’ha repetit recentment en el suport d’Israel als antisemites ucraïnesos, als antisemites hongaresos i polonesos, i fins i tot als antisemites alemanys i austríacs. Això ha estat important per a la recent pressió israeliana per criminalitzar les crítiques anti-israelianes a la UE i als EUA.
Armant les milícies neonazis
Un membre del batalló ucraïnès nazi Azov amb un fusell israelià TAR-21 Tavor.
Això va començar amb l’adopció d’una definició de treball de l’antisemitisme el 2016 per l’Aliança Internacional de la Memòria de l’Holocaust, que incloïa “manifestacions … crítiques cap a l’estat d’Israel, concebut com una col·lectivitat jueva”. Quan la UE va adoptar una mesura el passat mes de desembre que va definir l’antisemitisme com a incloure posicions antisionistes i posicions crítiques amb Israel, va ser el govern austríac de dretes, que inclou membres d’un partit neonazi[iii], que va impulsar la seva adopció.
A Hongria, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va arribar a reprimir a l’ambaixador israelià a Budapest una declaració que expressava una lleugera preocupació pel racisme antijueu d’Orban. Segons les ordres de Netanyahu, el Ministeri d’Exteriors israelià va retirar de la declaració[iv].
A Ucraïna, Israel està armant les milícies neonazis[v], especialment el Batalló d’Azov. El líder d’Azov, Andriy Biletsky, va declarar el 2014 que “la missió històrica de la nostra nació[vi] … és liderar les races blanques del món en una última croada per a la seva supervivència. Una croada contra els Untermenschen dirigits pels semites.”
A Alemanya, el partit Alternativa per Alemanya (AFD) és una organització d’extrema dreta que va guanyar gairebé 100 escons a les eleccions generals d’Alemanya el setembre passat i les crítiques de les quals afirmen que promou idees neonazis[vii], va alarmar la comunitat jueva del país[viii]. Alternativa per a Alemanya també dóna suport a Israel; La vicepresidenta Beatrix von Storch, néta de l’últim ministre de Finances de Hitler, va dir a The Jerusalem Report que “Israel podria ser un model per a Alemanya” com a país que “fa esforços per preservar la seva cultura i tradicions úniques”[ix].
Això recorda la línia del demagog neonazi nord-americà Richard Spencer, que es referia a la seva missió com una “mena de sionisme blanc”[x]. Israel, va afegir, és “l’etno-estat més important i potser el més revolucionari, i és el que miro per orientar-me”[xi]. Israel i els seus líders no han respost a les seves declaracions.
Atemptats a sinagogues
Quan el president dels Estats Units, Donald Trump, va dir als jueus nord-americans en una festa de la Casa Blanca a Hanukkah el desembre del 2018, que el seu vicepresident tenia un gran afecte per “el vostre país”, considerant-los per tant aliens al seu propi país, els Estats Units, Israel no va tenir-hi cap objecció, com tampoc van fer-ho quan Trump que dir-los que Netanyahu era “el teu primer ministre”.
El suport a Israel entre els grups supremacistes blancs dels EUA va de la mà de la seva propaganda antisemita, ja sigui a Charlottesville, o el passat octubre a Pittsburgh quan un supremacista blanc va massacrar 11 fidels jueus en una sinagoga o el mes passat a San Diego. un altre atac contra una sinagoga que va matar una persona i en va ferir a diverses.
L’antisemitisme pro-sionista de dretes continua amenaçant les vides de jueus als Estats Units i Europa. Mentre que jueus, cristians, musulmans i gent de totes les religions i progressistes dels Estats Units i Europa s’han unit a moviments antisionistes i moviments que s’oposen a les polítiques racistes i colonials israelianes, i es comprometen a combatre l’antisemitisme, els pro-israelians formen part de moviments pro-sionistes, l’antisemitisme dels quals amenaça l’existència física dels jueus nord-americans i europeus.
Encara és hora que les organitzacions jueves pro-sionistes dels Estats Units i de l’Europa emetin informes especials sobre l’antisemitisme pro-sionista, tal com continuen fent contra els antisionistes. L’antisemitisme i l’antisionisme no són pas el mateix, com Eban, el govern israelià i els seus partidaris volem que creguem; de fet, l’antisemitisme, el pro-sionisme, el racisme i el pro-colonialisme són companys inseparables.
Celebrant crims de guerra
De fet, els pro-sionistes són l’única forma respectable d’antisemitisme actualment, que és ben rebuda pel govern israelià i els pro-sionistes a tot arreu com a benedicció per a l’estat d’Israel.
Quan els pro-sionistes celebren les invasions israelianes i els crims de guerra com un assoliment jueu, Israel i els seus partidaris els aplaudeixen, però quan els anti-sionistes ataquen els crims i les invasions israelians com els crims del govern israelià, i no crims del poble jueu, és Israel i els seus partidaris pro-sionistes que els denominen antisemites.
Israel es defineix com a “Estat jueu” i insisteix que robar la pàtria del poble palestí, colonitzar les seves terres, expulsar-los i bombardejar-los, es duu a terme en nom del “poble jueu”. Afirma que el que fa és exigible per la seva ètica “jueva” i, després de tot això, afirma que els que condemnen Israel condemnen els jueus.
Irònicament, són la majoria dels crítics amb Israel, a diferència de la majoria dels seus partidaris, els que rebutgen les afirmacions israelianes que Israel representa a tots els jueus i que insisteixen que les lleis racistes israelianes i les polítiques colonials representen el govern israelià i no el poble jueu.
Quan els palestins resisteixen el colonialisme i el racisme israelià, no resisteixen el caràcter “jueu” d’Israel, sinó la seva naturalesa racista i colonial, institucions, lleis i pràctiques.
L’associació pro-sionista de l’antisionisme amb l’antisemitisme no és només una equació falsa per lluitar contra els crítics d’Israel; és, sobretot, la justificació de l’antisemitisme pro-sionista i pro-israelià. Els interessats en la vida i la seguretat dels jueus de la diàspora i el poble palestí han de respondre a aquesta campanya de propaganda declarant amb confiança que el pro-sionisme és un antisemitisme i que no s’hauria de fer cap distinció entre els dos.
Notes:
[ii] Winston Churchill: Accusations of anti-Semitism, economic inexperience and the blunt refusal that led to the deaths of millions. The independent 15/6/2015
[ii2] Antichrist Is Alive, And a Male Jew, Falwell Contends. New york Times, 16/1/1999.
[iii] Neo-Nazis push Israel’s bogus anti-Semitism definition at EU. Electronic Intifada 7/12/2018
[iv] On Netanyahu’s Orders: Israel’s Foreign Ministry Retracts Criticism of anti-Semitism in Hungary and Slams George Soros. Haaretz. 17/7/2017.
[v] Rights Groups Demand Israel Stop Arming neo-Nazis in Ukraine . Haaretz , 9/7/2018.
[vi] Israel is arming neo-Nazis in Ukraine. Electronic Intifada, 4/8/2019.
[vii] AfD: What you need to know about Germany’s far-right party. Deutsche Welle, 24/9/2017.
[viii] Germany’s new Nazis see Israel as role model. Electronic Intifada, 25/9/2017.
[ix] The rise of Germany’s far right Jerusalem Post 25/9/2017.
[x] Extermist info: About Richard Bertrand Spencer
[xi] Alt-right figure Richard Spencer holds speech at University of Florida among protesters RupTly 19/10/2017
*Josseph Massad és Professor de Política àrab moderna i història intel·lectual a la Universitat de Columbia a Nova York. Aquest article va ser publicat el 9/5/2019 a Middle East Eye, traducció de l’Accent.
