El que els fa por és la democràcia
Poc després de que el govern grec hagués anunciat la convocatòria d’un referèndum a Grècia per validar el pla de rescat de la Unió Europea, la por ja és protagonista de la mare de totes les campanyes.
Tal com l’ha volgut plantejar el president del govern grec Papandreu, la disjuntiva principal consisteix en complir el pla de rescat dissenyat per l’oligarquia europea o sortir de la Unió Europea. Segons enquestes recents, un 60% de la població grega veu malament la solució plantejada per Brusel·les, mentre que un 70% aposta per seguir dins la zona euro. “Ha arribat l’hora de que el poble grec decideixi el gran sí o el gran no” ha dit Papandreu, que amb un sí aconseguiria legitimar-se davant del poble grec, davant el seu propi partit i el més important per ell: davant dels mercats i Brusel·les.
Però no és l’únic que aposta per la por. “El desafiament de Papandreu enfonsa les Borses de tota Europa”, titula El Mundo, mentre La Vanguardia diu: “El referèndum a Grècia reviscola els pitjors temors sobre el futur de l’euro”. En el camp polític, l’agència Fitch (sens dubte un dels partits polítics més determinants en tot l’afer) avisa que “el referèndum de Grècia podria precipitar la seva sortida de l’Euro”, tot advertint sobre les conseqüències del no. En el terreny de l’anècdota, Rubalcaba afirma que “és una mala decisió”, demostrant la seva opinió sobre la utilitat dels programes electorals. En síntesi, la reacció política de les diferents institucions europees, i la lectura que n’han fet els mitjans, demostra com la democràcia és un incordi pels mercats i els seus titelles i portaveus.
Fa molt de temps que sentim a dir que després de Grècia ve Itàlia, i que després de Itàlia ve l’Estat espanyol. Que tot això pot representar el final de l’euro. Fa temps que la propaganda del sistema ens ha acostumat a presentar Europa com a sinònim de benestar. Se suposa, com a ciutadans (de la perifèria) del primer món que som, que el nostre envejable nivell de vida depèn del que decideixin els nostres benefactors a Europa, els principals inspiradors dels quals són l’Agència Fitch i personatges com els que apareixen a Margin Call.
Però ja fa massa temps que per fer front a aquestes amenaces al nostre nivell de vida ens imposen reformes laborals que comporten cada vegada més precarietat laboral, que aproven retallades en els serveis públics que posen en perill els nostres drets a l’educació i a la salut o que regalen diners als bancs i redueixen impostos als que més tenen mentre qui hem de pagar la factura de la crisi som qui menys tenim. Potser per això, des de ja fa un temps cada vegada som més aquelles que no ens els creiem. Que veiem amb esperança com arreu es multipliquen les lluites, les vagues i la revolta en contra de les injustícies provocades per allò que alguns anomenen mercats quan en realitat volen dir capitalisme.
A mi m’agradaria el poble grec digui no. Seria una bona garrotada contra la dictadura dels mercats, i una esperançadora victòria de la democràcia real. I això és el que els fa por.
