Cap sistema d’Intel·ligència Artificial (IA) generativa no pot ser alhora plenament fiable, completament verificable i econòmicament barat. Pel cap baix, una de les tres coses cedeix. La indústria cedeix pel que fa a la fiabilitat, i el cost es manifesta en forma d’al·lucinacions, biaixos i certeses falses que es presenten amb el mateix to que una resposta correcta. Aquesta compensació sorgeix d’una estructura econòmica: un grapat d’empreses que decideixen, cada dia, fins a quin punt val la pena la verificació tenint en compte el retard i la despesa que afegeix, de manera que sovint decideixen que no val gaire la pena.
Piotr Kropotkin (1842-1921), geògraf i organitzador anarquista, va descriure exactament aquest tipus d’elecció. En el seu assaig sobre la divisió del treball (Treball intel·lectual i treball manual, 1890), identificava tres rols a la indústria: el científic que descobreix lleis, l’enginyer que les aplica, i el treballador que executa sense entendre la màquina. La invenció real, deia, sorgeix del contacte directe entre la mà, el material i el problema; la divisió elimina aquest contacte per a tots els membres de la cadena. Avui, els rols són els mateixos: OpenAI, Google, Meta, Anthropic i xAI decideixen com es comporta el sistema; la resta de la humanitat som «usuaris» que supervisem una sortida que no hem construït ni podem inspeccionar, per la mateixa raó que al teixidor del segle XIX se l’anomenava «mà d’obra».
Dins El suport mutu (1902) Kropotkin s’oposa a la idea que la competència impulsa el progrés. Va observar que les espècies que cooperen en entorns durs sobreviuen millor que les que gasten energia competint per recursos que no són escassos. La indústria de la IA s’explica a si mateixa la història que ell va desmuntar: que està enxampada en una «cursa» –contra la Xina, contra el competidor– en què aturar-se per verificar qualsevol cosa significa perdre. Però això converteix una decisió econòmica –intercanviar fiabilitat per velocitat– en un suposat fet del món. La decisió pertany a qui finança aquestes empreses, la resta ho rep com a destinació forçosa.
La indústria sovint traça el seu llinatge fins a Ayn Rand (La rebel·lió d’Atlas, del 1957, és lectura de capçalera en els cercles acceleracionistes). La seva divisa («Never live for the sake of another man, nor ask another man to live for mine») ressona en aquests cercles com a defensa de l’individu creador. Però el moviment acceleracionista efectiu (e/acc) en reivindica l’estètica de la disrupció heroica mentre en descarta l’ètica. Els sistemes d’IA no són “randians” en absolut, i per tres raons.
Primera, pel que fa a la propietat, Rand considerava la propietat intel·lectual com a inviolable i la seva violació com a furt. Un model entrenat mitjançant la ingesta de la producció amb drets d’autor de milers de milions de persones, sense consentiment ni pagament, és exactament el que ella hauria anomenat apropiació indeguda. Segona, pel que fa a la ment productora, l’heroi de Rand resol problemes mitjançant el raonament independent i de primers principis. Un model de llenguatge fa exactament el contrari: produeix sortides recombinant allò que ja s’ha dit, sense cap mecanisme per a l’originalitat no assistida. En la seva taxonomia, això és el que ella anomenava el model «de segona mà» (el que repeteix en lloc de crear), el tipus que més menyspreava. I tercera, els herois de Rand comercien entre iguals i rebutgen el favor estatal; els laboratoris d’ IA busquen contractes governamentals i un tractament regulador que aixequi barreres d’entrada als competidors, comportant-se com els malvats de les seves novel·les, no com els herois.
Ara bé, aquestes contradiccions no han impedit que l’elit tecnològica de Silicon Valley s’apropiés de l’emblema randià de l’heroi disruptor –el geni solitari que desafia el món– mentre en descartava els principis fonamentals, especialment els que afecten la propietat. I aquests principis no eren un afegitó estètic: eren la columna vertebral de tot l’edifici filosòfic. La indústria n’ha pres la mitologia i n’ha rebutjat la lògica.
Per comprendre qui posseeix realment la IA, cal anar a Proudhon. Ell va escriure que «la propietat és el furt», però no s’oposava a la possessió legítima: el dret d’un treballador a controlar allò que ocupa o produeix. El que rebutjava era la renda, l’interès i el benefici obtinguts simplement perquè la propietat existia prèviament a qualsevol treball actual. La crítica posterior al seu llibre aguditza aquesta qüestió: és la gran propietat el que constitueix furt, mentre que la propietat a escala moderada i funcional és defensable.
Aplicar això a la IA apunta en una direcció clara. El model personal d’un investigador, l’ajust fi d’un desenvolupador independent, o els pesos d’un petit laboratori alliberats obertament, són possessió legítima: algú que encara hi treballa. Però una valoració de mercat d’un bilió de dòlars construïda sobre la ingesta, sense pagament, de la producció de milers de milions de persones que mai no en veuran res, això és furt, no perquè la propietat com a tal sigui il·legítima, sinó perquè els ingressos s’han deslligat de qualsevol treball actual per part de qui els extreu.
A La conquesta del pa (1892), Kropotkin ofereix la formulació més directa: el benestar de tothom és la finalitat; l’expropiació és el mitjà. La riquesa que produeix una societat industrial mai no és obra d’individus aïllats; és l’acumulació de generacions de treball col·lectiu i coneixement heretat. Aplicat a la IA, això esdevé incòmode: la indústria es basa en dècades de recerca universitària finançada amb fons públics, en l’arquitectura Transformer (el motor de tots els grans models actuals) que Google va publicar obertament, i en la producció col·lectiva d’Internet. També es basa en treballadors com els contractistes kenyans subcontractats per OpenAI, pagats amb entre 1,32 i 2 dòlars l’hora per llegir i etiquetar contingut d’abusos infantils i violència, per tal que les dades d’entrenament en continguin menys. Aquesta mà d’obra fa presentable el producte; els treballadors cobren una ínfima fracció del valor que l’empresa genera en pocs mesos. La fiabilitat es raciona per nivell de subscripció; el cost de produir-la s’externalitza a Nairobi.
Més enllà de Silicon Valley, el model dels EUA no és l’únic, però la Xina no ofereix una alternativa kropotkiniana, ja que el seu motor és l’Estat, no l’horitzontalitat. El seu pla del 2017 va establir la IA com a motor “nacional”, i quan DeepSeek va llançar R1, l’Estat hi va respondre amb inversions massives en potència de càlcul i subvencions provincials. Però Pequín ha explicitat que l’individualisme és un tret capitalista i que l’esforç col·lectiu, dirigit per l’Estat-partit, n’és el motor adequat. Quan l’Estat va reprimir Jack Ma, ho va fer en nom de la «prosperitat comuna», però el mecanisme no va ser l’ajuda mútua; va ser el poder estatal substituint una concentració de control per una altra. El que els models americà i xinès comparteixen, malgrat el soroll ideològic, és el control concentrat sobre els mitjans de producció de coneixement. Un el té a través de corporacions; l’altre, a través d’un aparell estatal. Cap dels dos deixa espai per a la governança directa que Kropotkin considerava essencial.
L’alternativa mutualista –cooperatives federades que tenen en comú la potència de càlcul i els models, i que intercanvien l’accés mitjançant acords recíprocs– no s’ha provat a escala. Aquesta absència no és una prova d’impossibilitat; és una prova del poder establert. Però l’obstacle no és només polític: construir una granja de càlcul competitiva demana una inversió inicial –en xips, energia i refrigeració– tan astronòmica que cap cooperativa emergent pot assumir-la sense una injecció externa massiva. El capital necessari per començar ja és, ell mateix, una barrera que afavoreix qui en té. La història del mutualisme és una història d’experiments aixafats o cooptats per forces centralitzadores, tant capitalistes com estatistes. El moment de la IA només és diferent per l’escala del que hi ha en joc: aquests sistemes s’estan convertint en la infraestructura a través de la qual es produeix, es valida i es distribueix el coneixement. Qui controla aquesta infraestructura determina allò que compta com a coneixement.
Kropotkin hauria reconegut la retòrica de la inevitabilitat –l’afirmació que la cursa no es pot aturar, que la verificació és un luxe, que la cooperació és ingènua– com la mateixa ideologia que justificava el sistema fabril. Canviar fiabilitat per velocitat no és una necessitat tècnica; és una elecció política, feta per persones que es beneficien de la velocitat i no suporten el cost del seu fracàs.
Abandonar la IA no sembla una opció realista, i esperar l’arribada d’un estat o una corporació benèvols seria ingenu. L’única via plausible és construir institucions que puguin disputar la concentració de poder: models de pesos oberts propietat dels col·laboradors, conjunts de dades governats pels seus creadors, potència de càlcul agrupada mitjançant acords cooperatius, i presa de decisions distribuïda entre les persones que fan la feina. Aquestes institucions existeixen en embrió –en comunitats de codi obert, cooperatives de dades, iniciatives liderades per acadèmics que resisteixen tant el tancament corporatiu com el control estatal–. Necessitarien capital, coordinació i suport polític per créixer. Sense això, la convergència del poder corporatiu i estatal sobre la infraestructura del coneixement serà total.
(Imatges: Cooperativa obrera de generes de punt la Unió (Mataró, 1932), i Piotr Kropotkin).
* Manuel João Ramos és professor del Departament d’Antropologia i Investigador del Centre d’Estudis Internacionals ISCTE de l’Institut Universitari de Lisboa, Portugal.
Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor.
