[bar group="860×106"]

Tensió, destrucció i oportunisme al Cabanyal

Càrrega contra veïnat que protesta pels enderrocs al Cabanyal. FOTO: Cabanyal.com>> La reacció veïnal contra els enderrocs és reprimida violentament, mentre el Tribunal Constitucional atura de nou els plans municipals

El dimecres 7 d’abril l’Ajuntament de València reprenia els enderrocaments a l’històric barri valencià del Cabanyal. Era el mateix dia que s’aixecava el secret de sumari d’una part del Cas Gürtel; i també coincidia amb les vacances de Pasqua de molts valencians que estaven fora de la ciutat. Probablement no es tractava d’una casualitat tenint en compte les maneres de fer del PP valencià, però, tot i així, el ressò mediàtic d’aquest a polèmica que ha superat el marc local i autonòmic per iniciativa del PP i del PSOE i la pressió popular han donat una nova treva al barri, que pot respirar tranquil durant unes setmanes.

Els tribunals, un altre cop
Una setmana després de la represa dels enderrocaments, el Tribunal Constitucional espanyol va admetre a tràmit el recurs del Govern del mateix estat contra la Llei del Consell valencià que empara el Pla Especial de Protecció i Reforma Interior del Cabanyal (PEPRI), que, malgrat el seu nom, és l’escut legal per als enderrocaments. D’aquesta manera, el TC mantenia vigent l’ordre ministerial que obligava a aturar les actuacions.

En un comunicat, els membres de la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar s’han mostrat “satisfets i tranquils per l’admissió a tràmit en el TC i al mateix temps indignats amb el PP valencià”. “És una verdadera desgràcia -asseguren- que l’administració més pròxima, la que hauria de vetllar més pel nostre patrimoni i pels seus ciutadans siga la responsable de la seua degradació, de la pèrdua de valor cultural i de la fractura social que s’està produint en el Conjunt Històric Protegit del Cabanyal Canyamelar”.

Així, per no encórrer en el desacatament, l’Ajuntament de València ha decidit aturar temporalment l’ensorrament de cases. I la justícia obre una nova fase en la polèmica, que, si més no, donarà temps als veïns i veïnes per organitzar-se i preparar la resposta a la següent ofensiva de l’Ajuntament, que sens dubte es produirà.

Tot i així, la travessia judicial de la prolongació de Balsco Ibañez ha minvat la confiança d’alguns dels veïns en la justícia. Com explica Maria Villora, membre de Salvem, “a justícia depèn massa del poder polític. El tercer pilar de l’Estat de Dret no és tan independent com deguera.. No som nosaltres els únics que ho diem, creem que està en una bona part de l’opinió ciutadana. I de la Rua, l’amic d’un president, encara segueix de president de TSJ…”.
Salvem el Cabanyal
prem  l’accelerador

Després de l’èxit de la manifestació del passat gener (vegeu L’ACCENT 171), la plataforma Salvem el Cabanyal es mostrava preparada per respondre les possibles ofensives de l’Ajuntament de València.

Amb els enderrocaments, la plataforma de veïns i veïnes del Cabanyal-Canyamelar ha augmentat la intensitat de les mobilitzacions per aturar la destrucció del barri. Amb el crit “Anem a guanyar aquesta batalla” desenes de persones acudiren el dimecres 7 a aturar les màquines; s’hi aplegaren, no només veïns i veïnes del barri, sinó que també moltes altres persones d’arreu de la ciutat i, en especial, membres de molts i diversos col·lectius socials.
Així, el dia 7 i els successius dies, hi hagué convocatòries per fer front a les màquines. Però també es convocà una manifestació fins a Delegació de Govern per denunciar l’actuació de la policia espanyola. I també, diversos membres de la plataforma es desplaçaren a Madrid per lliurar cartes a diversos dirigents, tant del PSOE com del PP.

Els enfrontaments viscuts el dimecres 7 i els dies successius evidencien, però, que el conflicte no és una qüestió partidista, sinó que més bé es tracta d’uns models de ciutat diferents: el que defensen gran part dels veïns i veïnes en contra del que defensen les institucions.

Com sempre, però, el bàndols no   tenen fronteres clares. De fet, l’estratègia de l’Ajuntament passa precisament per dividir els veïns i veïnes. Els membres de la Plataforma en són ben conscient, i lamenten, com diu Maria Villora,  que “ha aconseguit la fractura social ja que des de fa dotze anys l’Ajuntament de València està utilitzant l’arma més criminal i cruel que es pot usar contra  les persones i el patrimoni: l’assetjament psicològic, una tortura que porta, a poc a poc a la pèrdua de l’autoestima i a l’alienació; que provoca la divisió i l’enfrontament entre els veïns d’un mateix carrer, d’un mateix barri. Este tipus de violència és molt difícil de denunciar, ja que només la noten els que la pateixen, és subliminar. És molt dur que la veïna de davant tinga en la seua balcó una pancarta que diga ‘Sí a la prolongació’  és a dir ‘si que tiren ta casa’”.

La violència policial
Les mobilitzacions ciutadanes han tingut un major ressò a causa de la brutalitat amb què han actuat els cossos policials. Si la policia local, a les ordres de l’Ajuntament de València, i la Policia Nacional espanyola, a les ordres de la Delegació del Govern, defensaven postures diferents de partida, a l’hora de la veritat van actuar amb un sol criteri: reprimir els manifestants per permetre l’actuació de les màquines.  Raül G., independentista present a les protestes narrava així els fets: “Allò és dantesc. Hi gran quantitat de veïnes i penya dels moviments socials intentant resistir a prop de les cases que van a tirar. Però les càrregues estant sent brutals.

Hi ha hagut varis ferits (a mi m’han deixat el genoll bonic), al menys un parell de detinguts i els ànims prou crispats: quan ha arribat la Carmencita Alborch després que els nacionals carregaren (fet que no entén massa bé ningú ja que  el govern se suposa que ha declarat il·legals els enderrocs), quasi ens la mengem…”.

Com indica aquest testimoni, el paper del PSOE està sent especialment qüestionat, perquè no han utilitzat els instruments al seu abast per impedir els enderrocament i, per contra, no han dubtat en utilitzar-los públicament per enfrontar-se al PP. De fet, el delegat del Govern, Peralta, va justificar les càrregues policials, assegurant que s’ajustaven a la proporcionalitat i que, en tot cas, foren provocades per incontrolats. Per descomptat, no era aquesta la visió de Salvem el Cabanyal, que en un nou comunicat assegurava que se sentien “abandonats per la delegació i subdelegació del Govern d’Espanya, que només han defensat les actituds dictatorials del PP en manar els antiavalots a protegir la innecessària decisió dels dictadors en comptes de protegir els ciutadans”.

 

 

 


Ricardo Peralta contra tots

Ricardo Peralta Ortega (Belvís de la Jara, Toledo, 1951) és un altre de tants “excomunistes” que ha acabat col·locat de la mà del PSOE. La seua trajectòria podríem dir que és exemplar en aquest sentit.
Quan ja es vivien els últims moments del règim feixista i l’antifranquisme estava agafant posicions de cara al ball final de les eleccions, Ricardo Peralta s’afilià al Partit Comunista del País Valencià. Com a militant, treballà d’advocat laboralista fins que fou escollit diputat per Esquerra Unida del País Valencià a les eleccions generals espanyoles de 1989. De fet, ell fou un dels precursors d’aquesta coalició electoral i en dues ocasions més obtingué escó per la província de València. Després de la victòria del PP a les generals de 1996, un sector d’Esquerra Unida començà a desmarcar-se de la línia oficial del partit i creà una corrent que propugnava un canvi estratègic i una apropament al PSOE. Poc després, Ricardo Peralta deixà EUPV i es vinculà a Nova Esquerra, però conservà els seu escó, ara enquadrat en el Grup Mixt. El 1999 s’afilià al PSOE, però per poc de temps, ja que el 2000 deixà la política, precisament quan perdé l’escó que havia guanyat amb EUPV.
El maig de 2008, de la mà de Fernández de la Vega fou nomenat delegat del Govern de la Comunitat Valenciana. 
Des de la Delegació del Govern, les seues actuacions tenen poc a veure amb el seu suposat passat antifranquista: s’han negat a investigar les diferents agressions feixistes que regularment es produeixen; ha enviat els cossos policials sota la seua jurisdicció contra els moviments d’esquerra (no han sigut poques les denuncies per l’augment de la pressió policial des que ell és al capdavant de la Delegació); i, lligat a ambdues qüestions, Ricardo Peralta ha assumit el discurs de l’ordre i de la criminalització dels moviments socials.
La impopularitat de Peralta ha arribat al seu clímax amb l’actuació policial durant els enderrocs del Cabanyal. Ara els veïns i veïnes han de patir la seua inconsistència ideològica, com en el seu moment la va patir EUPV. Però potser aquesta és una trajectòria modèlica d’acord amb la “reconciliació nacional” que propugnava Carrillo i el PCE des dels temps de la clandestinitat antifranquistes: si el poder és l’objectiu, el preu a pagar mai és massa elevat.


[bar group="860×106"]