Ja fa cent anys que va néixer Salvador Espriu. Com sol passar en aquests casos s’organitzen enguany tot tipus d’homenatges, oficials i no tant oficials, una exposició al CCCB estarnyament programada a partir d’octubre ideada per Xavier Bru de Sala, comissariada per Julià Guillamon i amb l’assessoria de Julià de Jódar entre d’altres, etc. Queda, però, el fet que Salvador Espriu és, probablement, l’escriptor més rellevant de la literatura moderna en la nostra llengua, i el dubte de si les insitucions i l’anomenada “societat civil” li estan retornant el que li pertoca.
Espriu no només ha estat un escriptor brillantíssim, poeta críptic de vegades, narrador fascinant quasi sempre i dramaturg de pes. Va ser durant les darreries del franquisme i els anys de la Transició el “poeta del poble”. A elevar-lo a aquesta categoria van contribuir el compromís amb el país expressat en molts dels seus escrits (particularment alguns poemes) i, molt particularment, la música de Raimon (“Cançons de la roda del temps”, 1966, de mèrit reconegut pel propi Espriu) i la dramatúrgia de Ricard Salvat (“Ronda de mort a Sinera”, 1965). No és que Salvador Espriu tingués posicionaments polítics molt explícits. Va donar suport a la Caputxinada del 1966 i a un manifest contra les tortures als miners d’Astúries i es declarava obertament republicà a la televisió espanyola l’any 1976, quan el desgel era encara molt fràgil. Però llibres de poemes com “La pell de brau” (1960), o poemes com “Assaig de càntic al temple” (d’“El caminant i el mur”, 1954), “Inici de càntic al temple” i “Indesinenter” (“Les cançons d’Ariadna”, 1949) van convertir-lo en un fetitx de l’antifranquisme.
Després va començar a funcionar la lei del pèndol, i com tants altres símbols de la lluita contra la Dictadura, va ser escombrat sota l’estora com un record incòmode. L’angoixa exasperada pel destí del seu poble i l’estil dens van donar pas a una certa distància cínica (Josep Pla) i un estil més digerible (el propi Pla o Miquel Martí i Pol), i Espriu va quedar reduït a un poeta “inintel·ligible” (en paraules de Josep Pla) i un fenomen d’època, és a dir, antiquat (com les cançons de Raimon, per no parlar de les d’Ovidi Montllor). No hi va ajudar gaire el fet de que la fetitxització d’Espriu es va produir essencialment mitjançant la seva poesia que, a banda d’alguns poemes com els esmentats, és d’una obscuritat notable. Aquesta obscuritat el va permetre expressar-se amb certa llibertat durant els anys del franquisme. És significatiu, en canvi, que en els anys anteriors a la guerra es dediqués exclusivament a la prosa. En aquells anys va publicar narracions excel·lents com “Laia” (1932, portada al cinema el 1970 amb Núria Espert i Francisco rabal), “Aspectes” (1934) o “Ariadna al laberint grotesc” (1935), que no gaudeixen avui de la popularitat que mereixerien i que van col·laborar, juntament amb les obres de Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, a alliberar la prosa catalana del jou del Noucentisme.
Tant en la prosa com en la poesia o e el teatre Espriu va teixir un univers simbòlic propi, amb personatges que saltaven d’una obra a l’altra o referents espaials com Sinera (el seu Arenys d’estiueig infantil), Lavínia (la Barcelona on va viure tota la seva vida), Alfaranja (Catalunya), Sepharad (nom hebreu de la Península Ibèrica) i Konilòsia (versió satírica del mateix concepte), així com nombroses referències més o menys fosques a la literatura grega, la Bíblia o l’antic Egipte.
El fet que Espriu no es pogués guanyar mai plenament la vida mitjançant l’escriptura és tot un símptoma de l’estat d’anormalitat permanent que caracteritza aquest país.
