[bar group="860×106"]

Genovés: La vigència d’un quadre

genoves1La gent és al carrer. Allò podria ser una concentració o l’inici d’una manifestació, però tot fa pensar que l’acció de protesta acabarà ben aviat: dos agents de la policia uniformats, acompanyats d’altres dos d’incògnit, s’emporten un jove. Algunes persones els miren, potser pensant en el que espera l’arrestat a la comissaria. Sembla que la dictadura ha aconseguit avortar aquest conat de revolta, aquesta alteració de l’ordre que ella mateixa ha imposat; en vindran més, però. Mentrestant, el gris de la indumentària dels policies s’escampa pertot.

L’escena descrita és la que mostra el quadre de Joan Genovés (València, 1930) Al carrer, obra que pertany a l’Ajuntament de València i que fins al 18 de novembre estarà exposada al Museu de la Ciutat junt a altres 15 creacions de diversos membres d’aquella generació que entre els anys 60 i 80 del segle passat va renovar el panorama artístic del País Valencià, en molts casos fent convergir la innovació estètica amb el compromís polític. El consistori acaba de nomenar Genovés fill predilecte de la ciutat i ha aprofitat l’avinentesa per a organitzar una exposició amb obres que pertanyen al fons municipal i que serveixen per a contextualitzar el treball de l’homenatjat.

Al costat del llenç de Genovés trobem pintures amb una càrrega política explícita, com ara Barricades que s’aixecaren al voltant del quarter de la Muntanya de Madrid durant l’assalt de juliol del 36, de l’Equip Realitat, o Açò no s’escapa, de l’Equip Crònica (on dos grisos detenen un manifestant ple de colors), fruit ambdues de sengles experiències de treball col•lectiu. També hi tenen cabuda representants del nou realisme com Artur Heras, Rafael Armengol o Manuel Boix (aquest últim amb el seu Paisatge dels Països Catalans, títol original que no apareix a l’exposició), una figura impossible de José María Yturralde o un paisatge de Joaquim Michavila, entre d’altres. En conjunt, les 16 obres exposades permeten fer-se una idea de conjunt d’aquella renovació pictòrica que començà al País Valencià a les darreries del franquisme i que en bona part no fou aliena al moment històric en què es va produir.

Porres d’ahir, porres d’avui

genoves2El reconeixement institucional de Genovés no deixa de tenir un caràcter irònic que l’escriptor Martí Domínguez no es va estar d’assenyalar en un article publicat en El País el passat 10 d’octubre -titulat La porra-: un ajuntament del PP ret homenatge a un pintor d’esquerres, qui en moltes de les seues obres ha mostrat manifestacions i la posterior repressió de les forces policíaques, a la mateixa ciutat on uns mesos abans la policia -dirigida també pel PP- va reprimir amb extraordinària violència la protesta dels estudiants de l’Institut Lluís Vives, que denunciaven les retallades que patia el seu centre; o quan encara estan ben presents les imatges de les brutals carregues del mateix cos de seguretat als carrers de Madrid el passat 25 de setembre.

Potser l’explicació d’aquesta aparent contradicció la trobem en el títol original de l’exposició Genovés i la seua generació en la col·lecció de l’Ajuntament: sembla ser que el consistori volia que aquesta es diguera Genovés i el seu temps, com si l’obra del pintor fóra una cosa del passat, però ell mateix va rebutjar aquesta proposta assegurant que el seu temps és el present. No debades, l’artista valencià assegura que darrerament només pinta manifestacions fet que, atesa l’actual conjuntura sociopolítica que vivim, serveix per reivindicar no només l’actualitat de la seua obra, sinó la vigència d’aquell quadre que va pintar en 1975, any de la mort de Francisco Franco i de l’inici d’aquella maniobra d’amnèsia col·lectiva coneguda com a Transició que encara avui patim.


[bar group="860×106"]