Sóc jove i, per tant, L’ACCENT és un dels pocs projectes populars impulsats des de l’esquerra independentista que he vist caminar des dels seus primers dies. I en els seus inicis, com ara, les crítiques eren molt dures. L’esperit autocrític (i sovint d’auto flagel·lació) que patim els i les catalanes m’ha embrancat sovint en airades discussions en defensa i en contra de L’ACCENT. Sempre des del convenciment que un projecte comunicatiu com aquest és necessari. I possible.
He carregat contra L’ACCENT i la seva política informativa, i he acusat els seus redactors i redactores de crear un producte d’autoconsum, sense prou capacitat per complir la funció d’altaveu dels moviments populars dels Països Catalans. He escopit contra determinats “vicis” del periòdic popular que vol ser L’ACCENT, i he envestit amb duresa contra alguns criteris periodístics utilitzats a vegades pels membres del rotatiu.
Així, com a militant i membre del gremi periodístic (un entorn, per cert, molt abocat a vomitar opinions “sobre el que sigui”) no he dubtat ni un moment a mofar-me d’alguns titulars i portades del periòdic, remarcant els errors propis d’un producte amateur o les obsessions inherents a tot activista revolucionari que pretén difondre les seves idees.
No és menys cert, però, que en altres ocasions he defensat aquest projecte a tot arreu i com si fos el meu fill, apel·lant a la seva coherència i bona voluntat, així com a les millores substancials que jo, des del meu pedestal de crític universal, he pogut (o volgut) valorar. A més, L’ACCENT ha suscitat sempre en mi una profunda esperança de poder gaudir algun dia d’un vertader òrgan de difusió per a les lluites i reivindicacions que dia rere dia recorren el nostre territori.
Les comparacions són odioses, però el cert és que he arribat a comparar L’ACCENT amb els mil i un projectes comunicatius que desperten la meva simpatia. I, tot i així, segueixo percebent en L’ACCENT la major proximitat a la justa dosi de coherència política i de capacitat revolucionària que cerca tenir aquest periòdic, per mi encertadament, amb l’objectiu d’aconseguir ser allò que vol ser: un projecte diferent, popular i alhora militant, atent a totes les injustícies que es cometen, i al servei dels moviments socials dels Països Catalans. Un projecte sense embuts i sense vergonya, tant ansiós de plasmar els conflictes del nostre país, com també valent per plantejar-ne les possibles sortides.
I també com a valor afegit, el fet de ser una eina que es nodreix i nodreix a l’esquerra independentista i als moviments populars. L’ACCENT, crec des del meu pedestal de crític universal, creix en quantitat i qualitat al mateix ritme que ho fem nosaltres. Un periòdic, per tant, que ens necessita, i que necessitem (L’ACCENT no és res sense nosaltres, i nosaltres podem ser molts més amb L’ACCENT). Una eina, per tant, que hem de saber aprofitar, difonent-la als nostres barris, embustiant-la casa per casa, distribuint-la en mà al carrer o fomentant punts estratègics de distribució.
És per tot això, que em fa vergonya confessar-ho: ara, als meus 25 anys de vida, he fet el pas de subscriure’m a L’ACCENT. Trist que no ho hagi fet abans i un bon consell per a qualsevol. Especialment, per aquells i aquelles que us hagueu interessat per aquest text fins a la darrera línia i encara no hi estigueu subscrites. (Continua a la pàgina 5, a baix).
* Xavier Gispert és periodista i militant de l’esquerra independentista