La pau social
Cal amagar sigui com sigui quines són les causes reals de la crisi i els mitjans han trobat l’home: Zapatero. És ideal per la seva inconsistència. L’Avui diu, per boca d’Alfred Bosch que: “Si fóssim sobirans, és molt probable que Zapatero no fos el nostre president.(…) Segurament en tindríem un altre, el qual per inepte que fos en política econòmica, mai no podria igualar la frivolitat manifesta de l’amic d’Obama” (7 de febrer). I aquest altre seria menys inepte que Zapatero pel fet de ser català. Però això no és gens segur.
La visió d’una Generalitat de Catalunya constituïda en estat (aquesta és la visió d’en Bosch) sortejant una violenta crisi financera internacional sota el comandament de Joan Clos, per esmentar tant sols el més granat de la collita principatina, espaordeix. Però en què consisteix la inèpcia de Zapatero? Diu Bosch que un govern intel·ligent “retallaria els impostos, permetent que fossin les empreses les que respiressin i tibessin la remuntada”. I no és que en Bosch sigui un outsider. A la mateixa plana Vicent Sanchis opina que cal “reduir i flexibilitzar les indemnitzacions”. En aquest cas reduir vol dir flexibilitzar, però a en Sanchis reduir li semblava poc i va voler reforçar la idea: “cal donar més facilitats als empresaris, formar els treballadors”. Seria molt més raonable donar facilitats als treballadors i formar els empresaris. Però per algun motiu estrany Sanchis hi té una fal·lera amb l’empresariat: “només ells creen ocupació real”. El sentit de tot plegat el trobem a l’editorial que completa la plana: cal “fer els canvis necessaris- al consell de ministres, al mercat laboral i als pressupostos de l’Estat”.
Zapatero amenaça els treballadors amb una dosi extra de precarietat i l’Avui empeny perquè no es quedi curt. I no empeny sol. Hi ha d’altres que fan més por que l’Avui: es veu que “la premsa més influent i els organismes econòmics internacionals el van rebre des del primer moment com el millor exemple del que no ha de ser ni fer un governant per lluitar contra la gravetat de la crisi” (Montse Oliva, Avui, 7 de febrer). Zapatero és una mena de Robin Hood que roba als rics per donar als pobres. En Jordi Barbeta, a La Vanguardia del mateix dia, enlloc de rics i pobres hi posa els mercats i la gent. Segons ell Zapatero està fent un esforç agònic per “tornar la tranquil·litat a la gent i sobretot als mercats”. Aquest “sobretot” és un gest de gran sinceritat. Els mercats ataquen, i fort. El director del mateix diari barceloní, José Antich, diu que “Zapatero haurà d’escollir immediatament entre encetar una dolorosa cirurgia o la pau social”. És a dir, cal que els rics/mercats tinguin la seva desitjada “cirurgia” i que els treballadors no pertorbin “la pau social”. Justament els que s’encarreguen de mantenir la pau social entre els treballadors, Cándido Méndez (UGT) i Ignacio Fernández Toxo (CCOO), han promogut amb altres sectors un “manifest dels 700” del qual ens parla José Luis Zaragoza al Levante de València. Llegir la premsa és una tasca dura. Quan hom se sotmet a una dosi tan dura d’amenaces mediàtiques, pot arribar a patir una síndrome estranya que es caracteritza per moments d’intens alleujament, àdhuc plaer, llegint coses com: “els treballadors no han ocasionat la crisi”, que cal “millorar el treball precari, mal pagat i poc qualificat”, etc. Així es construeix la pau social.
