Itàlia, a l’abisme de la Troika

Pier Luigi Bersani i la coalició del centre-esquerra resultaren les vencedores de les darreres eleccions legislatives italianes celebrades el 24 i 25 de febrer, emperò la insuficient majoria al Senat comportarà una important inestabilitat a l’executiu que escullin les cambres durant aquest mes de març. Si bé la darrera llei electoral italiana, coneguda amb el malnom “porcellum”, concedeix a la coalició o partit que guanya per majoria relativa un “reforç” en el nombre de representants consistent en obtenir majoria absoluta a la circumscripció.

La República d’Itàlia posseïx un sistema bicameral, però les circumscripcions són diferents ja que mentre per la Camera és el conjunt de l’Estat (residents a l’estranger, Vall d’Aosta i el Tirol del Sud a banda), pel Senato s’empra una mena de circumscripció regional que agrupa diferents províncies. A més a més es requereix del suport majoritari d’ambdues cambres legislatives per formar govern, aprovar les lleis i els pressupostos.

L’aritmètica electoral una altra vegada ha volgut que Bersani no tingui prou suports al Senato i haurà de posar a prova la seva habilitat negociadora si vol evitar una majoria adversa en aquesta cambra que li tombi el govern com ja els succeí a l’any 2008.

En resum han estat unes eleccions sense massa expectació, perquè a la desafecció estructural dels italians vers els seus representants polítics s’afegeix la invisibilitat d’alternatives al dictat de la troika que es repeteix elecció darrera elecció per arreu del d’Europa en especial entre els països mediterranis. Com més va més la participació electoral ha decaigut un 5% i vora de 2’5 milions d’italians respecte l’anterior convocatòria no han anat a llurs col·legis electorals.

L’agredolça victòria de Bersani

Les cares llargues es deixaren veure a la seu del Partito Democratico durant el vespre i nit del dia 25, malgrat la seva coalició havia resultat vencedora i per tant tenia majoria a la Camera es veien forçats a dependre de suports externs, cosa bastant impensable mesos enrere quan les enquestes els auguraven una plàcida majoria absoluta. Aquesta vegada el PD havia apostat per ampliar la coalició, cosa que hauria aconseguit si després de comprometre’s a escollir el candidat per primàries i arrossegar Sinistra Ecologia e Libertà, també hagués mantingut el suport d’Italia dei Valori. Tanmateix els punts de mínims proposats per aquests darrers, Rifondazione Comunista i altres partits no foren acceptats i decidiren concórrer pel seu compte (amb escassa sort tot sigui dit).

Bersani sortí reforçat com a candidat després de vèncer a les primàries l’alcalde de Florència Matteo Renzi i el president de l’Apúlia Nichi Vendola i en una clara aposta d’acostar-se als moviments socials anomenaren la coalició Italia Bene Comune. En aquest sentit es bastant probable que això hagi ajudat a l’apoderament per part del SEL de l’espai electoral de l’extinta Sinistra-Arcobaleno (coalició a l’esquerra del PD de les eleccions del 2008) incorporant alguns votants a la coalició, però fins i tot la formació ecosocialista s’ha quedat a mig milió de vots dels que va aconseguir IdV en les anteriors eleccions.

Comptat i debatut una estratègia electoral d’escassa volada sobretot pels resultats recollits pel PD que ha perdut gairebé 3,5 milions de vots i més de set punts percentuals. Han revalidat victòria a les seves places fortes de l’Emília-Romanya, la Toscana, les Marques i l’Úmbria (l’anomenat Quadrilatero Rosso) i aquesta vegada s’ha imposat lleugerament al Lazio o el Piemont, fet que els ha concedit les majories a les dues cambres, per bé que insuficients perquè no han estat capaços de furgar vots a la dreta en altres regions.

Berlusconi i la Lega estavellats i Monti defenestrat

El retorn de Berlusconi al capdavant de la coalició conservadora només ha servit per afegir una mica d’incertesa i força polèmica als comicis, ateses les seva eixelebrada retòrica i ignominioses propostes. Il Cavaliere ha fet bandera de voler desallotjar Monti del Palazzo Chigi, tot esperonant la seves bases socials per a la mobilització electoral. Ajudats per la llei “porcellum”, que en el seu dia vetllaren per fer-se-la a mida, han impedit que el centre-esquerra gaudís de còmodes majories a les dues cambres, gràcies a la victòria assolida a regions molt poblades com Llombardia, el Vèneto, la Campània, l’Apúlia o Sicília.

Tot i això l’ensulsiada electoral dels principals partits d’aquesta coalició respecte les eleccions del 2008 és evident, car il Popolo della Libertà (PdL) es deixa més de 6 milions de vots i baixa del 37,3 al 21,5% i la Lega Nord perd 1,7 milions de votants i passa del 8,3 al 4%. Resultats que tampoc es distancien gaire dels obtinguts per la coalició Italia Bene Comune.

Per la seva banda la coalició de suport a l’actual primer ministre Mario Monti ha rebut una bona plantofada, atès l’insuls suport electoral rebut. El principal paladí de la Unió Europea i els mercats financers no ha arribat ni tan sols al 10% dels vots, malgrat sí que ha obtingut una minsa representació electoral. Tot fa pensar que l’excomissari europeu (qui no es presentava perquè ja és senador vitalici) passarà una bona temporada a l’ombra, perquè cap altra coalició vol fer-se seva l’Agenda Monti.

El còmic murri

Aleshores si les coalicions de centre-esquerra i dreta han perdut un munt de vots i la participació tan sols ha baixat 5 punts, a on han anat a parar els milions d’electors restants? La resposta cal trobar-la en l’emergència del Movimento 5 Stelle impulsat pel còmic italià Beppe Grillo, que tot i que no es presentava, el seu polifacètic discurs ha aconseguit seduir una quarta part de l’electorat, concretament 8’6 milions de persones, esdevenint el partit polític més votat i amb un suport força regular a tot el territori, però més accentuat a les regions més d’esquerres i sobretot Sicília.

Grillo i els seus tenen doncs la clau de la governança italiana, perquè els seus senadors seran vitals per qualsevol qui aspiri a tenir majoria al Senato. Tanmateix ja han refusat qualsevol acord de govern i que en tot cas decidiran llei per llei sense especificar gaire quins seran els mecanismes o criteris per decidir en cada cas. En qualsevol cas el M5S és una fórmula d’èxit que per les dimensions que assoleixen els seus resultats electorals no té precedents als països occidentals.

Un règim a la deriva

Gairebé 20 anys després del cas Tagentopoli, que ensorrà el sistema de partits sorgit després de la Segona Guerra Mundial a Itàlia, sembla que altra vegada el país transalpí es troba a la vora de l’abisme. Els resultats de les eleccions són demolidors en aquest sentit, perquè si al 2008 més de 30 milions d’italians feien confiança als principals partits polítics, en aquestes darreres eleccions poc més de 21 milions han tornat a fer-ho. Pel camí s’han quedat més de nou milions d’italians que o bé han preferit quedar-se a casa o votar “allà on fa més mal” és a dir Beppe Grillo.

Colpida per la crisi del deute, marcida per una corrupció sistèmica i afligida per tots els mals endèmics de qualsevol economia sudeuropea, l’agenda pública a Itàlia no divergeix gaire de la grega, portuguesa o espanyola. Retallades a la despesa social, privatitzacions d’empreses i patrimoni públic, rebaixes salarials, reformes de les relacions laborals i del sistema de pensions… durant dos anys els principals partits polítics italians han impulsat aquestes mesures d’austeritat des dels municipis o regions, però també amb el suport tàcit al govern truffa de Mario Monti.

Efectivament l’emissari de l’Europa més capitalista ha desenvolupat la seva obra de govern sostingut pels vots de tres grans partits (PD, PdL i UdC), cosa que molts electors no han volgut perdonar atesa la impopularitat de l’anterior govern. A més a més durant la campanya electoral s’ha percebut des d’una manca de credibilitat dels líders de les grans coalicions fins a una submissió explícita a la governament europeu. Això ha desembocat que en aquestes eleccions no només el partit governant hagi resultat severament perjudicat, com havia succeït a Grècia, Espanya, Irlanda, França o Portugal, sinó que el complet sistema de partits s’hagi vist afectat. Potser això farà repensar dues i tres vegades la direcció del PD sobre la ventura de concórrer en unes segones eleccions, no fos cas que encara en sortissin més escaldats.

El govern a l’ombra de la troika

Pendent de tot plegat roman l’oligarquia europea desitjosa d’un govern més estable i fort que l’anterior i que executi totes aquelles reformes dictaminades des de Brussel·les. Malgrat que Mario Monti pogués semblar la principal aposta dels mercats financers per a aquestes eleccions, val a dir que ni els màxims dirigents de la Unió Europea confiaven en les possibilitats del seu ex col·lega. La seva candidatura només s’entén des la lògica d’una coalició frontissa que sobretot pogués esgarrapar vots als díscols de Berlusconi i la Lega. Certament pel comandament europeu la dreta italiana s’havia convertit en un element desestabilitzador pels seus constants desafiaments verbals.

En realitat la coalició de centre-esquerra Italia Bene Comune és la que està cridada a capitanejar el vaixell de les grans reformes, tot i que caldrà que el PD aconsegueixi formar govern amb prou suports per tal d’esdevenir l’executor ideal de la troika europea. Una missió gens senzilla, perquè d’una banda haurà de negociar el suport d’alguns senadors o bé d’Scelta Civica de Mario Monti o bé del Movimento 5 Stelle de Beppe Grillo i de l’altra haurà de vetllar per la cohesió del grup parlamentari amb l’altre soci de coalició, el SEL de Nichi Vendola, que ja ha avisat que no pensa empassar-se tota mena de gripaus i fins i tot evitar les friccions internes en el si del PD en un país massa donat a les escissions. Tot amb tot aquest és l’únic gran partit disposat a obrir el meló en moltes de les reformes que necessita el capitalisme europeu, per tant algun cop de mà de Brussel·les li caurà.

Tanmateix, que pot oferir Bersani que no hagin fet anteriorment altres governants socialdemòcrates com Papandreu, Socrates o Zapatero? En efecte entre poc i res, més enllà de seguir l’estela d’Hollande i aplicar les retallades pressupostàries més severes de la història del país. Si l’esquerra europea és morta des dels anys setanta, a Itàlia on el principal partit d’esquerres és l’hereu del PCI, els seus dirigents només havien optat fins ara a fer la viu-viu des dels escons de l’oposició. Mancats de proposta política, desorientats pel que fa a l’economia, a contrapeu amb les qüestions socials… Bersani i la resta de dirigents del PD reclamen a qualsevol preu el poder sobre Itàlia per tal de recuperar el protagonisme perdut d’ençà de la reconversió del PCI. Pel comandament europeu aquesta generació d’encorbatats postcomunistes encarnen algunes de les virtuts característiques de la troika: el dogmatisme i l’ortodòxia, les mateixes que durant els calents anys setanta italians els portaren a enfrontar-se des del Partit a tota mena de moviments com l’Autonomia Operaria o els Indiani Metropolitani.

Què pensa el moviment a Itàlia de Beppe Grillo?

El MoVimento 5 Stelle lluny de deixar indiferents els activistes italians (tal com succeïx amb la resta d’afer de la política del règim) ha generat més controvèrsia de l’esperada. Per bé que fins aleshores havia estat titllat de populista, de ventafocs, d’arribista i fins i tot de còmplice dels neonazis de CasaPound; a mesura que s’acostaven les eleccions les expectatives d’assolir uns grans resultats han atiat el debat entre els cercles activistes sobre la conveniència de votar-los. Des d’incondicionals del M5S com Dario Fo o Franca Rame a figures cabdals de l’autonomia italiana com Franco Berardi “Bifo” han manifestat el seu vot a la candidatura promoguda per Beppe Grillo, encara que sigui com assegura aquest darrer per acabar d’ensorrar més el sistema.

Una anàlisi punyent d’aquest fenomen que ha donat el salt de la sàtira teatral a la política parlamentària ens el brinden els Wu Ming. Pel grup d’escriptors bolonyesos el M5S d’una banda s’ha aprofitat de la fallida del règim polític italià i de l’altra s’ha apoderat dels principals reclams que havien efectuat els moviments socials durant la darrera dècada com la renda bàsica o els béns comuns. Situats fora i contra la partitocràcia han arrossegat contingents enormes de persones als seus mítings i també a les urnes, però ho farien mitjançant un discurs perillós car elimina qualsevol perspectiva de lluita social al només identificar una “casta” de polítics als quals el “poble” ha de fer tocar el dos, i que alhora no són temps de polítiques de dretes o d’esquerres, sinó que només calen polítiques justes i honestes. Abandonar la perspectiva política i endinsar-se en el terreny de la moral els serviria a Grillo i companyia per amagar una jugada electoral que no fa més que contenir dins d’un paraigua d’arrauxament la necessària mobilització social.