El previsible resultat de les eleccions espanyoles del passat 20 de novembre ha tingut lectures diverses. Des de L’ACCENT us proposem una lectura de les dades en base als vots absoluts i fixant-nos en les hegemonies polítiques, els espais ideològics, els canvis de tendència i una lectura política dels resultats, prenent com a base els resultats del conjunt de la nostra nació.
Marea blava? / Ensorrament de la socialdemocràcia / Les retallades no afecten el vot convergent / Compromís aferma el seu salt electoral mentre el PSM es queda a les portes / ERC és incapaç de remuntar / Esquerra Unida i Iniciativa només capitalitzen una part de la protesta social / El neoespanyolisme es fa un lloc als Països Catalans / El vot-protesta es multiplica en nombre i formes.
Marea blava?
Si bé en percentatges i, sobretot, en representació política, la victòria del PP ha estat abassegadora, no podem parlar d’una autèntica marea blava de vots que hagi fet augmentar el volum de votants del partit de forma espectacular. Poc més de 86.000 votants més respecte les anteriors eleccions espanyoles, i un descens de 3.000 vots al País Valencià. Bàsicament el PP ha mantingut activa la seva base electoral i poc més. D’acord, és el millor resultat del PP, però només ha aplegat 70.000 sufragis més que els aconseguits per Aznar l’any 2000. I això en un context en què el principal rival pitjor no podia estar.
El PP té per davant un panorama intern complex de gestionar. El poder quasi absolut aconseguit el situa en posició de poder aplicar despietadament el seu programa polític. Les tensions internes, però, poden fer fracassar la seva gestió. La FAES -i l’allargada ombra d’Aznar- contra els barons regionals. Caldrà veure si en matèria de drets socials s’optarà per a modular les retallades al compàs del vals alemany o bé sortirà la cresta neoliberal a l’estil USA. Però on sobretot es jugarà les garrofes la unitat interna de la dreta espanyola serà en la qüestió nacional. I no només en el procés de pau basc, on tot el hooliganisme espanyolista intentarà forçar Rajoy a fer-lo descarrilar, sinó sobretot en el cas català. L’espanyolisme ha fet de la lluita contra el català la seva ensenya, i ara això topa amb l’antic somni de satel·litzar una part de la dreta regionalista catalana. El candidat per Barcelona, Fernández Díaz, sembla que ha trobat una possible solució, atenent-nos al discurs fet durant la campanya: la immersió lingüística va ser necessària però ja ha perdut tot sentit, i el que cal és introduir més castellà a les escoles del Principat. Proposta “moderada” en sintonia amb l’oferta de Fabra de repensar les modificacions al model d’escola en valencià. En definitiva, l’extensió d’algunes característiques del model educatiu valencià al Principat. I, planant darrera de tot això, l’oferta que ha de situar CiU en la cruïlla: hi haurà pacte fiscal a canvi de la llengua.
I, mentrestant, al País Valencià i a les Illes el PP imposarà moderació per a permetre CiU justificar els pactes a què presumiblement arribarà amb Rajoy. També cal valorar l’oportunitat que aquests resultats plantegen a Fabra i altres dirigents del PP per a reforçar d’una banda el poder dins el PP i per l’altra la seva hegemonia en la societat valenciana, podent practicar una política de “peix al cove” similar a la de CiU però, això sí, sense sortir ni un mil·límetre de les fronteres marcades per l’espanyolisme.
Ensorrament de la socialdemocràcia
Si alguna dada espectacular han aportat aquestes eleccions, aquesta és la pèrdua del PSOE de més d’un milió de vots als Països Catalans. Tal i com ja hem anat apuntant en anteriors números de L’ACCENT, la liquidació del programa socialdemòcrata perpetrat per Zapatero el maig de 2010 ha provocat una fuga de votants de proporcions històriques. El PSOE ha deixat de ser el partit defensor de les pensions i de la sanitat i educació públiques. I també ha deixat de ser el mur de contenció de l’anticatalanisme.
Al seu davant el PSOE té un futur gris quasi negre. A nivell espanyol només pot aspirar a recuperar pes si les polítiques del PP tornen a galvanitzar el vot de protecció social al voltant del PSOE, tal i com va passar el 2004 i el 2008. I als Països Catalans, és un partit sense rumb ni lideratges clars. Tal i com apuntà el filòsof Josep Ramoneda en un debat a TV3, “el PSC corre el risc de valencianització”, fet que il·lustra perfectament l’estat tant dels socialistes catalunyesos com dels valencians.
Això obre molt el camp de batalla electoral en el centre-esquerra, amb múltiples possibilitats. Des de la voluntat de creació d’un nou-gran partit al Principat a imatge i semblança del Partito Democrático italià fins als intents de Compromís de presentar-se com a alternativa al PSPV, passant per les propostes neolerrouxistes de més PSOE.
Les retallades no afecten el vot convergent
Duran i Lleida se la jugava en aquestes eleccions. Alguns al seu propi partit consideraven que no hi ha mal que per bé no vingui, disposats a fer-se passar el disgust per una possible derrota cobrant-se el cap del dirigent democristià. Durant també és segurament un dels polítics més odiats pel sobiranisme. A ell se’l culpa de ser un dels principals obstacles per a una suposada deriva independentista de CiU. Amb aquest punt de partida, alguns -ERC, per exemple-, van veure en aquestes eleccions l’oportunitat per a robar vot sobiranista de CiU. Votar ERC per a facilitar que CiU es tragués del damunt, vet aquí l’oferta que Junqueras pretenia fer triomfar en va.
Els resultats, però, ni significaven un suport esclatant a les polítiques de retallades de CiU, ni un càstig al partit o al candidat. Si bé és cert que respecte el 2008 la coalició ha guanyat prop d’un quart de milió de vots, també ho és el fet que ha obtingut quasi 200.000 vots menys que en les eleccions autonòmiques de fa un any.
Interpretar, com fa bona part del sobiranisme, els resultats de CiU en clau de major o menor credibilitat “independentista” s’ha demostrat erroni elecció rere elecció. La capacitat de CiU d’absorbir, segons enquestes com la del CEO, quasi mig milió de votants partidaris de la independència és precisament perquè aquests votants escullen un programa per als propers quatre anys, i no una opció immediata d’independència. I el prestigi de la marca CiU entre unes classes mitjanes espantades per la crisi i enyoradisses de l’època i els valors pujolistes és la millor garantia que té la coalició per seguir guanyant totes les eleccions.
Compromís aferma el seu salt electoral mentre el PSM es queda a les portes
Quintuplicar vots i situar un diputat a Madrid significa una molt bona notícia per a Compromís. I que el projecte Equo se n’anés en orris i no sortís el segon diputat és encara més bona notícia per al Bloc. Aquesta formació ha tastat la importància que té el fet que l’electorat sàpiga que sortiràs escollit. Durant moltes eleccions per a mal, i en aquestes per a bé. Ara el Bloc té davant seu la possibilitat de moderar el xoc d’interessos amb IPV i de construir, en la persona de Joan Baldoví, un lideratge alternatiu/complementari al de Mònica Oltra.
Qui no ha estat tan afortunat ha estat el PSM, el qual després de múltiples derives tàctiques, des del front nacionalista al bloc d’esquerres, aquesta vegada copiava la fórmula de Compromís, i tot i quedar aprop, això tampoc ha estat suficient per a aconseguir representació. El PSM haurà de reemprendre l’enèsim replantejament tàctic. Les opcions, un cop ensorrat el centre-dreta mallorquinista, es cenyeixen a fer un front d’esquerres amb EU, galvanitzar l’espai de l’esquerra nacionalista ajuntant-se o batallant contra ERC o, tal i com es va insinuar durant la campanya, crear un Compromís a la balear.
A aquest espai progressista i amb sensibilitat nacional li queda encara camí per recórrer. L’oposició al PP i la rellevància que probablement prendran les lluites de mínims poden donar joc electoral per a temps. Les contradiccions vindran quan el creixement i la conjuntura topin amb els límits de l’autonomisme
ERC és incapaç de remuntar
Malgrat la insistència en construir un relat de remuntada, adduint que unes enquestes els donaven zero diputats a principis d’estiu, la realitat és que ERC ha perdut 40.000 vots respecte l’anterior convocatòria. De res ha servit la coalició amb Reagrupament. O sí, per comprovar que malgrat la imatge de pacte, de voler aglutinar tot el vot independentista i de presentar-se com l’Amaiur català, han estat incapaços de mantenir els vots sumats d’ERC i RCAT de les eleccions autonòmiques de fa un any. No només no han esgarrapat cap vot de Solidaritat, sinó que encara n’han perdut uns pocs milers.
Una proposta indefinida, un candidat oportunista, el gir cap al liberalisme i l’explícit autisme respecte les protestes al carrer han impedit capitalitzar, ni tan sols en part, allò que les enquestes mostren trimestre rere trimestre: l’existència d’un sector social important que s’autoidentifica amb l’esquerra i que estaria d’acord en optar per la solució independentista si la situació ho requerís. La voluntat de Junqueras d’anar a pescar vot convergent s’ha demostrat inviable davant la capacitat de CiU d’esdevenir l’escut de les pors de bona part de les classes mitjanes del Principat. Tot i així, el nou relat dels republicans indica una mena de retorn a l’era Colom: agitar la independència com a lema i tenir com a única estratègia apuntar-se a totes les campanyes de desgreuge.
Esquerra Unida i Iniciativa només capitalitzen una part de la protesta social
Els vasos comunicants sempre han funcionat: a pitjor resultat del PSOE, millor resultat de l’espai de l’antic PCE. I aquesta vegada no ha estat cap excepció: han quadruplicat representació i han obtingut el doble de vots que fa quatre anys. Ara bé, amb el context polític i social que estem vivint, la pregunta és si es poden considerar uns resultats excel·lents o no. De l’1,2 milions de vots perduts pel PSOE, només una sisena part són recuperats per EU-ICV, mentre que un milió no s’han sentit atrets per les propostes de Coscubiela, Sixto o Parrón.
En els propers mesos veurem un progressiu apropament d’aquest espai als moviments socials, intentant repetir el cicle mobilitzador de 1996-2004. Al País Valencià i a les Illes, la influència d’EU encara pot ser notable en molts espais de lluita, però al Principat els set anys que Iniciativa va passar encimbellada en el poder autonòmic van permetre un creixement autònom de molts moviments socials -i l’enfrontament directe amb els més combatius- que fan que el retorn a deu anys enrere no sigui tan fàcil com es puguin pensar. Només la força i direcció que CCOO pugui imprimir a les lluites pot permetre a ICV reubicar-se mínimament entre els qui lluiten al carrer.
El neoespanyolisme es fa un lloc als Països Catalans
Excepte al Principat, on l’invent ni és nou ni té complicitat social, l’artefacte UPyD s’ha demostrat molt preparat per a absorbir tot aquell descontentament de caire regeneracionista espanyol. Això ha fet aflorar numèricament l’espanyolisme més explícit, aquell que no juga ni al regionalisme ni a la protecció de les llengües minoritàries, ni a res de tot això, però que defuig qualsevol mena de demostració cañí old style. El partit de Rosa Díez és el partit de l’universitari castellà que aterra a treballar en una empresa del nostre país i es nega en rodó a aprendre la nostra llengua, el partit d’aquells que fa generacions que han abandonat la seva llengua i que obertament consideren que parlar-la fa provincià. Espanyolisme cosmopolita amalgamat amb neofalangisme. Que l’espanyolisme hagi de mutar en noves formes, més radicals i alhora modernitzades, només significa que el procés de confrontació entre els Països Catalans i Espanya avança.
El vot-protesta es multiplica en nombre i formes
Si algú encara dubta del calat social dels valors i plantejaments del moviment del 15M, només cal que faci una ullada a les múltiples fórmules de vot protesta. Als Països Catalans, més d’un quart de milió de persones han optat per formes de vot (blanc, nul i candidatures abstencionistes) que explícitament deslegitimen l’actual sistema.
D’altra banda, l’abstenció ha augmentat en 300.000 persones. Com ja va apuntar L’ACCENT en l’editorial de l’anterior número, qui pretengui obtenir una lectura quantitativa de l’aposta abstencionista de l’esquerra independentista no en traurà l’aigua clara. L’únic evident és que l’esquerra independentista va fer una aposta per deslegitimar el sistema que ha estat compartida (atenció, compartida no vol dir seguida) per desenes de milers de ciutadans. I que els partits que van pensar obtenir votants d’aquest corrent d’opinió no han aconseguit atraure’ls.
Els resultats electorals també evidencien que és il·lús pretendre aglutinar tot el descontentament en una candidatura electoral. Els interessos, perspectives i visions són molt diverses i contraposades. En tot cas, el que sí que demostren els resultats és que bastir una estratègia de confrontació amb els poders polítics i econòmics des del carrer ja no és fer-ho en l’aire, sinó que és possible fer-ho sobre un gruix social gens menyspreable
