No tot és el que sembla

L’Església principatina ja pot deixar anar l’aire amb tranquil·litat: el Papa Benet XVI ha marxat de Barcelona i el balanç de la visita deixa l’Església ben parada. S’ha de tenir en compte que actualment la temàtica religiosa fa que moltes institucions i organitzacions de caire divers no baden boca. Però algunes de les que en parlen, després de la visita, ho fan positivament. Diverses veus esmenten l’adequació en els actes, l’austeritat [sic], la bona projecció a l’exterior i, el tema que ens ocupa, la imatge particular i concreta que s’ha donat del Principat de Catalunya com ens diferent de l’Estat espanyol. Però veritablement és així? I en el cas que siga, l’esforç és tan gran com per a rebre les lloances?

La Conferència episcopal tarraconense (demarcació religiosa que comprèn el Principat) i també l’arquebisbat de Barcelona qualifiquen la visita del Papa de “diada històrica pel país (Catalunya)”. El consultor en estratègia electoral i empresarial, Pau Canaleta, deia que la litúrgia que es féu el dia 7 de novembre era discreta i coincidia més amb el tarannà català que amb “la manera de fer de Rouco Varela i una part de l’Església espanyola”. Una visió similar mostrava el diari digital Tribuna.cat en una crònica de la diada. També s’ha escrit bastant respecte de les paraules en català del dirigent catòlic i de l’ús de la llengua en la cerimònia a la Sagrada família. En definitiva, diverses veus han ressaltat (o insinuat) que la jerarquia eclesiàstica del Principat ha realitzat una tasca quasi de reivindicació nacional. Si bé, la cúpula religiosa no s’ha arriscat a passar del riu Albera pel nord i del Sénia pel sud.

Tanmateix, una setmana abans de l’arribada del Papa (i la conseqüent mostra de múscul catalanista) l’Església deixava anar cap a Aragó unes obres d’art propietat de la diòcesi de Lleida. El bisbe de la capital del Segre, Miquel Piris, rebutjava la propietat de les obres i tancava així un litigi que feia anys que es lliurava entre la diòcesi aragonesa de Barbastre i la lleidatana. L’associació Església plural (“formada per cristians i cristianes de base, principalment laics i laiques”) afirmava al respecte: “Per a mantenir la pau durant la visita del Papa a Barcelona [per por a protestes que demanaren les obres d’art], el bisbe de Lleida és convocat a Madrid perquè se l’imposi la solució del litigi a favor de l’Aragó”. L’associació de cristians de base, com a part de l’Església, mostrava una idea si més no simptomàtica: sentien que havien volgut dissuadir-los de refusar aquesta maniobra, perquè qüestionarien també l’autoritat de qui l’ha imposada. És a dir, de la Conferència episcopal espanyola, els interessos espanyols.

La mateixa Conferència episcopal que està celebrant amb tant d’entusiasme l’arribada del Papa a Barcelona (com a part de l’Estat espanyol), és una de les institucions que ha pressionat per fer que les obres d’art deixen d’estar sota administració catalana. Al respecte, Eugeni Casanova, autor del llibre El complot que tracta el litigi per les obres d’art sacre de la Franja explicava el gener de 2010 en una entrevista per a Vilaweb: “El bisbe Ciuraneta, que durant set anys va defensar la propietat de les obres d’art, se sentia profundament decebut per l’actuació de l’Església catalana en aquest afer. Però l’Església és una organització piramidal i jerarquitzada molt estricta en què s’ha d’obeir allò que manen els superiors”. I en aquest cas els superiors són una jerarquia poderosa que està a Madrid i es regeix per un àmbit territorial que l’Església del Principat mai ha gosat trencar o desafiar.

Montserrat, indret mític de religiositat i catalanisme, no es podien estar de dir la seua. L’abat del monestir, Josep Maria Soler, feia unes declaracions dos mesos i escaig abans de la visita del Papa al Diari de Gironaon afirmava: “L´Església catalana està defensant Catalunya d´una manera notable”. Però de seguida matisava: “Hem d’evitar tensar molt la corda i que es potenciïn els posicionaments extrems”. L’Església del Principat, com la burgesia del mateix territori, defensa els interessos “nacionals” però sempre que no perjudiquen altres interessos nacionals. Els espanyols.