La Batalla de París

La Batalla de París

algèria

A partir del final de la Primera Guerra Mundial, un seguit d’esdeveniments van capgirar el fenomen colonial. El suport que la recent creada Organització de les Nacions Unides (ONU) donava als processos de descolonització, juntament amb la proclamació del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos per part del president dels EUA Wilson, la Revolució d’Octubre a Rússia o el desmembrament de l’Imperi Otomà, provocaren un desvetllament del sentiment nacional dels països colonitzats. En el cas d’Algèria, aquest despertar fou primer modest, reafimant-se però en la idea independentista durant el període d’entreguerres degut a la distància que hi havia entre el projecte assimilacionista que propugnava el Front Popular francès i la repressió contra el moviment nacionalista algerià.

Un exemple de la radicalització del conflicte entre metròpoli i colònia es visqué el 8 de maig de 1945, quan les manifestacions que commemoraven l’armistici de la Segona Guerra Mundial foren reprimides per la policia i els manifestants respongueren amb una revolta que provocà un centenar de civils europeus morts. La resposta de les autoritats franceses no es feu esperar i dugueren a terme una resposta militar de gran envergadura que provocà la mort de desenes de milers d’algerians.

Si el 8 de maig de 1945 marcà un abans i un després en les relacions entre Algèria i França, la data que s’assumeix com la de l’inici de la guerra d’independència és l’1 de novembre de 1954, quan un seguit d’accions armades i les primeres crides del Front d’Alliberament Nacional (FLN) i de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ALN) assentaren les bases del conflicte i de la seva resolució. Prenent com a model les lluites endegades a Indoxina, Marroc o Tunísia, totes tres colònies sota domini francès, els algerians s’organitzaren seguint el model de front ampli on l’organització armada se situava en una posició d’autoritat.

batalla parís

Tot i que la major part de la guerra es desenvolupà en territori algerià, els algerians que vivien a la metròpoli no se’n desentengueren, i participaren també de l’estratègia del FNL, realitzant manifestacions i vagues en demanda d’independència que acabaven sempre amb la intervenció de la policia. De fet, la repressió a la pròpia metròpoli arribà fins l’extrem de decretar tocs de queda racista contra els algerians. Per tal de respondre a aquesta mesura, la immigració algeriana convocà una manifestació explícitament pacífica el 17 d’octubre de 1961. El procés negociador entre França i el FNL acabava d’arrencar i calia seguir denunciant la repressió provant alhora de situar l’opinió pública francesa més a prop dels seus interessos. Ara bé, el resultat no fou l’esperat. París despertà absolutament presa per la policia i, malgrat l’actitud pacífica dels manifestants, la policia sota comandament del prefecte Maurice Papon, carregà amb contundència, deixant un balanç d’uns dos-cents morts i 10.000 detinguts. Malgrat la gravetat dels fets, el govern no considerà oportú crear una comissió investigadora i, de fet, aquesta Massacre del 17 d’octubre, nom amb què també es coneix aquest sagnant episodi, no començà a ser reconeguda com a tal fins mitjans dels anys vuitanta, quan nous treballs d’investigació se sumaren a la censurada La Bataille de Paris (1961) de l’historiador Jean-Luc Einaudi.