[bar group="860×106"]

Els drets del futbol i la configuració dels grans mitjans de comunicació

L’any 1988 el govern de Felipe González atorga una llicència de televisió al grup PRISA, afí al PSOE. Aquesta llicència donava l’exclusivitat a PRISA per a tenir un canal analògic de pagament, en què els continguts esportius fossin un dels principals reclams.

Així, el 1990 naixia Canal Plus, que revaloritzava els drets de retransmissió del futbol, ja que era necessari pagar un abonament per a poder veure els partits més interessants.

Aquesta estratègia arribà al seu zenit el 1995, en què gràcies a l’abonament massiu dels establiments de restauració la cadena assoleix el milió d’abonats. A partir dels anys 90, doncs, anar a veure el futbol al bar es converteix en un hàbit obligat per a centenars de milers de persones.

A partir d’aquell moment, quedà clar que la consolidació de grans grups de comunicació generalistes anava vinculat a la seva capacitat d’obtenir els drets de retransmissió de diversos esdeveniments esportius, els quals atorgaven una consolidació com a marca i també uns ingressos substancials, tot i que posteriorment s’ha vist que el marge de beneficis podia arribar fins i tot a ser negatiu.  
A mitjans anys 90, amb l’aparició de la televisió per satèl·lit, s’obre una batalla per al control dels drets del futbol. A cada cantó de la barricada, el principal grup afí a cadascun dels dos grans partits espanyols: Canal Satélite Digital, vinculat a PRISA, i Via Digital, vinculat a Telefònica. PSOE i PP en el camp televisiu lluitant per un dels elements més preuats en el mercat comunicatiu. Amb el suport quasi explícit del PP, Vía Digital intentà sense èxit fer-se un forat en el mercat televisiu, però sense èxit. Fins i tot, el 1997 Telefónica compra Antena 3 al Grupo Zeta. En aquella època es visqué el primer intent d’explotar les possibilitats comercials d’emetre partits de futbol en dilluns.

La desbocada carrera per fer-se amb el control dels drets futbolístics, i el sotrac viscut per Telefónica en la crisi de les puntcom, van fer que el 2002 les dues plataformes es fusionessin. Aquesta fusió venia a certificar el fracàs de l’aposta de l’entorn del PP per a construir un pol comunicatiu unificat que fes front a PRISA. Per això, aquest partit, aleshores en el govern, imposà unes dures condicions al procés de fusió.

La irrupció de Mediapro
El 1994 es creava a Barcelona la productora Mediapro. Dirigida per Jaume Roures, un antic dirigent de la Lliga Comunista Revolucionaria, la seva activitat es centraria en la comercialització dels drets esportius (futbol, F1, bàsquet…) i la producció de pel·lícules dirigides als sectors progres de la societat. Molts es pregunten com pot ser que una productora creada amb capital social zero s’hagi consolidat en quinze anys com una de les companyies audiovisuals més importants d’Europa. Roures parla de feina ben feta i també de sort. Altres parlen també d’inversors “tapats” -molts assenyalen Johann Cruyff-. O de drets de mediació obtinguts quan Roures o Tatxo Benet -l’altre directiu de la companyia- eren responsables d’esports de TV3.

La marcada tendència progressista de Mediapro, i especialment del seu directiu Jaume Roures, va fer que l’entorn de Zapatero veiés la possibilitat de crear un pol comunicatiu progressista alternatiu a PRISA, molt distanciada de l’entorn dels nous líders del PSOE. Així, el 2005 el govern atorga una nova llicència analògica per a La Sexta, televisió participada per Mediapro. La Sexta farà el seu llançament el 2006, emetent bona part dels partits del Mundial de Futbol com a reclam per a donar-se a conèixer.

PRISA, recull el repte de competència llançat per La Sexta i aconsegueix els drets d’emissió per a Cuatro de l’Eurocopa de futbol de 2008 per una xifra astronòmica. La inversió no és recuperable en publicitat i des de la cadena es considera que les pèrdues cal entendre-les com una inversió en publicitat. El cert és que, tot i ser Espanya qui guanyi aquella Eurocopa, els índexs d’audiència posteriors tornen a ser els mateixos que els d’abans d’aquelles tres setmanes en què Cuatro va batre rècords d’audiència.

El recolzament de Zapatero a Mediapro es va explicitar encara més quan l’any passat va concedir una llicència per a un canal de TDT de pagament al grup de Jaume Roures; naixia Gol TV.  Zapatero afavoria així un grup mediàtic que s’atrevia el 2007 a llançar al carrer el diari Público, en un moment en que El País s’atrevia cada com més obertament a editorialitzar contra el govern del PSOE.

Els nous canals de TDT
Quan el PP va repartir les llicències de TDT, va afavorir de forma molt accentuada els grups mediàtics propers a ell, com Intereconomia o VeoTV. Sense la potència econòmica de PRISA o Mediapro, aquestes cadenes han renunciat ja d’entrada a optar als drets de retransmissions esportives però han articulat un entramat de programes-debat, a imatge i semblança d’allò que Telecinco ha fet amb els programes del cor. Punto y pelota o Veo Marca són, juntament amb les cadenes pròpies dels principals clubs esportius, els referents de l’explotació comercial d’aquestes zones perifèriques del futbol, amb un cost molt baix i un rendiment molt elevat, tant a nivell de marca com a nivell d’audiència.


[bar group="860×106"]