Aquest estiu dones dels Països Catalans han creat una Brigada Feminista que ha estat a Palestina. L’Accent les hem entrevistat:
L’ACCENT: D’on va sortir la idea de fer una brigada feminista? Amb quins objectius interns -propis- i externs – cap enfora?
Brigada Feminista a Palestina: Era una idea recurrent que tenia una companya de feia temps i que ens contava quan ens trobàvem de manera informal. Poc a poc ho vèiem més clar: si les feministes havíem aconseguit espais no mixtes en diverses esferes i recuperar certa presència en l’espai públic i polític, per què no anàvem a fer-ho igualment en la lluita internacionalista? Fins on coneixíem, no s’havia donat el cas de cap brigada no mixta i feminista a Palestina, i en setembre de 2015 vam reunir-nos al voltant de 30 persones d’arreu del País Valencià i amb presència arreu dels Països Catalans per mamprendre el projecte. Creguérem que era necessari l’atreviment, començar eixe camí perquè el seguiren moltes companyes més i establir així uns aprenentatges i unes aliances polítiques en clau antipatriarcal, antiimperialista i anticolonialista amb les palestines, que no veiem encara del tot treballades amb altres experiències de solidaritat internacionalista.
Volíem que fóra una brigada completament autogestionada, un projecte polític horitzontal, independent i en clau internacionalista. Hem comptat amb el suport de diversos col·lectius i espais, d’altres no tant, i de moltes persones a títol individual que s’anaven entusiasmant amb el projecte. Hem rebut molts missatges encoratjadors pel fet de ser una Brigada no mixta, senyal potser que calia també treballar en eixe espai.
Per a nosaltres els objectius interns eren diversos: sovint els nostres contextos quotidians no ens permeten un contacte profund amb altres feminismes o qualsevulla forma que adopte la lluita contra el patriarcat. Els feminismes descolonitzadors han alertat de moltes altres opressions que els anomenats feminismes blancs han ajudat a perpetrar (només cal seguir l’actualitat ara amb la polèmica del burkini). Les dones palestines pateixen una conjuntura terrible: neteja ètnica, islamofòbia, persecució, ocupació, aïllament, sexisme, manca de recursos, desigualtat, violència estructural i intrafamiliar, etc. i que queda sovint en un segon pla quan parlem de Palestina. I són elles les que, malgrat tot, mai obliden la indissociabilitat de totes les lluites: l’alliberament nacional, social i de gènere. Per a nosaltres era important combatre amb més arguments aquell feminisme transversal, eurocèntric, interclassista i amnèsic que només serveix als interessos d’unes poques.
També allà s’hi dóna un fenomen especialment pervers, el pinkwashing, l’apropiació racista de les lluites LGTBI per part de l’estat d’Israel, que fa passar un estat ocupant i assassí per paradís de la tolerància gai a Europa i l’anomenat Orient Mitjà. Ens proposàrem treballar i aprendre tot el possible abans, durant i després de la Brigada, per tal de dur endavant uns objectius cap enfora: articular discursos i pràctiques feministes que no deixen enrere ningú i servir també d’eina de difusió i denúncia de les constants agressions dels drets humans que continua perpetrant Israel.
Quantes persones sou i qui en forma part (espais polítics, etc)?
Porta de Damasc, Jerusalem, capital palestina
De les 30 persones inicials finalment viatjàrem 15, més una companya que resideix a Palestina, però tothom ha estat present en el procés des del principi, participant de l’autogestió, la difusió, l’organització, la logística, etc. Hem comptat amb l’ajuda inestimable de membres de l’antiga Xarxa d’Enllaç amb Palestina, dos d’elles presents també finalment en el viatge. El grup al complet configurava un vertader espai d’unitat popular! Hi ha militants d’Arran, Endavant, la CUP, o Ítaca, d’Enginyeria Sense Fronteres, BDS País Valencià, Assemblea Oberta de Dones de València, d’assemblees autònomes feministes, d’assemblees veïnals (Espai Veïnal Cabanyal), d’assemblees i altres lluites per la sobirania alimentària, de centres okupats anarquistes (CSOA L’Horta de Benimaclet), de Casals i Aplecs i d’altres.
Heu fet feina i formació prèvies aquí? En què ha consistit?
El nivell de treball des de setembre de 2015 ha sigut intens. Hem hagut de treballar durament en diverses comissions i coordinant reunions plenàries que salvaren les responsabilitats de cadascuna i la distància territorial (Barcelona-Sénia-Alacant-València). I teníem clar que la formació era un element molt important, no només a nivell polític -tractant textos d’història del moviment d’alliberament palestí, postcolonialitat, orientalisme, feministes àrabs, musulmanes, etc…-, sinó també a nivell de gestió d’emocions i impacte de les vivències. Per a nosaltres era molt important incidir més encara en les cures del propi grup, sabent que viuríem situacions dures, i ho hem agraït molt.
Ara que sembla que gran part dels moviments polítics i revolucionaris, sobretot els feministes, miren al Kurdistan, vosaltres heu anat a Palestina. Per què?
En primer lloc perquè Palestina continua sofrint l’ocupació i l’etnocidi de manera latent i invisible, per a molts moviments polítics i socials sembla ja una qüestió de segon ordre o prescindible. Només els prestem atenció quan s’obri una nova ofensiva armada i hem naturalitzat el fet que allà es cometen agressions intolerables tots els dies de l’any. L’ocupació i l’apartheid estan molt lluny d’acabar-se, l’enduriment de les polítiques sionistes està assolint quotes mai vistes abans i les palestines reclamen ara més que mai que la comunitat internacional els faça costat. En segon lloc perquè als feminismes occidentals encara no s’ha parlat suficientment de les lluites feministes a Palestina com per a no continuar aprenent-ne. De fet, la història de la lluita de les palestines, més enllà de la icònica Leila Khaled, està escrivint-se recentment (recomanem un llibre editat en 2015 que suposa la primera recopilació en castellà sobre aquest tema i que per a nosaltres ha sigut de grandíssima utilitat: Historia del movimiento de mujeres en Palestina, de Mar Gijón Mendigutía, en Txalaparta). I com hem conegut sobre el terreny, queda molt per ésser contat: les dones palestines ja estaven presents en organitzacions internacionals per la igualtat de drets des de finals del segle XIX -abans que les catalanes-, han organitzat vagues, sabotatges o sigut milicianes abans del 1948, crearen una xarxa potentíssima de comitès d’autoorganització popular durant la Primera Intifada, i continuen organitzant-se a barris, vil·les i camps de refugiades.
L’Estat d’Israel sembla disposat a aturar qualsevol mostra de solidaritat internacionalista amb Palestina, perseguint fins i tot el BDS internacional. Con heu enfocat la vostra estada allà?
Mur de l’apartheid a Betlem
Hem llegit la notícia sobre la recopilació que elabora Israel de fitxers d’activistes del BDS estant allà. No hem tingut cap problema ni a l’entrada ni a l’eixida, més enllà dels desmesurats i exhaustius controls, escorcolls i interrogatoris que s’habituen a fer a l’aeroport de Ben Gurion. És lògic, l’estratègia del BDS finalment està aconseguint malmetre la imatge d’Israel a nivell exterior i se’ls giren nous fronts en contra que encara no saben molt bé com aturar. El BDS és ara el seu flanc de difamació i desprestigi. Els i les palestines ens ho han dit: se’ls veu neguitosos, senyal que estem guanyant. I que nosaltres fórem allà encara els incomoda més. La nostra estada ha sigut una resposta a la crida que constantment fa la societat civil i política palestina a l’exterior, cal continuar anant-hi, desafiar el setge mediàtic i contar allò que veiem. I trencar prejudicis: haurem de repetir moltes vegades que el poble palestí no és només resistents llançant pedres, perquè així ens ho han demanat. Són un poble que dóna la major importància possible a l’educació i a la seua identitat, que s’entesta en fer brollar la vida quan el sionisme els hi la nega, que canta, riu i balla amb els seus infants, que enforteix els vincles en les seues comunitats, que apodera el seu jovent perquè siguen membres actius de la vida pública i política palestina. I més del mateix amb les dones: que amb o sense vel i més enllà dels prejudicis occidentalistes, treballen, estudien, fan política dins i fora de les institucions, organitzen el suport antirepressiu, lluiten per la cultura i la identitat palestina…
Hem volgut exercir la solidaritat internacionalista entre iguals, sense ingerències, amb total respecte i reconeixement i servir d’eina de denúncia. Com som conscients que nosaltres podríem gaudir del privilegi de tenir cert ressò, l’hem volgut posar al servei d’aquest objectiu: hem fet un blog diari relatant les nostres trobades i experiències, posant el focus sobretot en la qüestió vivencial. Hem vist com ha servit perquè moltes més persones pogueren empatitzar i solidaritzar-se amb el que allí ocorre, més enllà de xifres i informacions, amb els rostres i les veus.
Quins contactes teniu? Què n’espereu conèixer i amb qui voleu parlar?
Volíem conèixer el màxim possible el teixit organitzatiu de dones que existeix actualment a Palestina (tant a territori del 48 com del 67). Des del més informal al més formal: d’on venen, on estan i cap a on caminen. A través de contactes propis i d’altres proporcionats per col.lectius i persones afins, hem pogut conèixer diverses iniciatives de dones i per a dones així com algunes iniciatives mixtes; organitzacions de base i d’altres que no ho són; projectes sorgits en l‘àmbit rural, en camps de refugiats o en ciutats.
Ens hem reunit amb la Unió de Comitès de Dones Palestines (UPWC), la Jerusalemite Women’s Coalition i amb l’Arab Women’s Union. També hem trobat amb grups de dones com Alsiwar i Kayan a Haifa i el Women’s Studies Center a Nablus, que treballen l’apoderament i l’autonomia; centres socioculturals de dones i per dones com Bait Al-Karama a Nablus; col·lectius de dones dintre camps de refugiats a Balata, el Women’s Center del Shua’fat Refugee Camp a Jerusalem o Noor Women’s Empowerment Group a l’Aida Camp de Betlem -col·lectiu autogestionat de dones amb filles i fills amb diversitat funcional-; associacions juvenils com Baladna a Haifa o Human Supporters a Nablus; iniciatives culturals com el Palestinian National Theatre (PNT); mitjans de comunicació alternatius com l’Alternative Information Center (AIC) o Tam Center Women Media (TAM); i organitzacions amb una llarga experiència en temes relacionats amb la salut com Health Work Committee i la lluita en diversos fronts contra l’ocupació com el Hebron Rehabilitation Committee (HRC); associacions de suport legal i antirepressiu com Addameer, col·lectius que treballen el pinkwashing com Al-Qaws i encara ens deixem per esmentar. Hem tingut una agenda de trobades bastant intensa sobre la qual ara ens espera un treball de recopilació i documentació encara. Però també volíem trobar-nos amb dones i conèixer les seues vides quotidianes, com gestionen les seues vides i les de les persones que les envolten, intentar entendre millor així què vol dir ser dona que viu sota ocupació i quines estratègies desenvolupen per enfrontar-la.
Partint de la base que visitar Gaza és molt difícil, visitareu només els territoris del 67 -Cisjordània- o també els del 48 -l’anomenat Estat d’Israel-? Plantegeu actuacions o activitats diferents en cada un dels territoris?
Hem visitat també la Palestina del 48, crèiem que era important entendre com es viu sota una ocupació normalitzada, on els mecanismes d’apartheid són més indirectes, menys visibles però igualment perversos. Allà hem vist com la resistència més urgent és la que tracta de preservar la identitat i la història palestina, prohibida en els currículums educatius, en la premsa, en el propi document d’identificació. Mantinguérem trobades amb col·lectius feministes de palestines del 48 que ens explicaven diversos projectes i campanyes enfocats a dones, jovent i comunitat LGTBI. Allà els dubtes que ens sorgien eren altres: quina és l’estratègia de lluita com a ciutadanes de segona, assimilades i discriminades, on l’Estat del qual formes part és el teu enemic? Com es combat l’ocupació des del cor de la bèstia, on inclús declaracions a favor de la campanya pel BDS estan penades per llei? Això fou molt impactant, sobretot, pel que fa referència a la violència contra les dones. Com has de denunciar una agressió si no pots confiar en les institucions, l’aparell judicial, la policia, etc.?
L’apartheid que l’Estat d’Israel practica amb lleis, assassinats selectius i extrajudicials, el mur il·legal, demolicions de cases, etc. deixa la població palestina en una situació cada cop més precària. Com us heu preparat per presenciar una ocupació militar que practica el genocidi via gota malaia?
Colon israelià ataca una dona a la ciutat vella d’Hebron
Enteníem que este projecte anava més enllà del viatge a Palestina. Com hem dit, començà a la tardor de 2015 amb diferents formacions que consideràvem imprescindibles per viatjar. Història política i social de Palestina, vida quotidiana, moviment BDS, xoc cultural, formació en temes de seguretat, suport mutu i aspectes psicològics així com formacions relatives als feminismes descolonitzadors i el pinkwashing. Molta d’aquesta feina també ha estat possible gràcies a l’experiència i el modus operandi d’antigues militants de la Xarxa d’Enllaç amb Palestina.
Però malgrat tot, no existeix la possibilitat de preparar-se emocionalment ni racional per presenciar el dia a dia de l’ocupació. Des de la condició de dones internacionals, l’única cosa que ens permetérem fou estrènyer les dents i observar i aprendre per poder contar a la tornada. De res servix que l’ONU i el consell de Drets Humans haja emés més condemnes a Israel que a la resta de tots els estats del món junts, és paper mullat. Llocs com la Ciutat Vella d’Hebron, amb incomptables carrers buits i fantasmagòrics per les restriccions o ocupacions il·legals de colons són la representació de la fallida moral i política del món. Quan ets allà, veus que cada agressió diària que es comet contra cada palestina interpel·la al conjunt de les lluites de la humanitat.
Gestionar totes les experiències i emocions sobre el terreny fou un repte afegit. Èrem un grup gran, amb diversitat d’interessos, en un entorn difícil que requereix un esforç de digestió i recomposició constant. Vam estar fent assemblees quasi diàriament per poder exterioritzar i canalitzar tot allò que ens removia, exercint a tot hora les cures i el suport mutu.
És possible fer una lectura feminista de l’ocupació militar? Com?
Pintada feminista a Ramal·là
I tant, com es pot fer una lectura feminista d’altres conflictes i de tot el que vivim. A tot arreu hem preguntat si consideraven que hi havia un biaix de gènere en els efectes de l’ocupació. La resposta inicial sempre ha estat que la neteja ètnica no distingeix entre gèneres, que tot palestí i tota palestina són objectius a eliminar, expulsar o confinar. Però després entràvem al detall. En l’àmbit socioeconòmic la resistència té rostre de dona. «Sense les dones, tota la societat palestina hagués col·lapsat» ens deien. Amb els elevats índex d’homes màrtirs o empresonats, són moltíssimes les que han hagut d’assumir el manteniment productiu i reproductiu de la família, amb filles i fills i altres persones al seu càrrec com persones majors o amb diversitat funcional (degut a bombardejos, atacs, tortures…). Han estat elles les qui eixien a l’hora permesa durant l’estat de setge de la segona intifada a sortejar el foc obert i aconseguir arribar a una tenda d’aliments, les qui fan malabars amb les restriccions i l’ofegament de l’economia i els serveis socials bàsics. Les qui han d’acceptar humiliacions diàries treballant per una misèria com a llauradores o treballadores de la llar a assentaments il·legals de colons, per un sou inferior als homes. Altre aspecte que ens ha impactat ha estat la batalla que es lliura sobre els seus cossos. La guerra demogràfica pesa de ple sobre elles (menystenint per la lluita nacional a lesbianes o altres identitats), les restriccions de moviment que els impedeixen l’atenció de la seua ja precària sanitat (moltes dones a punt de donar a llum han estat retingudes en checkpoints), l’assetjament, la violència psicològica, els índexs inassumibles de depressions, estrès posttraumàtic i ansietat que pateixen en general tota la població, però elles en especial perquè cuiden i carreguen amb tota la família. El preocupant augment de drogoadiccions (encara un tabú social). La violència heteropatriarcal que s’intensifica perquè són l’últim graó d’una cadena de violència extrema que comença amb l’ocupació.
Hem après molt de la història de l’organització i el moviment de dones a Palestina, sempre vinculada inexorablement a l’organització i la lluita contra l’ocupació. El seu paper en la resistència i en la vida política ha sigut realment important i encara és poc conegut. Als anys 60-70 hi havia un moviment polític fort que donà lloc a nombrosos comitès de dones i sindicats -molts dels quals encara existeixen- però quan l’Organització per l’Alliberament de Palestina subsumeix tota aquesta activitat i els acords d’Oslo donen l’estocada definitiva, moltes dones veieren frustrades les seues reivindicacions i veieren la creació d’ONGs com a última eixida. Són crítiques amb com ha anat tot les últimes dècades però les seues demandes no han variat, i continuen organitzant-se front a mancances o nous eixos de lluita. Ara, diuen, depositen les seues esperances en les noves generacions, insurrectes amb l’estat Sionista d’Israel i amb l’Autoritat Nacional Palestina.
Un altre tema que esmenteu com a objectiu de la Brigada ha estat abordar el fenomen del Pinkwashing, la instrumentalització sionista de l’alliberament sexual. De quina manera Israel practica esta doble moral de cara al món?
El pinkwashing és absolutament cínic i vergonyós, i està calant molt a Europa i als Estats Units. Israel s’autodenomina l’única democràcia lliure de l’anomenat Orient Mitjà, que garanteix els drets individuals de dones, gais i lesbianes. Venen una imatge idíl·lica on organitzen l’Orgull a nivell internacional, inverteixen en turisme gayfriendly i acullen a persones perseguides per la seua orientació sexual i/o identitat. Reforcen esta imatge progressista a base de criminalitzar els palestins, repetir una i mil vegades aquells tòpics orientalistes que conceben el masclisme i el pensament retrògrad com quelcom genuïnament àrab. Manipulen o fan xantatge a joves palestines amb sexualitats dissidents, dubtes o problemes familiars perquè es vegen pressionades a marxar a la Palestina del 48 o a filtrar informació política. Vam tenir la sort de reunir-nos amb organitzacions que fan una feina molt potent per combatre-ho, denunciant les aliances de certs col·lectius del moviment LGTBI internacional amb aquesta pràctica racista i generant una narrativa pròpia d’alliberament sexual en àrab i per a Palestina. Una d’elles és Al-Qaws, referent a nivell també de producció discursiva, que es troba ara finalitzant una campanya internacional en col·laboració amb el BDS per boicotejar el pinkwashing que duu a terme l’estat d’Israel.
Un cop torneu de Palestina, teniu pensat fer algun retorn de la vostra estada vers el País Valencià i els Països Catalans? De quina manera?
Sí, sense dubte. Si no fóra amb eixe objectiu el nostre viatge no tindria sentit, el nostre paper més actiu ve ara, després d’haver sigut testimonis. Ens ve una intensa feinada per davant, pero més ganes que mai d’afrontar-la. Posar en ordre totes les informacions, dades i propostes que allà han sorgit, poder coordinar un calendari de xarrades que puga arribar al màxim de barris i comarques possibles, enfortir i fer perdurar l’estratègia de comunicació i començar el procés d’edició i muntatge de tot el material audiovisual que hem portat. La nostra intenció és fer un documental en què les dones palestines tinguen la referencialitat que els pertoca, que puga servir per expressar allò que volen allà on nosaltres no poguem arribar. També volem enfortir el moviment BDS a casa nostra i les relacions amb altres organitzacions internacionalistes.
També afectarà a les nostres lluites: vénen temps magres amb l’increment del discurs racista i l’islamòfob, cal teixir aliances amb les companyes que pateixen dia a dia l’odi feixista i la discriminació institucional. Impregnar d’aquesta solidaritat internacionalista les nostres respectives militàncies i per descomptat, el moviment feminista del qual formem part.
