[bar group="860×106"]

Una generació que s’obre pas

El dijous 28 de març rebiem la bona nova que el fundador i exredactor de L’ACCENT, Joanjo Garcia, havia guanyat el premi Enric Valor de narrativa, atorgat per la Diputació d’Alacant i l’editorial Bromera. No és el primer premi que reben antics i actuals membres de la redacció i això ens omple d’orgull i satisfacció, com no podria ser d’altra manera.

A la roda de premsa -amb la inevitable presència d’autoritats polítiques a qui poc interessa la cultura catalana- Joanjo Garcia desgranà breument Després del Guaret, obra guanyadora ambientada en els primers anys de l’anomenada Transició; però, a més a més, l’autor proclamà la pertinença a una generació: la generació que precisament havia nascut -o crescut- durant aquesta Transició i es va formar políticament al marge de l’antifranquisme més tradicional (el que es va acomodar en el nou sistema). I entre els companys de viatge que citava estava, com no, Xavi Sarrià.

Xavi Sarrià ha sigut notícia també aquesta quinzena per l’anunci de la retirada indefinida d’Obrint Pas el 2014. Tant Xavi, com Obrint Pas en el seu conjunt, són un bon exemple d’aquesta generació que des de l’erm polític, cultural i social dels any noranta, ha anat construint un projecte fins a consolidar-se com una alternativa i com a referent.

Obrint Pas són, sens dubte, el grup de música en català més important del tombant de segle. No n’hi ha cap altre que haja convocat tant de públic, i menys encara que ho haja fet amb un compromís polític que ha incomodat tant les institucions valencianes com les de la resta del país. Com explica Josep Vicent Frechina a l’interior d’aquest periòdic, a més de tot això, Obrint Pas ha creat escola i ha obert una gran escletxa a través de la qual brollen constantment grups de música en català en territoris tan hostils com el mateix País Valencià. Amb Obrint Pas ha crescut l’esquerra independentista o a l’inrevés, tant se val, perquè l’un no és comprensible sense l’altre, i per tot això, des d’aquestes pàgines, el nostre reconeixement, i també l’agraïment per aquests vint anys de bona música, de festa i de molta lluita.

Sembla que per atzars de la vida, l’adéu d’Obrint Pas ha coincidit amb l’adéu d’un altre gran grup valencià, Al Tall, que mereix també tot el reconeixement. Al Tall és, possiblement, el pont entre generacions -les que van viure el franquisme i les que no- i el seu gran mèrit ha estat continuar al peu del canó més de vint anys després de Quan el mal ve d’Almansa, esdevenint la banda sonora de pares i fills.

Els fills, la generació de Joanjo o de Xavi, són una generació que es va poder escolaritzar en català, que va gaudir d’uns primers anys de la Transició en què la dreta estava encara en reclusió, en què els drets socials encara gaudien de l’empara de la lluita antifranquista, en què per primer cop consumien a casa amb certa llibertat literatura i música en català. Però són també la generació que trobava insuficient la democràcia, que exigia més llibertat i més igualtat social. Són la generació que ha combatut la degradació constant del sistema quan encara molts el titllaven de modèlic i que observaven amb certa enveja la lluita que a altres indrets de l’Estat és lliurava contra la Constitució i els constitucionalistes.

Són, també, la generació que ha hagut de combatre el neofeixisme davant la passivitat institucional i social; són la generació que va créixer amb l’assassinat de Guillem Agulló, del qual precisament enguany, es compleixen 20 anys. La mort de Guillem Agulló va marcar tota una fornada de joves que en aquells moments iniciava el camí de la presa de consciència; i el judici i posterior posada en llibertat de l’assassí foren decisius, segurament, per perdre tota confiança en un règim que molts dels nostres pares donaven per bo.

L’ACCENT, els casals o l’esquerra independentista, entre altres, són, en gran mesura, producte d’aquesta generació que encara no ha arribat al seu zenit, però que, sense anar-se’n a casa, ja ha començat a cedir el testimoni. Perquè obrir pas no només és avançar, sinó deixar que altres també ho facen.


[bar group="860×106"]