[bar group="860×106"]

Primeres impressions en retornar de Palestina

Els músics de la brigada davant del mur que encercla CisjordàniaAquest estiu la Xarxa d’Enllaç amb Palestina ha enviat un grup de músics catalans als territoris ocupats perquè coneguessin la situació d’ocupació que pateix el poble palestí. Els components d’Obrint Pas i els cantautors Cesk Freixas, Pau Alabajos i Nabil han conformat aquesta brigada musical.

>> Inclou article d’opinió d’uns dels músics de la brigada, el cantautor palestí-català Nabil Mansour


Un cop finalitzada l’estada a Palestina, la brigada de músics contínua amb la seva tasca, perquè ara toca explicar i difondre tot el que hem vist i viscut. Des de la línia d’acció de la Xarxa d’Enllaç amb Palestina, tenim molt clar que conformar una brigada comporta que cada un dels seus membres, un cop finalitzat el viatge, continuïn implicats en el projecte i utilitzin els seus canals per tal de difondre i denunciar la injustícia en que viu submergit el poble palestí.

La particularitat tan especial d’aquests brigadistes és la música i mentrestant ens trobem preparant un documental i concerts, els músics no s’aturen i es posen a escriure públicament les seves sensacions i l’aprenentatge sorgit de les diverses trobades amb organitzacions, fent ús de totes les vies d’expressió possibles com a mostra de solidaritat. Aquest és el cas del Nabil, cantautor palestí català, que a través del seu article ens detalla, des del cor i el sentiment d’una terra que també li pertany, les seves impressions de Cisjordània i en concret la situació que es viu als camps de refugiats.

* Maria Freixas forma part de la Xarxa d’Enllaç amb Palestina


Buscant l’horitzó a Palestina

NABIL MANSOUR, cantautor català-palestí

Una vegada Golda Meir, única dona fins que ha ocupat el càrrec de primer ministre a l’Estat d’Israel, va dir que Palestina era “una terra sense poble per a un poble sense terra”. La pompositat d’aquella afirmació només podia ser equiparada a la seva enorme falsedat. Cap dels integrants que hem format la brigada de músics va ser a Palestina els dies de la Nakba (la “catàstrofe” de 1948, quan centenars de milers de palestins van ser expulsats dels seus pobles), però pel que comenten historiadors israelians com Ilan Pappe (La Limpieza Étnica de Palestina, Editorial Crítica, 2008), la creació de l’Estat d’Israel va ser un part de sang exclusivament palestina, un episodi negre de la història al més pur estil del que van viure i patir els indis nord-americans, indígenes que es van veure cruelment massacrats per resistir a la usurpació de la seva terra per part de colonitzadors estrangers que tenien la noble intenció de “santificar” aquella zona del món.

On sí que ha estat la Brigada de Músics per Palestina és en diversos campaments de refugiats, els habitants dels quals són la prova viva de la realitat demogràfica palestina quan Golda Meir va assegurar que a Palestina no hi havia ningú. I és que als camps de refugiats Shufaat i Thaur, de Jerusalem; Aida, de Betlem; a Aaskar, de Nablus, i al de Jenin hi viu molta, moltíssima gent, en molt poc espai, i en les pitjors condicions imaginables. Cada casa, cada persona que camina pel campament, és un trosset de la Nakba. Tothom té la seva particular història de com hi va arribar, i de cada història se’n podria fer una novel·la.

En una terra castigada per la salvatge i cada vegada més perenne ocupació militar israeliana, que impedeix la llibertat de moviments als ciutadans palestins, potser en cap altre lloc es té una sensació tan gran de viure en una presó oberta com en un camp de refugiats. I és que a la presó, el dia d’ahir s’assembla al d’avui, i aquest al de demà. La rutina s’apodera del temps, que passa molt a poc a poc, i l’únic horitzó possible és el de l’alliberament. Bé, a Palestina en general, i als camps de refugiats en particular, els dies s’assemblen. La rutina és la norma, i el temps, en el millor dels casos, passa molt lentament, sovint s’atura, i de vegades, fins i tot, s’atura per sempre: a Nablus, una mare palestina que va perdre dos fills, assassinats per militars israelians a sang freda ja fa molts anys, ens deia que encara els trobava a faltar, que encara somiava amb ells, que cada vegada que tancava i obria els ulls pensava que potser els tornaria a veure tots dos davant d’ella. Les llàgrimes li ofegaven els ulls, i la seva tristor gelava el cor. Per aquella mare, el temps es va aturar el dia que li van prendre els fills.

Se sent una barreja de sorpresa, incredulitat, tristesa i ràbia en comprovar la humiliació diària a què es veuen sotmesos els palestins per entrar a la mesquita d’Al Aqsa a resar, per creuar un control militar o pel simple fet de ser palestins, indígenes, a una terra on l’ocupant no els vol. No me’n sé avenir quan em diuen que un palestí qualsevol pot ser detingut durant sis mesos per raons de “seguretat de l’Estat d’Israel”, i menys encara quan em diuen que no cal que expliquin aquestes raons. Això equival a criminalitzar tot un poble, a penjar-li l’etiqueta de terrorista a tot ciutadà palestí sense excepció, un acte de cinisme digne de les dictadures més retrògrades i els règims més feixistes.

Palestina avui continua sent la terra oblidada, la injustícia permesa, l’escenari d’un joc d’escacs entre potències que interessa que no acabi. Però també, i com a una presó, és un lloc on hi ha un horitzó i una llum al final d’un túnel. Tothom té esperança. No saben en què, però la tenen. Necessiten aferrar-s’hi. És l’únic que els queda.



[bar group="860×106"]