Mentre els ministres de Treball dels estats europeus es reunien a Barcelona, el passat 29 de gener, el Consell de ministres espanyol va aprovar per sorpresa una proposta al Pacte de Toledo de reformar i retallar les prestacions de la Seguretat Social. Pocs dies després, el passat 5 de febrer, el govern de Zapatero va presentar una genèrica proposta de Reforma Laboral a la patronal i als sindicats oficials CCOO i UGT. Els propers mesos doncs seran claus per la determinació del nou marc jurídic del mercat laboral a l’Estat espanyol. La proposta de l’executiu espanyol ha estat àmpliament comentada per un allargament de l’edat ordinària de jubilació, que passarà de 65 a 67 anys, però també inclou noves mesures de càlcul, amb l’augment dels anys que es tenen en compte per determinar la mitjana de la cotització, de 15 a 20 o 25 anys, amb vistes a ampliar-ho al conjunt de la vida laboral, una reforma que representarà una rebaixa molt important de les prestacions que rebran la gran majoria dels nous pensionistes. Alhora, la proposta posa en el punt de mira les prestacions de viduïtat, endurint de forma important els requisits pel seu accés, i per tant reduint de forma radical el número de persones que les percebran en el futur.
La maquinària publicitària del govern i la patronal han sortit amb força per legitimar la “urgent necessitat” de la retallada, per salvaguardar la caixa de la Seguretat Social, exhausta a causa del caprici dels treballadors d’allargar la seva esperança de vida, i de negar-se a procrear nous cotitzants. Rius de tinta han gastat els mitjans oficials per explicar-nos que els canvis que proposa el Govern espanyol són obligats per la demografia, per la baixa natalitat, i l’envelliment de la població, i res tenen a veure amb l’anacrònica lluita de classes, ni amb cap retallada de drets.
Però les presses els han delatat, i pocs dies després de llençar la seva campanya per la retallada de les pensions, sorprenentment és el mateix Govern espanyol i la patronal les que proposen amb la reforma laboral una nova, i radical rebaixa de les cotitzacions a la Seguretat Social dels empresaris. Els empresaris han estat reclamant en els darrers mesos una reducció mai vista de 5 punts, que representa casi el 20% de l’actual cotització total; el Govern, CCOO i UGT accepten en veu baixa 1,5 punts, restant la rebaixa final a l’espera de la negociació, però en tot cas al final la reducció serà milionària. I aquesta mai coneguda rebaixa be a sumar-se a les mil i una bonificacions que les successives reformes laborals han anat creant, amb contractes casi sense cotitzacions, com en el cas dels becaris, en pràctiques, en formació o els de col·lectius especialment sensibles a l’atur. La darrera mesura en aquest sentit de la reforma laboral és proposar estendre els contractes fixos bonificats, que cotitzen menys i compten amb una indemnització més baixa de 33 dies.
I hom no pot sinó fer-se una senzilla pregunta: si els empresaris cotitzen a la Seguretat Social cada vegada menys en cada reforma laboral, no serà pràcticament impossible mantenir les prestacions?; i no serà que s’han de baixar les prestacions, per a poder reduir encara més les cotitzacions empresarials? Potser la caixa de la Seguretat Social no està amenaçada per la baixa natalitat, sinó no per l’avarícia dels empresaris? No serà que la reforma de les pensions res té a veure amb la demografia i sí amb la nova reforma laboral que es prepara?
La resposta salta a la vista, per aquells que la vulguin veure. Les pensions dels treballadors es redueixen perquè els empresaris paguin menys, i per tant guanyin més, augmentant de manera considerable el que en llenguatge capitalista anomenen els marges de benefici del capital. Cap informe solvent s’atreveix a parlar de crisi de la Seguretat Social en els propers 25 anys, i les previsions a més llarg termini són tan interessades com poc creïbles. I la crisi ha estat la seva gran coartada, possibilitant el darrer intent de desmantellament de les prestacions públiques.
El Govern espanyol i la patronal, amb les seves comparses de sindicats oficials, han ensenyat les seves cartes. Ara toca reaccionar, i no deixar sense una resposta unitària i contundent aquesta greu agressió als drets del conjunt de treballadors.