Félix de Azúa
La calanya dels anomenats “intel·lectuals” no és de fiar en general. Treballen per algú i no ho diuen. I la pregunta “per què no ho diuen?” s’imposa a qualsevol persona raonable (que sol ser el contrari d’un intel·lectual). Félix de Azúa tampoc no ho deia fins que va donar suport explícit a Ciutadans. Això el situa en el camp d’aquells que reediten el franquisme de sempre amb la pretensió que ho fan des del progressisme.
“No, jo no vaig anar a la manifestació” encapçala amb orgull el seu article d’El Periódico de Catalunya de l’endemà de l’esdeveniment. Això no li impedeix de dir que “tenia un tuf dretà innegable”. Com es pot veure, de Azúa no necessita informacions empíriques per fer afirmacions sobre la realitat, les dedueix transcendentalment. I no només és capaç de sentir-ne el tuf des de casa sinó que a més ho capta d’una manera tant distinta que el tuf és “innegable”. El seu menyspreu per la realitat no té limits i li permet afirmar que a Catalunya “està prohibit utilitzar el castellà. Està prohibit d’una manera legal. No està permès parlar castellà als patis dels colegis” (http://www.lavozlibre.com/noticias). Jo en canvi tinc el vici de mirar la camisa abans de dir-ne el color, i puc assegurar que en una recerca al Google dels articles d’Azúa no en trobareu ni un de sol que aboni la pretensió que aquest obsès patològic d’Espanya i la seva llengua i cultura sigui d’esquerres. Així, el 4 de maig, en un comiat pretenciós de la seva columna -aquest tipus de genteta sempre amaga un gran ego- insulta Chávez per després afirmar que “amb caps de Govern adults com Suárez, González o Aznar, els adversaris no eren enemics”. Uns referents molt esquerrans, sí senyor! I el 4 d’octubre del 2008 es va produir el miracle: va llegir un llibre en català! I li va agradar! Era ‘La dictadura de la incompetència‘ de Xavier Roig, pamflet neoliberal ja comentat a les pàgines de L’ACCENT, tot un referent del pensament d’esquerres.
Aquest fals esquerranisme, Azúa el comparteix amb Fernando Savater i Francisco Caja, conreadors del mite del lliurepensador en lluita contra el feixisme (català o basc, mai espanyol). També hi comparteix un grau tal d’alienació mental que li permet sostenir sense enrogir que “en realitat hi ha un sol partit per què absolutament tots, menys el PP -per què el PP no existeix pràcticament- són nacionalistes i independentistes. Ho dissimulen, diuen que són sobiranistes, que són catalanistes, pero en realitat són independentistes”. Encara més: “tots els mitjans de comunicació de la Generalitat i bona part dels privats són independentistes, àdhuc els que fan veure que no, com La Vanguardia, també ho són”. Com Savater i Caja, de Azúa aspira al martiri de tal manera que quan Oriol Malló va publicar “Falangistes taxidermistes” a l’Avui del 30 de juny del 2005 va córrer a sentir-se amenaçat de mort. L’ànsia de martiri va fer que un home de lletres com ell no pogués (o no volgués) entendre les figures retòriques de Malló, i va presentar querella juntament amb Albert Boadella i Arcadi Espada, companys polítics d’Azúa i professionals (molt ben pagats, per cert) de l’espanyolisme… o del que sigui per tal d’anorrear la repugnant i “aldeana” (com els agrada dir) llengua catalana, car també els catalans del nord van haver de tastar la seva demagògia. El seu article del 26 d’agost del 2009 sostenia que “els paguem colegis, càtedres, universitats, ràdios, i un corresponsal de TV3 que ofereix fascinants notícies sobre Ceret”. I per què no els ho hauríem de pagar si als espanyols els paguem tot això i més amb l’aplaudiment d’Azúa, Boadella, Espada, Caja i Savater?
