On són els antisistema de l’Estat francès?

Veient les notícies de les mobilitzacions a l’Estat francès en contra del la retallada de les pensions hem sabut que allí no hi ha persones antisistema. Els mitjans de comunicació ens han mostrat imatges de cotxes cremant, de policies carregant i de piquets impedint l’entrada a empreses o serveis, però, curiosament, aquests mitjans de comunicació no han trobat “violents antisistema” sinó estudiants preocupats pel seu futur, treballadors afiliats a sindicats i, en general, milers de persones contràries a les reformes que vol impulsar el Govern francès. I, encara més, ens han apuntat que un 70% de la població és favorable a aquesta mobilització. Sembla increïble.

Se sol dir que les comparacions són odioses, però no podem evitar que ens vinguen a al cap aquelles imatges de “joves violents que no tenen res a veure amb la vaga” que segons els informatius de TV3 sembraven el caos per Plaça de Catalunya. És ben cert que Sarkozy i el seu Govern també han intentat desacreditar el moviment reivindicatiu etiquetant-lo amb alguns dels molts sinònims que la gent d’ordre té per nomenar els que els molesten; però els mitjans de comunicació han diferenciat entre el seu discurs i la realitat, cosa que no van fer pas durant la vaga general al sud dels Pirineus.

I ens preguntem: si els mitjans de comunicació han pogut -amb més o menys rigor- retransmetre la realitat de les protestes a l’Estat francès, perquè no ho van poder fer el 29-S? Al cap i a la fi, la metodologia (inclosa la terminologia) hauria pogut ser perfectament la mateixa. La pregunta té una resposta evident, i és que als Camps Elisis mana la dreta i la premsa socialdemòcrata nostra -que és la que consumim conscient o inconscientment- no té inconvenients de criticar-la, cosa que no pot fer amb el Govern de Madrid ni amb el de Barcelona o el de Palma. Però el servilisme dels mitjans de comunicació, per previsible, no és justificable. I sobretot és alarmant quan va acompanyat de la persecució als mitjans que intenten satisfer les necessitats de conèixer la veritat que té una part important de la societat.

El fet que un càrrec públic de “l’esquerra institucional” haja reclamat el tancament d’alguns d’aquest mitjans és simptomàtic de la degradació de la democràcia en què vivim; i també del paper ben definit que s’hi ha reservat als mitjans de comunicació. La degradació arriba fins el punt que el Govern de Madrid bloca la tramitació de la ILP Televisions Sense Fronteres, perquè no només es tracta d’anul·lar idees, sinó també cultures i pobles sencers.

Per sort, la dialèctica social existeix i això vol dir que no només manen els que manen sinó que la resta de la població també té capacitat per actuar, per decidir. Una bona mostra ha sigut la coordinació d’alguns d’aquests mitjans en el punt de mira durant la vaga del 29-S. Una coordinació que va servir per visibilitzar el moviment de protesta i per desmuntar alguns dels muntatges oficials, com ara en el cas de les càrregues a la ciutat de València, que de cap manera van respondre a una actuació violenta dels piqueters, com es pot comprovar en alguns dels vídeo elaborats pels mitjans alternatius.

Així, poc a poc, amb exemples com aquest, els moviments socials dels Països Catalans anem teixint una xarxa de lluites i d’eines que ens van aproximant a l’altra Europa que aquests dies estem veient a l’Estat francès, o que fa uns mesos veiérem a Grècia. És, segurament, una Europa que cada cop es farà més visible i de la qual encara ens queda molt per aprendre. I és també una Europa que no té res a veure amb aquella que enalteixen els anomenats europeistes.