Mas ha anunciat un govern “Business friendly”.
Durant les setmanes anteriors a les eleccions, Artur Mas havia repetit fins a la sacietat que si les guanyava faria un “govern dels millors”. Darrere un argumentari que molts analistes van considerar com a original i trencador en política catalana s’hi amagava la mateixa tàctica que Sarkozy ja va utilitzar a França per fer-se amb el poder i desorientar per complet el progressisme d’aquell país.
Convergència ha estat sempre un partit liberal però que mai ha fet bandera d’aquesta ideologia. Sempre ha volgut presentar les seves propostes com un programa lògic derivat del seu amor al país i de la seva capacitat d’eficiència gestora.
Aquesta actitud enllaça perfectament amb el concepte desideologitzador del “govern dels millors”. De fet, l’enfocament de campanya de CiU ja va anar en la direcció d’evitar el debat ideològic amb les formacions del tripartit, basant el gruix del discurs en la crítica a la gestió sobre criteris “objectius” d’eficiència.
L’altre gran novetat que va suposar l’aparició del govern Sarkozy a França fou que es marcà com a objectiu explícit “enterrar el maig del 68”. Aquesta apel·lació a combatre alguns dels valors progressistes sorgits dels canvis socials dels anys 60 també ha tingut ressò entre les files de CiU. L’exemple més clar el va protagonitzar l’actual consellera d’ensenyament Irene Rigau quan, després de pactar amb el PSC la Llei d’Educació de Catalunya, va afirmar que “s’ha desallotjat el maig del 68 de les escoles”. Que aquesta estratègia era rendible ho demostra que CiU va centrar els atacs contra el tripartit especialment en ICV, formació amb la qual no es disputa pràcticament cap franja d’electors.
El darrer gest de Mas emulant Sarkozy ha estat el fitxatge d’un militant del PSC per dirigir la de cultura. Ferran Mascarell s’ha convertit en el Bernard Kouchner del Principat. De l’esquerra comunista a un govern de centre-dreta amparant-se en la liquiditat de les ideologies. Amb aquesta jugada Mas aconsegueix infligir un cop moral molt dur a un PSC en les hores més baixes i alhora estalviar-se el desgast d’haver d’afrontar amb un dels seus el que probablement sigui el sector social més anticonvergent. Interposant algú amb molt bona premsa en el sector cultural intentarà evitar obrir un front de desgast.
Un govern d’ESADE
Tot aquest embolcall ideològic s’ha plasmat a la pràctica en un govern on el pes de les persones vinculades o formades a l’escola de negocis ESADE és molt alt. Deixant de banda Mas-Colell, guru del liberalisme català però vinculat a altres institucions universitàries, diversos són els consellers, secretaris generals i directors generals formats a ESADE, alguns dels quals hi exercien la docència fins fa pocs dies.
ESADE és al Principat un símbol de l’elitisme i del triomf social. És l’escola de negocis que afegeix un prestigi suplementari a qualsevol currículum. I alhora és una escola des d’on s’imparteix doctrina liberal pura i dura. A diferència d’altres institucions econòmiques, a ESADE no existeix un grup de docents que plantegin una visió econòmica marxista o mínimament crítica amb el pensament dominant.
El pas per ESADE de molts dels alts càrrecs de la Generalitat no és quelcom conjuntural, sinó que es tracta en la majoria de casos de formació sobre gestió pública. Això significa que les directrius de gestió estaran fortament influenciades per la doctrina econòmica que s’imparteix a les aules d’ESADE, basades en la gestió empresarial de l’administració i la superioritat de la gestió privada damunt de la gestió pública.
El pes d’Unió
El soci menor de la coalició, el poder del qual mai ha estat provat a les urnes, ha aconseguit imposar part de la seva agenda política. Si fa un any CiU estava immersa en un espiral sobiranista, a mesura que s’apropaven les eleccions va operar un canvi d’estratègia basat en el discurs de les majories socials. Per CiU, la independència només aglutinava el 40% de la societat, mentre que seguir el discurs de la reivindicació autonomista aglutinava el 70%, ja que bona part dels independentistes també acceptarien la via autonomista. Aquesta premissa es va veure avalada pels resultats electorals, ja que la coalició va aconseguir mantenir el votant sobiranista i alhora va fer forat en molts feus del PSC. L’estratègia d’Unió en la configuració del govern ha estat la d’assegurar-se que no es farà un retorn al discurs sobiranista des del govern. I per aconseguir-ho, Duran i Lleida col·locà com a aposta personal l’advocada de l’estat que recorregué les consultes independentistes, Pilar Fernández Bozal, de consellera de Justícia. A banda d’aquest nomenament, Unió també ha aconseguit que es mantingués la vicepresidència en l’estructura de govern (que CiU va criticar en el moment de la seva creació dient que “espanyolitzava” la institució) i que recaigués en la número 2 d’Unió, Joana Ortega. Alhora, Duran i Lleida ha aconseguit reservar-se la interlocució amb el govern estatal. També hi ha hagut gestos de cara al lobby catòlic que pretén representar UDC; la mateixa vicepresidenta va prometre el seu càrrec “amb l’ajuda de Déu”.
