>> Article d’opinió del portaveu d’Alerta Solidària, Martí Majoral, per a l’edició digital de L’ACCENT
Ara fa uns dies varem rebre, amb molta satisfacció, la resolució de l’Audiència Provincial de Barcelona que ficava punt a final a l’amenaça de presó contra el David de Vilafranca. Punt i final al menys per ara, fins a la propera farsa, que no és qüestió d’avorrir-se.
El que motiva aquest article però és l’argumentació que dóna el tribunal alhora de tancar aquest expedient. Malgrat les 7 pàgines d’interlocutòria, no hi ha ni una sola referència al fet que el David va ser condemnat per ser insubmís a l’exèrcit espanyol i que, en base a aquests antecedents, la jutgessa, ja estimada per totes nosaltres, mai t’oblidarem, Isabel Gallardo, justifiqués l’ingrés immediat del David a la presó.
Sorprenent, oi?
En part, l’explicació podria venir del fet que el primer recurs presentat pels advocats del David, feien especial èmfasi a la prescripció de la condemna que la senyora Gallardo volia fer complir al David: relativa als disturbis del 12 d’octubre de l’any 1998. Sobre la prescripció d’aquesta condemna, debat i redebat al 100% la resolució final de l’Audiència Provincial. Ara bé, el recurs també esmentava l’absurditat (amb altres paraules) de considerar com antecedent penal una condemna per insubmissió, delicte que va quedar esborrat a contra cor pel Partit Popular i Convergència i Unió, després d’anys i panys de congratular-se per haver enviat tanta gent a la presó.
Fins i tot, passats quatre dies d’entrat el recurs, es va fer una ampliació detallant més, per si de cas, la inoportuna consideració d’antecedent vàlid de la condemna per insubmissió. En aquesta ocasió, els advocats del David assenyalaven quin era l’articulat concret en el que calia basar-se per a considerar nuls qualsevol antecedent per insubmissió.
Però la jutgessa del Penal, abans d’aquesta ampliació ja havia resolt el recurs, de forma molt treballada, segons la floreta que li llança l’Audiència Provincial en la seva resolució: “la muy argumentada y completa resolución”. Molt treballada, sí, però sense dir absolutament res del tema insubmissió. I finalment, en la mateixa línia, i amb tot el recurs sobre la taula del Provincial, ampliat, amb tots els ets i uts, ens trobem que la seva resposta, tot i ser en aquesta ocasió favorable als nostres interessos (celebrem-ho!) torna a obviar la qüestió insubmissió.
Què ha passat aquí? Pot la senyora Gallardo obviar alguns dels aspectes recorreguts per la defensa, pots deixar sense resposta aquells punts que consideri oportuns? La resposta és no. Tan ella com l’Audiència Provincial havien de respondre també a la qüestió insubmissió.
La resposta és al carrer.
No oblidem que, a nivell polític, social, mediàtic, etc. el merder no estava en si havia d’anar a presó un delinqüent que va atemptar contra un sagrat agent de l’ordre públic aquell llunyà 12 d’octubre del 98, sinó si aquest home, si aquest activista dels drets i llibertats del nostre poble, havia d’anar a presó en considerar-se com a antecedents vàlids els derivats del delicte d’insubmissió. Aquest i cap altre aspecte és el que ocupava els titulars dels diaris, televisions, portals i blogs que han cobert tot aquest cas des del primer dia.
Jugada ràpida: L’Audiència Provincial, mitjançant un vell conegut, el senyor Enrique Rovira del Canto (qui condemnà en Franki de Terrassa a presó per la cercavila en contra de la bandera espanyola), ex-magistrat militar, tira un cable a la jutgessa Gallardo. Saben que ha fotut la pota. Que en David no pot anar a la presó i que cada gest de la jutgessa (negar-se a rebre la comitiva de l’ajuntament de Vilafranca, regatejar la presó pel pagament d’una indemnització a un policia, etc) no feia més que enfonsar-la. D’entrada, com he dit més amunt, en la resolució del Provincial, tiren una floreta a la jutgessa, guapa!, després es carreguen l’argumentació dels advocats del David amb una sola frase, “El recurso debe ser estimado, si bien por un fundamento ajeno a las alegaciones del apelante”, i finalment, ni pa ti ni pa mi, ni mu de la insubmissió, el David content i aquí no ha passat res.
Atado y bien atado.
Molt ràpids i molt hàbils, tant la jutgessa Gallardo com el seu coreligionari Rovira del Canto. Han passat de puntetes pel fet punyent de l’afer, el que havia tornat a fixar la judicatura en el punt de mira de la societat catalana. Han sabut, en temps rècord, marejar-nos a tots, amb recursos avall i recursos amunt, per acabar donant-los la raó, perquè sabien que no els quedava cap més remei, però això sí, sense haver de reconèixer que si haguera estat per ells, encara avui en dia, enviarien a la presó a un insubmís.
Ara tots contents perquè en David es queda a casa. Contents, sí, és clar, però contents no vol dir enganyats. Som conscients de la jugada, del cinisme corporatiu imperant. Recordem la sorpresa de la secretària judicial que s’exclamava en veure que el recurs ja havia estat designat a la secció 7a. I recordem com el senyor, il·lustríssim senyor, Rovira del Canto, van condemnar en Franki tot reconeixent que cap agent l’identificava com a autor de cap empenta ni agressió en la mateixa sentència. No, no ens enganyen. Han resolt ràpid el recurs perquè els interessava, perquè els suposava un problema. La conya però és que aquest problema, no ho oblidem tampoc, l’havien creat ells… i a nosaltres ens ha tocat córrer.
