[bar group="860×106"]

El sionisme valencià

Que el sionisme valencià té en l’Eliseu Climent i la seua xarxa empresarial una de les veus més qualificades és vox populi al País Valencià. Encara cou, entre la guàrdia pretoriana d’Acció Cultural, el boicot a la xerrada que li van muntar a Shlomo Ben Ami en el marc dels Premis Octubre de l’any 2005. L’antic ambaixador d’Israel a Espanya, a més de ministre de Seguretat Pública i d’Afers Estrangers, no pogué pronunciar una sola paraula a València. Tampoc les seues víctimes, i és que no podem oblidar que les seues responsabilitats ministerials a l’Estat sionista les va exercir en plena segona Intifada.

Amb l’enèsima agressió contra la població palestina, de nou el sionisme valencià s’activa subtilment. Al número 1.283 d’El Temps, corresponent al 13 de gener, dos articles innocents marcaven la línia política de la casa. Per un costat, s’entrevistava Meir Shalev, escriptor progressista israelià, si és que això encara vol dir alguna cosa al llevant. Si bé aquest intel·lectual no s’havia desplaçat de la correcció política a una entrevista prèvia a El Periódico, les seues paraules a El Temps naveguen en l’equiparació entre Hamas i l’estat d’Israel. La justificació està servida. Ataquem Gaza perquè Hamas ataca Israel; és un acte d’autodefensa; la culpa la té Hamas, etc. La solució al conflicte? Dos estats. Jo li preguntaria a l’insigne Shalev si es refereix a l’Israel i a la Palestina de 1948, als de 1967 o als actuals.
La traca final la posa un dels habituals del seguici d’Eliseu Climent, Joan Francesc Mira. Al seu espai d’opinió, inalterable en la darrera plana del setmanari, pontifica com és habitual i reparteix a tort i dret. Evidentment, ell i el sionisme són els únics que queden indemnes. La seua argumentació, després d’un exercici literariopacifista, és molt simple: les solidàries amb Palestina que s’han mobilitzat en les darreres setmanes no ho són per una causa noble i humanitària, com seria acabar amb la massacre. Protesten i es mobilitzen no per Palestina, sinó contra Israel i els EUA. Si els seus sentiments foren sincers, no discriminarien i denunciarien dia sí dia també els milers de morts diaris a l’Àfrica. Així, amb aquesta argumentació de caritat cristiana, l’agressor, Israel, es converteix en la víctima, en la nostra víctima.
Shalev substitueix el poble palestí per Hamas, i reparteix les seues dosis de responsabilitat; Mira treu Israel de l’equació. Bonica fórmula ens ha quedat!


[bar group="860×106"]