[bar group="860×106"]

La festa s’ha acabat

El ministre espanyol de l’obra pública, José Blanco, va manifestar fa uns dies que l’estat hauria de frenar en la construcció de noves infrastructures, que l’AVE era insostenible perquè un sol quilòmetre costava en manteniment més de 100.000 euros anuals, que la gent s’havia acostumat a viatjar per autovia sense pagar -i aquí als catalans i catalanes se’ns va posar cara de no entendre res- i que s’havia de replantejar el model de desenvolupament.

Que això ho digui un dels principals dirigents d’una força que ha participat del consens de l’orgia urbanitzadora i especulativa en què s’ha basat el desenvolupament del capitalisme espanyol en els darrers lustres indica fins a quin punt té barra la casta política que administra l’estat. Però sentir Blanco dir que potser sí que a partir d’ara abans de fer una infraestructura caldrà fer un estudi de viabilitat econòmica ens indica fins a quin punt el cinisme i la mentida envolten la cosa pública.

Anys i panys de propaganda sobre el fet que les infraestructures es decideixen per criteris tècnics, que és el mercat qui regula el desenvolupament, que treballar per la dinamització econòmica és treballar per al benestar de la gent, i ara tot just se’ns presenta el desgavell de no haver planificat racionalment la despesa, precisament perquè la construcció d’aquestes infraestructures ha suposat a les grans fortunes, bancs, constructores i partits polítics poder assaltar i saquejar la hisenda pública creada, especialment, a partir dels impostos pagats per les classes populars.

Tal i com l’esquerra independentista ha anat dient en totes i cadascuna de les batalles pel territori en què ha participat -i que no són precisament poques-, aquestes declaracions certifiquen que la planificació d’infraestructures té un caràcter eminentment ideològic. I aquest caràcter ideològic és manifesta tant en la vessant nacional com social.

Les infraestructures han estat el pal de paller de la vertebració de l’estat -i per tant de la corresponent desvertebració de les nacions que aquest estat subjuga-. Una vertebració radial, centralista, acompanyada d’una obcecació malaltissa per evitar l’articulació de l’arc mediterrani, precisament l’indret on s’estén la nació catalana. Avui en dia ja poca gent informada s’estranya si sent afirmar que s’han utilitzat les infraestructures per a generar espanyolisme.

Però la concepció ideològica de les infraestructures també té un marcat caràcter classista. La falsa identificació entre benefici privat i benestar públic, la concepció de l’estat com un instrument al servei dels grans empresaris -sota l’acrònim d’economia productiva- i la ideologia individualista han marcat de forma determinant les inversions públiques. Fa uns mesos, L’ACCENT publicava una dada que confirma aquesta teoria. Els Països Catalans tenen tres vegades menys quilòmetres proporcionals de xarxa ferroviària que Alemanya o Suïssa, mentre que l’estat espanyol ha estat el país d’Europa amb unes inversions en ferrocarrils més elevades. Inversions que anaven directament a sufragar l’AVE que abocava Barcelona i València a la centralització de Madrid. Una infraestructura al servei de les grans empreses i d’unes classes socials determinades que ha provocat la infrainversió en infraestructures d’ús massiu com els trens regionals i de rodalies.

I qui ha pagat la factura de la festa? Doncs el contribuent -que com ja s’ha constatat són majoritàriament les classes populars-, però sobretot el contribuent dels Països Catalans. Més enllà d’algunes lectures simplistes, des de l’esquerra independentista hem d’afirmar que l’espoli econòmic salvatge que pateixen els Països Catalans és el saqueig constant d’impostos pagats per les classes populars catalanes per a sufragar l’economia especulativa i el clientelisme polític a altre indrets de l’estat a major benefici de les diverses burgesies de l’estat. I alhora cal començar a fer balanç i difondre tots aquells casos en què les postures del moviment independentista van ser primer ridiculitzades, posteriorment atacades i finalment es demostraren encertades. Tant quan vam dir que els estatuts eren una via morta com quan vam dir que la inversió en macroinfraestructures, especialment l’AVE, era un model insostenible que no aportava cap benefici a les classes populars que en suportaven el cost econòmic i ambiental.


[bar group="860×106"]