[bar group="860×106"]

Una aproximació al fenomen CUP

llibre botran“El llibre pot apropar a un públic que no en coneix ni els seus orígens ni el seu esdevenir la història de l’esquerra independentista, posant però l’accent en el paper de la lluita municipalista”.

Després d’‘EPOCA, l’exèrcit a l’ombra‘, del 2010, i ‘Si te’n Vas no tornis’, de 2011, Edicions el Jonc va presentar, coincidint amb la passada Diada de Sant Jordi, Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres, l’autor del qual és l’Albert Botran, membre del Secretariat Nacional de la CUP i historiador.

El primer que caldria dir sobre aquest treball és que el títol és confús, una confusió que es trasllada també a l’interior del llibre, perquè l’espai polític que prova de reconstruir, no s’ha referit mai a ell mateix com a “independentisme d’esquerres”, i usar-lo de forma indiscriminada i mesclada amb l’apropiada, “esquerra independentista”, no ajuda a definir el projecte polític objecte d’estudi. De totes maneres, el llibre pot apropar a un públic que no en coneix ni els seus orígens ni el seu esdevenir, gràcies a una escriptura planera i senzilla, la història de l’esquerra independentista, posant però l’accent en el paper de la lluita municipalista: la seva primera formulació, el 1968-69, de mans del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, on s’estableixen ja els principis polítics que encara avui el defineixen i que no són altres que la independència i el socialisme als Països Catalans; la creació de l’organització armada Terra Lliure i del Moviment de Defensa de la Terra, organisme que aconseguí agrupar les diferents expressions de l’esquerra independentista; la fractura, a finals dels vuitanta, del moviment, deixant-lo tocat de mort; la represa de la segona meitat dels anys noranta fins el moment actual.

Malgrat que s’hi intueix una feina de recerca que, per exemple, en l’àmbit de les candidatures municipalistes, és prou correcte, cal destacar també que, segurament per manca d’informació, Unitat Popular no reïx a explicar, com no ho han fet tampoc tots els altres treballs que l’han precedit, el període posterior a les Olimpíades del 92.

És cert que s’hi destaca, com no podia ser d’una altra manera, la revifalla del moviment que suposà, a partir del 1994, el naixement de la Plataforma per la Unitat d’Acció, que juntament amb els Maulets -fusionats el 98 amb les JIR- desplegaren una intensa activitat ocupant un terreny que ningú més no transitava. Però erra en l’atribució de les seves virtuts, sobretot pel que fa a la PUA, l’objectiu primer de la qual fou mantenir un espai propi de l’esquerra independentista, deixant en evidència aquells que, com l’AUP, abandonaren el projecte de l’esquerra independentista per tal de construir, juntament amb ERC i IC, una esquerra nacional. Aquest espai, l’anà bastint, segurament amb més força que destresa, vinculant-se a les lluites socials del moment -significativament, l’okupació- i participant com mai en la seva història en les de temàtica estrictament laboral com ara la lluita pel tancament de les ETT. I comptant amb un nou instrument, el sindicat d’estudiants Alternativa Estel, que no apareix al llibre, i que fou fonamental per estendre el moviment més enllà de l’àrea metropolitana, i uns casals i ateneus independentistes que, sense aquesta nova empenta, probablement haguessin acabat sent fagocitats per ERC.

Tot aquest univers fou el que permeté que es capgirés la tendència de liquidació de les poques expressions de municipalisme independentista i combatiu que hi havia i que possibilità que, uns anys més tard, se n’anessin creant de noves, més lligades que mai a un teixit social sense el qual no és possible la seva existència.


[bar group="860×106"]