L’esquerra independentista de Sant Andreu dóna el tret de sortida als actes de l’Onze de Setembre a Barcelona

Per segon any consecutiu, l’esquerra independentista de Sant Andreu -formada per Endavant, Arran i la CUP- va commemorar al poble la Diada de l’Onze de Setembre. El dia triat va ser el passat dissabte 5 de setembre. L’escenari d’enguany era a la plaça Orfila, just davant de l’església d’on van sortir els segadors el 22 de maig de 1640.

El poema Llibertat, de Joan Margarit, obria un acte que aniria alternant, precisament, les lectures poètiques i la música, entremig dels parlaments. En les poesies, Maria Mercè Marçal i Miquel Martí i Pol serien algunes de les autores llegides. En l’apartat musical, l’Ovidi va tornar de les vacances: des de Dues anònimes, a Tot explota pel cap o per la pota, passant per Perquè vull o La samarreta, entre altres. Homenatge a Teresa i Va com va foren les dues primeres a sonar, i que donaran pas al primer parlament.

La primera intervenció fou a càrrec de n’Elisenda, na Mayo i na Rocío, militants feministes andreuenques. Precisament, l’Esquerra Independentista volia posar de rellevància la necessitat i importància d’aquesta lluita, indestriable de l’alliberament nacional i social. Totes tres militants van anar llegint un text d’elaboració pròpia, que començava destacant l’inalienable dret al propi cos, tant a l’hora d’exhibir-lo, com de gaudir-ne, etc.. A partir d’aquí, una defensa ben contundent i sense pal·liatius de l’alliberament de gènere i sexual, així com de l’autodefensa feminista, tant de les agressions físiques, individuals, com de les agressions col·lectives, de gènere.

En aquest sentit, el text acabava fent èmfasi en la lluita contra el patriarcat en tots els àmbits, inclosos els de la militància, i destacant l’exemple de les lluitadores kurdes que, amb les armes a la mà, són veritable avantguarda del feminisme revolucionari. I també hi havia referències, clar, a les agressions diàries a casa nostra: “Que siguin ells, els agressors els que en parcs, bars, i carrerons no se sentin segurs. Que siguin ells els violadors i maltractadors els que evitin anar per llocs foscos a les 3 de la matinada. Que la por canviï de bàndol! Per uns Països Catalans lliures de l’heteropatriarcat,  visca l’autodefensa feminista!”, reblava finalment el text.

Després de l’actuació musical i la lectura poètica, fou el torn de n’Anna Gabriel, militant d’Endavant (OSAN) i de la CUP, i n. 2 de la CUP-Crida Constituent per Barcelona. Gabriel va fer un extens repàs de les lluites de fora del Parlament i també de Sant Andreu. Així, va combinar el repàs de la feina feta dins les comissions de seguiment, per exemple, amb l’aposta actual des de la candidatura per la triple ruptura. Però sobretot, fent èmfasi en el que es fora del Parlament. Així, des del suport a les encausades per l’acció d’Aturem el Parlament, Gabriel va aterrar a Sant Andreu per anomenar-ne una llarga successió de fets i lluites històriques, d’abans i ara. Des del passat obrer i fabril del poble, mencionant-ne fins i tot ‘el Noi Baliarda’, fins al patriota i comunista caigut en combat Jordi Martínez de Foix i Llorenç, passant pel Grup de Suport 29M, el PTAC, el CSO La Gordíssima o l’Ateneu Harmonia.

Tot plegat, constituïa el #Governemnos, una acció que ha d’anar més enllà del Parlament: el mateix 28S, en favor del dret a l’avortament i al propi cos; rebutjant el TTIP i l’OTAN; acollint refugiades i migrants; trencant amb l’Estat, no amb els pobles que hi conviuen; fent un pla de xoc contra la pobresa. “Les classes populars sempre hem defensat els serveis bàsics; la independència ha de servir per generar un sistema alternatiu al capitalisme”, i acompanyar-la d’un procés constituent per construir els Països Catalans que volem.

El darrer enllaç poètico-musical va donar pas a na Cristina Castells, militant d’Arran Sant Andreu, qui parlava en nom de l’Esquerra Independentista del poble; de fet, Castells va començar fent una defensa tancada de la necessitat del moviment. Tot seguit, dures i clares crítiques a Mas i ERC pel seu paper en el ‘procés sobiranista’, a les que van seguir totes aquelles lluites on l’EI treballada inserida dins el moviment popular, imprescindible per construir la societat que volem: des de les lluites de les vaguistes del 29M, el 14N o la resistència Movistar, fins a la campanya Sergi llibertat, passant pel rebuig a la Maquinista i l’Heron City -i les condicions laborals que s’hi donen-, així com el total suport per la cultura lliure que representen la Festa Major Reivindicativa o el Casal Independentista El Noi Baliarda, que enguany arriben als 12 i 2 anys, respectivament.

“Cap desnonament; no volem més barracons”, reclamava Castells. I ho reivindicava “amb humilitat i tendresa”, mentre assegurava que la lluita social i la nacional vam sempre juntes, “no ens faran triar”. “La sobirania té un nom: el socialisme”, i afegia que “sense desobediència no hi ha independència”. Finalment, concloïa el Parlament amb una afirmació contundent: “la construcció de la unitat popular com a única espai polític per socialitzar la riquesa col·lectiva” i construir els Països Catalans.

Per acabar l’acte, músiques i públic cantaren la Internacional i els Segadors. Precisament, en aquest darrer moment, i amb tothom dempeus, van pujar dalt l’escenari totes les militants que havien intervingut a l’acte, acompanyades de na Ma. José Lecha, regidora de la CUP-Capgirem Barcelona, i n’Antonio Baños, n. 1 de la CUP-Crida Constituent, que fins aleshores havien romàs entre el centenar de persones del públic. Al vespre, una trentena de persones van participar en el sopar a la fresca al carrer Ramon Batlle, just davant del Casal Independentista El Noi Baliarda, seu de les organitzacions de l’Esquerra Independentista