Laia Jubany de Solà és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa i del Comitè de Redacció de Catarsi Magazin. Actualment està a l’atur i continua els seus estudis.
Com consideres que ha repercutit la crisi de la Covid-19 en els àmbits personal, professional i militant de les dones?
Enlloc de parlar de les conseqüències del a COVID-19, potser caldria parlar de les repercussions de les polítiques aplicades davant de la COVID-19, perquè si s’haguessin pres unes altres decisions polítiques la càrrega seria menor per a totes.
Mirant les dades de l’atur podem veure que principalment ha caigut el treball masculí. És un patró semblant a la crisi que vam tenir l’any 2008, i igual que aleshores la crisi va acompanyada d’una sobrecàrrega familiar. Aquest cop els motius són molt diferents. Aquesta crisi va lligada amb la salut de les persones i la vida entesa biològicament perilla. Aquestes condicions ens forcen a veure quins són els treballs essencials de la societat que asseguren la vida més bàsica de les persones: treballs vinculats a la salut i a les cures de les persones, en especial les persones dependents com infants i gent gran, feines que sovint són les més precaritzades. La problemàtica principal per gènere és que quan aquestes feines i serveis no estan resoltes, quan s’han tancat residències, escoles, no hi ha hagut les persones habitualment assalariades en tasques de cures o quan no hi ha hagut ingressos per pagar-les ha recaigut en les dones. I això és una responsabilitat política. S’han aplicat polítiques de prevenció que no acceptaven discussió ignorant totalment les conseqüències de limitar la mobilitat, tancar serveis socials i confinar; s’ha deixat que els “inconvenients” que es generessin d’aquestes polítiques es resolguessin en el si de la família. I totes sabem que quan es parla de càrregues familiars estem parlant de càrregues a les dones. Ara que es torna a les escoles veurem qui flexibilitza la jornada o deixa de treballar el dia que els infants s’hagin de confinar. No tinc cap dubte que serem les dones.
I si ja fa més d’un segle que es denuncia la doble càrrega que patim i que sovint comporta apartar-nos dels espais militants, quan s’hi afegeix la desaparició de certs serveis i la cura de persones depenents o es necessita major atenció emocionals perquè el nostre entorn es troba en situació de patiment i estrès, tot plegat fa pràcticament impossible compaginar aquestes situacions amb la participació en els espais polítics. I aquest és un perill, com a societat perquè perdem potencial revolucionari i com a subjectes, perquè allunyar-se de la política també ens fa perdre autoconsciència i llibertat en un sentit marxista. I si entenem que la classe es forja en la lluita, apartar-nos de la lluita també suposa apartar-nos de la classe.
Reprenent el fil de la qüestió de la salut emocional, les dificultats econòmiques de la crisi, la sobrecàrrega familiar i el fet d’estar tancades ens produeix patiment, estrés, frustració, etc. Aquestes situacions alimenten la violència masclista en un context que és molt més difícil que les dones en puguem sortir. L’aïllament provocat per la pandèmia no només ha limitat la mobilitat, també ha reduït els cercles socials els quals són un suport imprescindible per poder sortir de la violència que patim. A més, afegint-hi la crisi econòmica, la impossibilitat (que ja venia de llarg) de pagar un lloguer o una habitació, això ens força a quedar-nos on estem.
¿Quins han estat i seran, en la teua opinió, els subjectes més vulnerables d’esta crisi d’organització social i econòmica?
S’ha generat una situació molt dura per les persones que ja no tenien ingressos, no estaven legalment assegurades i no hi havia ni la més mínima capacitat d’estalvis. Parlo de persones sense papers, les que treballen sense contracte, les que viuen de donacions i de la caritat. S’han generat situacions totalment insostenibles per la supervivència més bàsica, i sovint aquests són perfils feminitzats.
Però la gent vulnerable som tota la classe treballadora, estem parlant de taxes d’atur escandaloses en una societat que encara no havia sortit de la crisi anterior. Ara, el nivell d’extrema vulnerabilitat sembla que anirà més, ens van prometre ERTOS i una misèria d’ingrés mínim per calmar els ànims, i no s’estan pagant o s’estan pagant tard, així que apunta que cada cop serem més la gent sense ingressos en un sistema en el qual només pots viure si es té una feina remunerada. El que ens fa recordar que la relació salarial és un element de dominació en el capitalisme.
La lluita per la regularització de totes les persones, per tenir ingressos garantits independentment dels cicles del capital o si ets o no ets interessant per a ell, i que els ingressos garanteixin viure dignament han passat a ser lluites de mínims per qualsevol socialdemòcrata, i no ho dic en un sentit despectiu.
Quins penses que són els reptes més urgents que se li presenten al moviment feminista en l’escenari post-pandèmia?
Un repte que fa temps que s’arrossega és com concebre el moviment feminista com un moviment també materialista i pragmàtic. Considero que des dels espais més anticapitalistes de mica en mica es va fent, però això no impregna en la resta de la societat. Fins ara el moviment feminista és un dels moviments amb més força i capacitat de mobilització i de marcar agenda: fa sortir a milers i milers de dones el 8 de març, és capaç de convocar una vaga general, i ha aconseguit que gran part de la societat s’hi identifiqui amb la mateixa normalitat que s’identifica amb els drets humans.
Però no acabem de marcar-nos objectius clars, per mi hi ha un repte en generar una agenda feminista pròpia que inclogui aliments, educació, serveis públics, treball i habitatge per a tothom, i que permeti polititzar a tota la societat per ser totes capaces d’incidir en aquesta. Hem d’aconseguir canalitzar la força que té el feminisme actualment cap a qüestions que generin canvis estructurals i universals i aprofitar la força del feminisme per sortir d’aquesta crisi. Que s’entengui que som un moviment polític que va més enllà de “les qüestions de les dones”, que volem canviar la societat cap a una més justa i igualitària i lliure entre tots els pobles i humanitat. Objectius impossibles sense asegurar bones condicions de vida que passen per qüestions materials i sobretot, perquè ens força a afrontar debats sobre quins camins tenim per aconseguir els objectius.
Per mi és una evidència que per assegurar els mínims de vida hem d’assolir el control econòmic i que actualment això passa per la nacionalització i la cooperativització dels serveis bàsics, i ho entenc com a política feminista tot i que rarament es llegeix així. Si bé és cert que la pandèmia no ens facilita espais per tenir aquest tipus de debats, que aquesta crisi tingui tants vincles amb la salut i la reproducció ens facilita estendre aquest tipus de discursos i la seva comprensió, i això hauria de potenciar la nostra capacitat de mobilització.
