Dissabte 19 a la tarda, estava envoltat de persones pendents del que passava a casa seva. Un company de Roma, reben trucades per informar-lo de l’acampada i els avalots amb els feixistes, una companya parisenca buscant a cadenes internacional les imatges de la revolta universitària pel cas de la noia kosovar, i jo, pendent del tuiter i la mobilització de Barcelona #percanviarhotot.
On érem i que hi fèiem? Érem a Lemoa, un poble de l’interior de Bizkaia, on conjuntament amb alemanys, bretons, milanesos vam participar a les trobades anuals a les que Askapena ens convoca als amics i amigues d’Euskal Herria d’arreu del món (EHL, sigles en euskera) . Enguany a les trobades, més allà del treball intern de coordinació i organització vam tenir dues trobades amb LAB i Sortu, per tal d’actualitzar informació de primera mà. I és que, més enllà del conflicte polític i armat que ha viscut Euskal Herria, hi ha un país i un projecte polític per construir, i per defensar. A la seu de LAB, vam poder conversar durant hora i mitja amb la seva secretaria general i el seu responsable d’internacional. I si us dic que em va sorprendre alguna cosa, segurament va ser el tracte de tu a tu que vam rebre, sinceritat, paraules planes, respostes a les nostres preguntes, i agraïment per la feina que fem els més de 30 grups d’EHL d’arreu del món, -com el tercer escarni en pocs dies a Garzón a l’Argentina, o les mobilitzacions internacionals de resposta a l’operació policial contra Herrira-. A nivell simbòlic, però uns detalls per entendre com funciona LAB i com funciona part important del sindicalisme oficial. Només us diré que a LAB, del primer administratiu fins a la secretaria general, cobren el mateix sou i que el 92% del seu pressupost anual prové de les quotes sindicals. Per contra, l’anècdota d’un membre d’un sindicat oficial de fora d’Euskal Herria, que es va adreçar a l’actual Secretaria general del sindicat, tal com si ella fos la filla de l’anterior secretari general i el càrrec s’heretés per dinastia.
De la trobada amb Sortu, m’emporto més el canvi de mentalitat que no pas el canvi d’objectius, Sortu segueix essent ideològicament, el projecte polític d’Herri Batasuna, Batasuna, Euskal Herritarrok i qualsevol de les sigles il·legalitzades per la judicatura espanyola de la darrera dècada. Però, quelcom ha canviat en la seva estratègia, que no en els seus objectius estratègics. Sortu, i la seva coalició electoral EhBildu, gestionen el màxim poder polític de la història de l’esquerra abertzale, amb unes llistes electorals plenes de persones sense experiència institucional. Una situació fruit de les llistes negres que l’estat usa per a il·legalitzar de facto les llistes electorals on hi pugui haver antics electes, condemnats, imputats, multats, o veïns de l’amic d’un familiar que comparteix lloc de treball amb qualsevol d’ells. És a dir, en el pitjor moment per a trobar persones capaces de gestionar poder polític, és quan més en tenen. Això genera dins l’esquerra abertzale certes tensions internes que no neguen. Cal dir però, que en situació d’unilateralitat i sense passos per part dels estats, l’esquerra abertzale no ha patit cap moviment intern en forma de escissió, quelcom que en conflictes com l’Irlandès, amb els presos al carrer, no ha passat. És a dir, la critica interna hi és, però no la dissidència organitzada, si més no, per ara. I a tall d’anècdota, i sobre preguntes sobre la gestió de la violència, si aquesta es produeix, la seva resposta és clara. El major sabotatge que l’esquerra abertzale li ha fet al projecte de la burgesia basca en els últims anys, és tirar enrere una macro incineradora amb contractes adjudicats per valor de 400 milions d’euros. I això només ho podem fer amb poder polític institucional.