Sardenya: colonització i resistència en un paradís mediterrani

Sardenya: colonització i resistència en un paradís mediterrani

Malgrat haver compartit segles d’història, l’illa de Sardenya, enclavada al bell mig del mediterrani occidental, és encara una gran desconeguda per a la majoria dels habitants dels Països Catalans. Més enllà del català de l’Alguer o de les platges paradisíaques, hi ha un passat i un present de colonització i resistència que mereix ser conegut.

Del primer sardisme a l’independentisme modern / Entrevista a Cristiano Sabino, d’A Manca Pro s’Indipendentzia / Laboratori militar de l’imperialisme global / Un mar de llengües.

Per la seua situació estratègica, els intents de dominació de l’illa han estat molts al llarg dels segles. Per allà han passat cartaginesos, fenicis, romans, vàndals, bizantins, sarraïns, catalans, castellans, austríacs i italians. Però el camí no va ser fàcil. Si en una cosa coincideixen bona part dels historiadors sards és a remarcar una constant de resistència contra els invasors al llarg de la història de l’illa.

Si ens situem a l’època contemporània, als segles XVIII i XIX trobem les primeres revoltes amb un clar programa anticolonialista, en les quals es reclamava una major sobirania administrativa i econòmica respecte del Piemont, el regne que va liderar el procés d’unificació italiana que clouria el 1861. De totes aquestes revoltes, la iniciada el 28 d’abril de 1794 (Sa die de sa Patria Sarda) és, pel seu simbolisme, la més recordada en l’imaginari col·lectiu sard. Durant aquesta rebel·lió sorgeix la figura de Giovanni Maria Angioy, considerat el pare simbòlic del nacionalisme sard, i es compon un dels himnes nacionals del país: Su patriottu sardu a sos feudatarios.

Del primer sardisme a l’independentisme modern

El 1920, un grup d’excombatents sards de la Primera Guerra Mundial funden el Partidu Sardu d’Azione (PSd’Az), una formació de carácter populista i regionalista que va obtindre importants resultats electorals a principis dels anys vint, però que amb l’arribada del feixisme va ser dissolt per ordre de Mussolini. Després de la Segona Guerra Mundial el partit torna aparèixer en escena, però amb forts enfrontaments interns entre els antics líders populistes, cada vegada més còmodes amb l’estatut regional reconegut el 1948, i nous sectors influenciats per les idees socialistes. En aquest context apareixen alguns projectes efímers, com el Partit Comunista Sard, que acabarà integrant-se en el Partit Comunista Italià, o la Lega Sarda, inspirada en el Moviment Independentista Sicilià.

Cal esperar als anys 60 per veure el naixement de l’independentisme modern sard. El 1964, l’alguerés Antoni Simón i Mossa, sent encara membre del PSd’Az, funda el Muimentu Indipendhentistigu Revolussionàriu Sardu i posa les bases ideològiques de l’independentisme sard, inspirant-se en els moviments d’alliberament nacional del Tercer Món i en la lluita de pobles com Irlanda, Euskal Herria o els Països Catalans.

L’obra teórica de Simon Mossa, plasmada en “Le ragioni dell’indipendentismo”, va suposar un punt d’inflexió en la historia del sardisme polític. D’una banda facilitarà el naixement de nous i diversos moviments independentistes, com l’organització marxista i anticolonialista Su Populu Sardu; i d’altra banda obligarà els autonomistes del PSd’Az a recuperar una línia separatista. Aquesta nova situació provocarà també que les organitzacions italianes hagen de crear estructures particulars a Sardenya, com seria el cas de les Brigades Roges, que hauran de reconéixer la seua pròpia versió sarda: Barbaggia Rossa.

L’independentisme a la Sardenya del segle XXI.

independentistes sards

De la gran quantitat d’organitzacions independentistes nascudes entre els anys 70 i 90 molt poques continuen existint en l’actualitat. Mentre que el PSd’Az ha tornat a estancar-se en l’autonomisme, trobem diversos moviments obertament separatistes, com Sardigna Natzione (1994), Indipendentzia Repùbrica de Sardigna (2001, escissió de l’anterior) o Progetu Repùblica de Sardigna (2011, escissió de l’anterior). En els paràmetres de l’Esquerra Independentista trobem l’organització A Manca pro s’Indipendentzia, nascuda a principis dels 2000 i amb una trajectòria política marcada per una forta repressió, tal com hem parlat en altres números de L’ACCENT [veure números 89 i 164].

Encara que existeixen una bona quantitat d’opcions independentistes, si observem els resultats electorals de la darrera dècada ens adonarem que els èxits institucionals són més bé escassos. Però malgrat aquesta manca de pes oficial, segons els últims estudis sociològics la majoria de la població sarda se sent més sarda que italiana. En concret, una enquesta presentada recentment per la Universitat de Càller assegura que el 40% dels sards vol la independència i que fins i tot un 10% és partidari d’abandonar també la Unió Europea.

Entrevista: Per conéixer un poc més l’independentisme sard parlem amb Cristiano Sabino, portaveu nacional d’A Manca Pro s’Indipendentzia.

**sarsenya

Per què naix A Manca Pro s’Indipendentzia? Quins antecedents històrics té?**

A Manca naix l’any 2001 després d’un llarg debat al sí de l’esquerra antagonista sarda, però és a partir de 2004 quan ens estructurem realment com a organització, especialment amb el 1r Congrés Nacional, l’any 2006. En juliol d’aquell any patim l’operació repressiva més gran dels últims trenta anys (10 detinguts acusats de ‘terrorisme’). Abans de nosaltres, només Su Populu Sardu als anys setanta havia unit la lluita per la independència amb la lluita pel socialisme.

Quins són els principals fronts de lluita de l’organització? Quines campanyes teniu en marxa?

Actualment estem centrats en quatre lluites: contra els supermercats i grans distribuïdores, contra la construcció d’una caserna italiana a Nugoro, contra el gasoducte GALSI i contra la construcció d’un nou pou petrolífer de la companyia Saras al poble d’Arborea.

L’illa és agredida contínuament per les multinacionals de l’energia, per l’excessiu poder de les grans distribuïdores agroalimentàries i per una creixent ocupació militar. El gran problema és aconseguir connectar aquestes lluites i donar-los un caràcter anticolonialista i independentista. L’estat italià i les multinacionals amb Sardenya fan el que volen i saquegen els nostres recursos naturals i el nostre territori. El gran perill és aquest: que els partits italians i les seues falses estructures ambientalistes i cíviques puguen continuar enganyant els sards i amagant l’autèntic origen colonial de tots aquests atacs contra la riquesa de la nostra terra.

Aquestes són les batalles en defensa de la terra, però tenim també propostes constructives.

Quines reivindicacions bàsiques teniu per a Sardenya?

Considerem urgent elaborar un pla energètic nacional per recuperar la propietat de la producció d’energia, hem de forçar la indústria làctia a pagar un preu just als pastors, creiem necessari dotar-nos també d’una agència tributària sarda per poder gestionar els ingressos fiscals amb absoluta autonomia. Hem d’elaborar també un pla pel treball i per la industria que pose en el centre de l’economia sarda la cultura, el medi ambient, el cooperativisme, la indústria vinculada als recursos que tenim i l’artesania. Hem de començar a construir una alternativa al capitalisme i al liberalisme econòmic i a planificar la nostra economia, i donar més espai al treball cooperatiu.

Quina és la situació actual de l’independentisme? Ens pots explicar un poc la vostra proposta de convergència?

L’independentisme travessa una fase molt contradictòria. D’una banda la sensibilitat independentista està creixent i les iniciatives es multipliquen capturant una atenció sempre major. D’altra banda no existeix una estratègia comuna per reforçar l’independentisme com a bloc polític contraposat als partits italians. De fet, molts independentistes estan obrint les portes als partits italians, probablement en vista a les properes eleccions.

Tenen una estratègia governativa, com puga ser la d’ERC o la del PNV. A aquesta estratègia nosaltres hem contraposat la Convergència Nacional: fins ara hem elaborat un document comú que representa la carta d’identitat de tots els independentistes. Anem a veure si aconseguim construir un bloc nacional contra els colonitzadors.

Quines experiències electorals heu tingut? Aquestes setmanes hi ha eleccions administratives, quina és la postura de l’Esquerra Independentista?

Nosaltres no som electoralistes. Les eleccions serveixen si reforcen i arrelen un projecte polític. Per desgràcia, a Sardenya sovint a les eleccions es sacrifiquen projectes més importants. En el passat ens hem presentat amb una coalició, Unidade Indipendentista, i a les últimes municipals de Sàsser vam presentar al pres polític Bruno Bellomonte. A les pròximes eleccions administratives donem suport a quatre llistes cíviques que naixen o de coalicions independentistes o de comités de lluita popular amb què treballem. No donem suport, en canvi, a tots aquells independentistes que es presenten amb el primer que els ofereix una poltrona.

Laboratori militar de l’imperialisme global

Mural a Orgosolo

A les muntanyes del cor de Sardenya, a la regió de la Barbaggia, trobem un dels grans símbols de la resistència sarda: el poble d’Orgosolo. El 1969, els seus habitants es van enfrontar als militars italians que havien ocupat les seues terres, fins aleshores dedicades a la ramaderia, amb la intenció de crear un nou polígon militar. El poble guanyà la batalla i l’exèrcit es va haver de retirar. Arran d’aquella victòria els habitants de la zona començaren a pintar murals reivindicatius a les cases del poble, i el van convertir en una pinacoteca a l’aire lliure que continua en l’actualitat.

Un dels 150 murals il·lustra perfectament la situació actual del país. S’hi veu l’illa de Sardenya amb centrals nuclears, bases de l’OTAN, fàbriques tancades, costes privatitzades pel turisme, presons de màxima seguretat i, arraconada entre tot aquest despropòsit, una dona (la nació sarda) que protegeix dos nens.

A la Sardenya dissenyada per Itàlia, l’OTAN i els Estats Units no hi ha lloc pel poble sard. Als anys 50, en plena Guerra Freda, l’OTAN va instal·lar 3 grans bases militars per presidir el seu front oriental i des d’aleshores la militarització de l’illa ha anat en augment. Actualment, el 80% del territori militar italià està a Sardenya, més de 35.000 hectàrees de territori estan dedicades a activitats militars. Entre les estructures més destacades trobem el polígon experimental de Salto di Quirra (PISQ), el més gran d’Europa; el de Capo Frasca, dedicat principalment a exercicis aeris; el de Capo Teulada, per a exercicis de foc; i l’aeroport militar de Decimomannu, on es preparen, per exemple, els avions caça israelians que bombardegen la Franja de Gaza. A banda també hi ha nombrosos dipòsits militars i fins a l’any 2008 l’illa de la Magdalena allotjava una de les bases de l’OTAN més importants d’Europa, on amarraven els submarins nuclears nord-americans.

Els experiments que s’han desenvolupat en aquestes bases, com les proves amb urani empobrit i altres armes químiques, han tingut conseqüències desastroses per al medi ambient i la població sarda. La contaminació de terres i aigües ha obligat la població a alterar les seues activitats econòmiques, els animals moren o naixen deformes. Els humans tampoc no escapen a la barbàrie: fills deformats, desenes de morts i centenars de veïns afectats de leucèmia. Alguns estudis apunten que el 65% dels pastors que viuen prop del PISQ pateixen aquesta malaltia.

Al marge de les bases militars, a Sardenya s’aprecia també una gran quantitat de casernes de carabinieris italians, excessives en relació a la poca població de l’illa (poc més d’un milió i mig d’habitants). Aquesta altra cara de l’ocupació militar es justificava en el passat per combatre els bandolers de la Barbaggia i en el present per fer front al ‘terrorisme separatista‘.

Un mar de llengües

llengues sardenya

Per la seua situació estratègica, al llarg de la història són molts els pobles i les cultures que han passat per Sardenya. Com a conseqüència d’això, trobem realitats lingüístiques ben curioses. Després de l’italià, parlat amb un dialecte propi, la llengua més parlada és el sard, amb tres dialectes principals: el logudorès, el campidanès i el nuorès. Al nord de l’illa es parlen dos dialectes més (el galurès i el sassarès), molt influenciats pel sard logudorès, però que en realitat vénen del cors i del toscà. A banda trobem dos illes lingüístiques: L’Alguer, on es parla català des del segle XIV i és llengua cooficial del municipi; i les illes de Sant Pietro i de Sant’Antióccu, al sud-oest del país, on es parla tabarchino, un dialecte portat per immigrants lígurs exiliats a l’illa de Tabarca.

Sovint, des dels Països Catalans, acceptem la versió italianista que afirma que el retrocés del català a l’Alguer és inversament proporcional a l’avanç del sard al conjunt de l’illa. La realitat és ben diferent, el catalanisme cultural i el sardisme polític històricament han anat de la mà. Simon Mossa, el pare de l’independentisme modern sard, era alguerés, parlava i escrivia en català, va ser president del Centre d’Estudis Algueresos i un dels arquitectes del famós “Retrobament” de 1960, en el qual 150 catalans viatjaren a l’Alguer. Al mateix temps va fundar el Grémiu Federalista de sa Comunidade Étnica Sarda i va organitzar el Primer Conveni Nacional sobre Llengua, Història i Cultura de Sardenya.

És, per tant, la generació de Simon Mossa la que posa en l’ordre del dia de l’independentisme, i de la societat sarda en general, la reivindicació de les llengües de Sardenya. En el cas del sard, el 1976 naix el Comitadu pro sa Limba Sarda, promotor d’una Iniciativa Legislativa Popular a partir de la qual va sorgir la llei regional de 1997, on es reconeix el sard (i les altres llengües de l’illa) i es preveu la seua promoció i revalorització. Dos anys després, la Constitució Italiana reconeix també les llengües minoritàries i el dret a l’ensenyament en la llengua pròpia. Una dècada després aquestes lleis continuen sense portar-se a la pràctica. Si bé el català s’estudia a les escoles alguereses, la presència del sard a l’escola sarda és més bé testimonial i, en la majoria dels casos, fruit dels esforços de docents a títol individual i de moviments cívics i culturals.

Malgrat això, el nombre de parlants és relativament alt. Segons la revista The Ethnologue el sard té aproximadament un milió de parlants, un 63% de la població, mentre que altres estudis més optimistes parlen d’un 80%.

Els principals reptes actuals són la revalorització de l’ús social de la llengua, l’escolarització en sard i l’estandardització de la llengua. En aquest sentit, després d’alguns intents fallits, la Regió de Sardenya va impulsar l’any 2006 l’anomenada Limba Sarda Comuna (LSC), un model estàndard per emetre els documents oficials.