Una política lingüística d'embarbussament

Una política lingüística d'embarbussament

embarbussar-se

1v. intr. pron.[LC] Algú, parlar confusament, deixant les coses a mig dir, embullant-les, de manera que el que diu és amb prou feines intel·ligible. No s’enrojola ni s’embarbussa quan li dirigiu la paraula.

Ara que comença el curs escolar, i ja portem més d’una setmana de “curs polític” d’aquest tercer any de legislatura del canvi, cal reflexionar de nou sobre la política lingüística que porta a terme el Govern valencià. Perquè arribats a aquest punt, el balanç del procés de normalització lingüística porta camí de quedar al voltant del zero, o fins i tot ésser negatiu, atesa la situació social de la llengua: cada any que passa sense una política clara i decidida de normalització, n’augmenta la regressió i la precarietat.

A un any i mig de les properes eleccions autonòmiques, el panorama és desolador. D’una banda continuem sense mitjans audiovisuals en la nostra llengua: portem esperant la inauguració de la nova RTVV tres “nou d’octubre” – aquesta Diada tampoc serà la de la reobertura- i seriosos entrebancs jurídics, de contractació i econòmics per emprendre les emissions. I tampoc no hi arriba el senyal de TV3, ni d’IB3, segons Morera, perquè “per tenir reciprocitat cal tenir alguna cosa que oferir” (!?). Doncs això, mentrestant, ni una cosa ni l’altra: tota l’oferta televisiva en espanyol. I més o menys semblant és la situació de l’edició impresa de periòdics i revistes (per cert, el Levante-EMV continua rebent subvencions per un traductor automàtic per a l’edició digital que destrossa la llengua dia sí dia també). I incentius al cinema en valencià? Només podem lloar ací les iniciatives privades dels cinemes Albatexas, o la persistència del programa “Cinema en valencià” d’Escola Valenciana (això sí, alguns ajuntaments han incorporat aquest programa a la seua agenda cultural).

D’altra banda, en clau legislativa, no s’ha posat fil a l’agulla a la revisió i l’actualització de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, autèntic paraigua normatiu i de protecció legal dels valencianoparlants. Només es posen pegats que a la pràctica no tenen massa recorregut, com és el cas de l’Oficina dels Drets Lingüístics. Un altre exemple és la competència lingüística: només a través de la futura Llei de Funció Pública haurem d’esperar algun tipus de requisit als funcionaris que han d’atendre els ciutadans (caldrà veure quin és el grau de competència final que es demana, segons quins llocs ocupen en l’administració, i sobretot si s’arriba a aplicar, atès el retard en el calendari – s’ha de publicar la llei i posteriorment el reglament que ho regule; a hores d’ara l’aplicació no seria en cap cas abans del 2019… tic tac tic tac…-. I mentrestant ens trobem encara amb la figura de l’exempció lingüística, tampoc resolta en el polèmic Decret de Plurilingüisme. Polèmic per les mancances que presenta, per no apostar per la igualtat en un marc d’immersió tal i com tenen a les Illes o al Principat; per lligar de mans i peus el valencià a l’anglès (si us fixeu la defensa que es fa del decret des del Consell- la seua portaveu Mónica Oltra- és sempre a través de l’anglès, mai per convicció i defensa del valencià), polèmic per moltes altres qüestions… Però polèmic sobretot perquè per molt “moderat”, “equilibrat”, “realista”, “com a punt de partida”… que el vulguen presentar, la reacció de la dreta espanyola sempre serà la mateixa: tombar-ho tot amb l’ajuda dels seus tribunals i de les campanyes difamatòries dels seus mitjans, amanit ara també amb els numerets de circ a les Corts (talment com els seus homòlegs al parlament principatí en relació al procés d’independència). I el resultat també és sempre el mateix: cap avanç real en cap matèria. Manteniment de l’statu quo.

Cercant la “centralitat”, amb la mirada fixada a romandre més enllà del 2019 al poder i amb companys de viatge – compartint la conselleria d’educació- estrictament espanyolistes com el Partit Socialista de Ximo Díaz i Susana Puig (o era l’inrevès?), l’actuació de govern de Compromís en l’àmbit autonòmic posa en risc la salut i el futur de la llengua catalana al País Valencià. No era això. Per avançar realment cap a la normalització lingüística i la protecció dels nostres drets, ens calien polítiques amb valentia (us sona el lema?) i no amb rebaixes constants. Ni deixades a la bona voluntat d’alguns ajuntaments. El canvi se suposava de més entitat. No massa, ja ho sabem, però una miqueta més. Tanmateix el ritme del canvi és desesperant i asfixiant perquè el contingut d’aquestes “reformes” és efectivament molt pobre i poc ambiciós. I perquè la realitat sempre s’acaba imposant: voler agradar sempre, i quedar bé amb tothom, és una quimera ideològica, política i electoral. No us embarbusseu; no hi perdeu més temps: l’estratègia és del tot errada. Deixeu-vos de complexos i claudicacions: la dreta antivalenciana només estarà satisfeta quan el valencià desaparega per complet de l’àmbit públic.

Sembla que es demane més temps, una segona –o quantes més?– legislatures per poder engegar algun canvi “de fons”, o que es podrien “consumar” els “iniciats” i fer el que realment es voldria fer. Com s’entén aquesta postura? Teniu por ara? I desprès, no en tindreu? O santa paciència? Convindreu que és legítim desconfiar-hi del vostre manteniment al poder. No ens cansarem doncs d’insistir en la nostra proposta, ben clara i determinada, perquè no hi ha un altre camí: lluitar, desobeir i exercir els nostres drets. Quan calga, hi serem, com sempre, al carrer, i ens plantarem davant dels atacs dels tribunals espanyols i davant de qualsevol agressió. Però alhora no ens cansarem d’assenyalar el camí més recte, coherent i sensat per evitar la substitució lingüística al País Valencià i per assolir la construcció nacional dels Països Catalans. Sense atzucacs polítics ni giragonses electoralistes. Sense pidolar res a ningú. Sense renúncies. Són els nostres drets, és el nostre temps i és el nostre futur.