[bar group="860×106"]

Repensar els Països Catalans

 En els darrers mesos s’està evidenciant la realitat socio-cultural que aglutina i soliditza els Països Catalans. La lluita als carrers i el contrapoder als constants atacs de l’espanyolisme més ranci, han engegat un projecte i una realitat que ja resultaven innegables.

És el moment de repensar-nos. Que existeix un vertigen identitari – ara per ara, certament confús i heterogeni – que unifica les terres catalanes, tot trencant les fronteres del Tractat dels Pirineus, comença a ésser un fet difícil de no concebre. És el moment de transportar les nostres innumerables reflexions sobre la qüestió nacional a la normalitat quotidiana. La bellesa del nostre projecte territorial recau, precisament, en aquesta incertesa, en aquesta indefinició ‘a priori‘.

En temps com els que corren, on els consensos de la transició es trenquen i tot s’hi val, és el moment de programar un projecte potent i resolutiu. Sabem, cada cop amb més precisió, quins són els conflictes que habiten a cada pam de terra. De fet, són aquestes problemàtiques conjuntes les que estan dotant d’unificació el nostre territori. Sorprenentment, està essent el nostre enemic qui ens està construint – com sempre passa en política. I això no ens ha d’espantar pas. Hem de saber jugar-hi i incidir-hi. El tauler del joc està servit i només hem de saber triar mesuradament cada moviment, ofensiu i reactiu.

Ara per ara, aquest vertigen ha estat causat en la majoria dels casos per la qüestió lingüística. La correlació de forces al voltant d’aquest camp ens està permetent incidir efectivament en el pensament hegemònic i qüestionar la legitimitat del règim tardofranquista a l’hora de gestionar un territori que, com cada cop s’explicita més, no li pertany i a més li és indiferent.

No obstant, les problemàtiques que unifiquen els Països Catalans van molt més enllà de la llengua. El suposat espoli fiscal que pateix la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) és equivalent o, fins i tot, superior si mirem el cas de les Illes. La corrupció sistèmica que colpeja el cor polític de la CAC és anàleg al País Valencià. El feixisme ranci i bel·ligerant d’ ‘España 2000′ i PxC també es manifesta amb dissimulació a la Catalunya Nord. I, tanmateix, totes sabem que no parlem LAPAO, ni una llengua pseudoíbera, ni baleà. Parlem i parlarem el català de totes i de ningú. El que ens volen amagar. El que ens construeix. El que construïm.

Ens trobem en el moment d’envoltar els Països Catalans de poder decisori: fer del teixit associatiu un teixit constituent. Elaborar un marc programàtic i estratègic conjunt trencador. Fet des de i pel poble. Amb la qüestió de classe com a vincle principal i agermanador, la llengua com a identitat aglutinadora i l’alliberament de gènere com a qüestió emergent. És el moment de fer que el nostre país ho vulgui tot, començant per voler-se a sí mateix.

És curiós perquè, sempre que parlem dels PPCC s’amaga darrere certa dosi de ‘sentiment’. Sempre he sigut molt i molt contrari a barrejar les emocions amb la freda realpolitik. No obstant, en aquesta ocasió és irremeiable. I tàcticament no fa sinó que afavorir-nos. No puc evitar, amb tot això,  recordar una carta sense destinatari que vaig escriure per la darrera diada de l’11 de Setembre.

Venim dels Països de l’olivera, la vinya i el Puig Major. Dels Casals populars independentistes, dels ateneus, els locals ocupats i els habitatges de la llibertat. Venim de la cooperació, de la resistència i l’organització als barris, davant de la misèria que ens van oferir com a vida. Venim de la història, som hereves de la nostra llengua i del nostre patrimoni cultural. Venim de la rialla innocent però també del plor desesperat d’aquell qui ha perdut tot el que tenia, perquè tot li han robat. Venim de la universitat precària, insolent i classista que ens nega l’accés. De les escoles bressol i els centres que eduquen lluitant. De les marees de solidaritat. Venim del sud, venim del nord. Venim de ponent, venim de llevant. Venim de la nostra terra. Sencera i empoderada.

Ens ha portat fins aquí la lluita incessant, la consciència, la dignitat. Ens ha portat fins aquí la tramuntana: els vents de llibertat i els silencis de derrota, l’entrenament en l’obscuritat. Ens ha portat l’orgull de ser un poble viu, davant dels constants atacs. Ens ha portat fins aquí la desobediència; els principis i el seny de l’explotat. Ens ha portat fins aquí la insubmissió a la por.

Hem vingut a construir el futur. A fer-vos tornar, gram per gram, la vida que ens vau treure. Hem vingut a decidir. A decidir-ho tot. A fer del nostre territori un bé social, i no una mercaderia a les vostres mans tacades. Hem vingut a donar-li sentit a cada bateig, a dignificar-nos, a trencar amb les cadenes i edificar l’esperança, donar-li forma a la il·lusió. Hem vingut a fer del treball, del nostre treball, un motor d’oportunitats i somnis. De tots per a totes. De totes per a tots. Hem vingut a ser dona. Hem vingut a esdevenir dones. A donar veu als pobles derrotats; i que escridassin la indiferència i la facin desaparèixer. Hem vingut junt amb les nostres companyes d’arreu, d’aquí i d’enlloc. Hem vingut a començar a ser humans.

Hem vingut a canviar-ho tot. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Fins allà on el somni arribi.

Crec que amb aquesta ‘carta’ es reflexa de forma clara el que vull expressar. És el moment de jugar amb els sentiments que ens aglutinen i unifiquen i, curosament, construir un marc programàtic en les vessants que ens afecten (social, nacional, de gènere, ecològiques, etc.) de forma conjunta. Res no uneix més que les intencions transformadores. Polemitzant, podríem reivindicar que sí, que ‘o ara o mai’. Perquè estem obligades a aprofitar les condicions objectives que se’ns presenten. La nostra gent necessita solucions i nosaltres les tenim.

No puc acabar sense fer un petit apunt biogràfic. Jo mai vaig sentir cap tipus de vinculació amb el projecte dels PPCC. De fet, sóc castellanoparlant i amb prou forces he après a parlar català amb facilitat – sense poder evitar explicitar que no domino pas el que ara considero el meu idioma. Els meus pares, treballadors andalusos, no van poder ensenyar-me català i a la meva escola, situada a la perifèria, el català esdevenia únicament un ‘requisit acadèmic’. A la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, era difícil que el teu entorn et portés a creure en un projecte d’aquestes característiques.

Com he arribat, llavors, a pensar d’aquesta forma? Precisament per l’enamorament d’aquest projecte nacional i social que es construeix dia a dia. Per l’ambició de l’esquerra transformadora. Perquè un cop s’adquireix consciència de classe, hom ha d’escollir on vol construir el seu projecte. I ho ha de fer, tal i com la seva formació li ha ensenyat, considerant les problemàtiques territorials que l’envolten. Sí, ho reconec, vaig escollir els PPCC com una qüestió estratègica pel canvi social. Tot i això, no vaig poder evitar establir vincles identitaris i culturals amb aquesta terra. I com sempre, aquest progrés ve de la mà del coneixement. Conèixer la resistència de la Catalunya Nord, el teixit associatiu del País Valencià o la força i el coratge de les Illes no pot ser sinó xocant. No pot causar sinó vincles difícils de trencar. I avui, orgullós dels meus orígens, del meu català castellanitzat, de la meva terra andalusa i d’on vinc, cridaré amb més força que mai: Visca la terra lliure!


[bar group="860×106"]